Allò que la perfecció amaga

EL deixeble borratxo

Un mestre zen tenia centenars de deixebles. Tots resaven puntualment a l’hora, llevat d’un que era borratxo.
El mestre va anar envellint. Alguns dels alumnes més virtuosos començaren a discutir qui seria el nou líder del grup, aquell que rebria els grans secrets de la Tradició.
La nit abans de la seva mort, però, el mestre va cridar el deixeble borratxo i li va transmetre els secrets ocults. Una autèntica revolta es va armar entre els altres.

–Quina vergonya! –cridaven pels carrers. Ens hem sacrificat per un mestre extraviat que no reconeix les nostres qualitats.

Tot escoltant el rebombori que hi havia fora, el mestre agonitzant va comentar:

–Havia de passar aquests secrets a un home a qui conegués bé. Tots els meus alumnes eren molt virtuosos i només mostraven les seves qualitats. Això és perillós, la virtut sovint serveix per a amagar la vanitat, l’orgull, la intolerància.

“Vaig triar l’únic deixeble que coneixia molt bé, ja que podia veure el seu problema: la beguda”.

Paulo Coelho


Quantes vegades, al observar a una persona, ens fixem massa en l’aparent perfecció, en el virtuosisme excels i en aquells trets que la fan semblar un cúmul d’ingents vàlues. Sovint ens deixem enlluernar per les que suposem són magnífiques qualitats, que fan semblar als portadors d’elles  éssers superiors, complerts i dignes de la nostra admiració i confiança.

En contraposició, tendim a rebutjar i a prejutjar a aquelles persones què, com a carta de presentació, no amaguen les seves febleses i/o defectes. Masses vegades en advertir en una persona un tret que no és considerat ètica o socialment correcte, tendim a pensar que és millor no tenir gaires tractes amb ella o que l’evidència d’aquest defecte, problema o feblesa no deu ser més que la part visible de tot un munt de vicis, debilitats, imperfeccions i problemes.

Quantes vegades el més pur, més vertader i més net no s’amaga darrere d’allò aparentment perfecte…!

Advertisements

18 Respostes to “Allò que la perfecció amaga”

  1. totet10 Says:

    Ara fara uns mesos vaig tenir la sort de coneixer una persona perfecte que no amagava cap imperfeccio.
    Molt bon post!

  2. Si tu només et fixes en les persones “socialment correctes”, “socialment aprovades” o “socialment admirades” no deus tenir gaire amics. Deus ser molt jove encara…

    Jo no n’he trobat mai a ningú que sigui perfecte, i de fet, dels que aparenten coses mai no m’he fiat. Ni tan sols d’alguns familiars que intenten aparentar!

    • Ahse, no he dit en el post en cap moment que jo em fixi en les persones “socialment correctes”, “socialment aprovades” o “socialment admirades”. He comentat el que solem fer les persones ( no totes per sort) davant de certes aparences. En el meu cas concret mai em fixo en les aparences sinó en els fets i mai em deixo endur pels convencionalismes, més aviat els defujo. Precisament el test del Coelho, que m’encanta, tracta de la poca confiança que s’han de tenir en les persones aparentment perfectes.

  3. anomenatinutil Says:

    És lleig descobrir una persona típica guaperas de hollywood que resulta tenir tants defectes amagats, que quan els acabes veient tots ja no ets a temps de recular sabent que has perdut el temps coneixent-lo.

    • I si no ets a temps de recular què faràs? L’harakiri? Jo crec que sempre estem a temps de recular, sobre tot, quan trobem al “guaperes amagadefectes” aquest del que parles tu. 🙂

  4. punçet Says:

    Certament estem envoltats de gent que viu d’aparences i que sovint enganya durant molt de temps a la resta. Podem parlar de doble moral, de doble personalitat, de trastorn bipolar, però en el fons les persones que fan això són persones sense miraments que només busquen la seva autosatisfacció i aquesta només pot venir donada per l’admiració dels altres envers ella. No existeix la perfecció. No crec que sigui una qüestió de subjectivitat com ha dit Totet10. Li diria a Totet10 que el fet d’estar enlluernat o d’estimar a una persona no ens ha de fer cecs als seus defectes o imperfeccions. Zillahh, com sempre, molt bon post.

  5. M’ha encantat el text! Una bona reflexió sobre la nostre societat que ens anima a dissimular els nostres defectes sota bisturís i botox!

  6. Em sento identificat amb el post, tinc tanta bellesa i sabiduria… amagada, però ben amagada.

    Bon post, sempre cal treballar més per evitar els prejudicis, estic amb lo que diu l’arqueòleg al 100%.

  7. Al meu poble diuen que “qui no té un all té una ceba” i com que ha hi comptem, mirem de no prejutjar gaire a ningú… malgrat que n’hi ha algun que se li veu el llautó a la primera.

  8. La fragilitat de les persones m’apropa a elles i la manca de fragilitat em distancia, perquè tota perfecció és aparent i és en les petites fragilitats que ens reconeixem uns i altres.

    • És fantàstic que pensis així Lolita. Jo també m’he sentit sempre molt més propera a les persones desvalgudes, fràgils o amb problemes que no pas a aquelles altres fortes, segures i aparentment perfectes.

  9. Si, penso que de vegades tots, o potser jo, quan coneixem persones noves o ens troben en una situació “social” aliena a la que per a nosaltres és l’habitual, tendim a ensenyar un “jo” que no sempre és l’autèntic jo que portem a dins.

    Potser és un reflex d’autoprotecció o de vergonya o de no voler mostrar-nos tali com som a la primera. Hi ha persones més obertes en aquest sentit i d’altres que fins i tot no s’acabaran de mostrar mai davant ningú.

    Hi ha recons dins nostre, molt nostres. Fins aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: