M’HAN CONCEDIT UN PREMI

El meu bloc ha rebut un premi. Per mi, aquest fet,  és motiu d’una gran alegria sobretot perquè és un premi atorgat per altres autors de blocs. El blocaire que m’ha donat el premi és una persona farcida de sensibilitat i amb molt talent per transmetre emocions tant de forma visual com escrita. Aprofito per recomanar-vos que us passeu pels seus dos blocs i els gaudiu amb tranquil·litat tot assaborint els seus escrits i els països llunyans que ens acosten les seves fantàstiques fotografies . Gràcies Joan per considerar el meu bloc mereixedor d’aquest premi.

I com que aquesta iniciativa de premiar als companys em sembla molt encertada, ja que és un estímul impressionant per aquells que compartim trossets dels nostres pensaments mitjançant els nostres escrits o fotografies, em disposo a fer el mateix i atorgar aquesta distinció a cinc blocs que són molt interessants, entretinguts i que, en definitiva, s’han de visitar sovint.

El meu primer premi és per Madebymiki perquè llegint els seus articles cada dia aprenc un munt de coses. Gràcies a ell he entrat en contacte amb històries que desconeixia i m’ha encoratjat a buscar informació i més detalls de tot el que explica.

El segon premi és per Zero-zer-o-zer-o-no-ser, el meravellós bloc de la Lolita Lagarto. Un bloc ple d’art, de poesia i de màgia. Passar per allà és endinsar-se en un món  ple de sentits transformats en paraules i imatges.

Mosaic  serà el meu tercer premiat perquè és un bloc molt interessant amb una gran diversitat de temes escrits tots ells de forma entenedora, concisa i participativa. Un gran bloc amb majúscules.

En quart lloc vull premiar El-badiu-dels-micacos. Aquest bloc és una petita obra d’art on es barregen pinzellades de política, de cultura, d’arquitectura, etc. Tot tractar amb la màxima seriositat però amb les corresponents dosis d’humor.

Catquimica.cat és la meva última tria. És necessari  que blocs com aquest es donin a conèixer. La seva difusió de la ciència, explicada de forma senzilla i fàcil, és vital. I jo, que sóc una gran amant de la ciència, no podia deixar sense premi un bloc tan magnífic com aquest.

 

Espero que us agradi la iniciativa aquesta dels premis Liebster Blog que sembla que tenen l’origen a Alemanya i que ja fa anys que corren i s’escampen arreu.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i fer un enllaç al blocaire que te l’ha atorgat.

2. Nomenar els teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que els atorgues el guardó.

3. Esperar que aquests blocaires facin el mateix amb uns altres 5 blocs.

  

The wise man’s fear

Amb motiu de la diada de Sant Jordi, faig un breu parèntesi  en els temes habituals del meu bloc per recomanar un llibre.

“The wise man’s fear” és la segona part de “The name of the wind” , llibre aquest  que ja vaig recomanar fa algun temps.  L’autor és el  Patrick Rothfuss. Si heu tingut l’oportunitat de gaudir del primer volum no us podeu perdre aquest segon.

“Vaig viatjar, vaig estimar, vaig perdre, vaig confiar i em van trair” –  Kvothe

 

 

Aprofito per dedicar aquest post a una persona molt especial.

Bon Sant Jordi a tothom.

Allò que la perfecció amaga

EL deixeble borratxo

Un mestre zen tenia centenars de deixebles. Tots resaven puntualment a l’hora, llevat d’un que era borratxo.
El mestre va anar envellint. Alguns dels alumnes més virtuosos començaren a discutir qui seria el nou líder del grup, aquell que rebria els grans secrets de la Tradició.
La nit abans de la seva mort, però, el mestre va cridar el deixeble borratxo i li va transmetre els secrets ocults. Una autèntica revolta es va armar entre els altres.

–Quina vergonya! –cridaven pels carrers. Ens hem sacrificat per un mestre extraviat que no reconeix les nostres qualitats.

Tot escoltant el rebombori que hi havia fora, el mestre agonitzant va comentar:

–Havia de passar aquests secrets a un home a qui conegués bé. Tots els meus alumnes eren molt virtuosos i només mostraven les seves qualitats. Això és perillós, la virtut sovint serveix per a amagar la vanitat, l’orgull, la intolerància.

“Vaig triar l’únic deixeble que coneixia molt bé, ja que podia veure el seu problema: la beguda”.

Paulo Coelho

Quantes vegades, al observar a una persona, ens fixem massa en l’aparent perfecció, en el virtuosisme excels i en aquells trets que la fan semblar un cúmul d’ingents vàlues. Sovint ens deixem enlluernar per les que suposem són magnífiques qualitats, que fan semblar als portadors d’elles  éssers superiors, complerts i dignes de la nostra admiració i confiança.

En contraposició, tendim a rebutjar i a prejutjar a aquelles persones què, com a carta de presentació, no amaguen les seves febleses i/o defectes. Masses vegades en advertir en una persona un tret que no és considerat ètica o socialment correcte, tendim a pensar que és millor no tenir gaires tractes amb ella o que l’evidència d’aquest defecte, problema o feblesa no deu ser més que la part visible de tot un munt de vicis, debilitats, imperfeccions i problemes.

Quantes vegades el més pur, més vertader i més net no s’amaga darrere d’allò aparentment perfecte…!

Pensant pensaments

He fet un recull d’alguns pensaments que reflexionen sobre el fet mateix de pensar. Segur que amb algun estareu totalment d’acord i algun altre no us farà gens el pes, però tots ells, al menys mentre els llegim, compliran fidelment allò que prodiguen; estimular el pensament.

“Pensar és com viure i morir. Cada un ha de fer-ho tot sol.” Joshia Royce.

“El problema de moltes persones és que pensen d’acord amb les seves esperances o amb les seves pors, molt més que amb les seves ments.” Walter Duranty.

“Penso i penso durant mesos, durant anys; noranta-nou vegades de cada cent, la conclusió és falsa. La que fa número cent em dona la raó.” Albert Einstein.

“Molts homes tenen bons pensaments, bones idees, bones intencions, però pocs arriben a traslladar-los a l’acció.” John Hancock Field.

“Porta cada pensament fins al final. Aleshores porta’l una mica més enllà.” Werner Kirst.

“No hi ha gaire gent que pensi més de dues o tres vegades l’any. Jo he obtingut una reputació internacional pensant una o dues vegades cada setmana.” George Bernard Shaw.

“Si aconsegueixes que algú pensi que està pensant t’ho agrairà molt. Si realment aconsegueixes que pensi, t’odiarà.” Elbert Hubbard.

“Vivim un temps que estem orgullosos de les màquines que pensen, i que ens sembla sospitós qualsevol home que ho intenti.” Howard Mumford Jones.

“La probable raó per la qual algunes persones se senten perdudes mentre pensen és perquè han entrat en un territori que no els és familiar.” Desconegut.

“La gent que no te temps, no pensa. Com més penseu, més temps tindreu.” Desconegut.

I acabo amb unes línies del Josep M. Espinàs : Els catalans no donem gaire importància al fet de pensar. “En aquesta amanida hi falta un pensament de sal.” Un pensament és una mica de, i només els bons paladars el troben a faltar.

Penseu bé.

Gen Terminator

Llavors que no generen noves llavors i esdevenen armes de destrucció massiva o un nou i sofisticat “cavall de Troia”.

El Terminator és  bàsicament un mecanisme suïcida genèticament dissenyat que es pot activar per un estímul exterior específic. Com a resultat les llavors de la següent generació s’autodestrueixen per autoenverinament. L’agent desencadenant més utilitzat es l’antibiòtic tetraciclina aplicat a les llavors. La versió principal del Terminator consisteix en un conjunt de 3 gens nous insertats dins d’una planta; una altra  versió reparteix aquests 2 ó 3 gens entre dos plantes que es creuarien per pol·linització. El resultat final sempre és que la següent generació produeix una llavor morta.

Amb Terminator no només s’asseguren que els agricultors no puguin tornar a plantar amb èxit llavors de la seva collita, sinó que a més pretenen tenir als agricultors enganxats a les  seves llavors i a la utilització dels  seus productes químics.

El 50% dels cultius al tercer món és realitzen amb llavors guardades de collites anteriors i més de la meitat dels agricultors del món són pobres i no poden comprar llavors cada temporada de sembra, però cultiven prop del 20% dels aliments del món.

Monsanto, amb seu a St. Louis,  és l’empresa propietària d’aquest gen auto exterminador patentat com SPT (Sistema de protecció tecnològica) i el va comprar a l’empresa Delta&Pine Land. Hem de recordar que Monsanto és una de les empreses que ha creat i segueix creant més controvèrsia a nivell mundial degut al perill potencial o real dels seus productes sobre la salut humana, animal, vegetal i medi ambient en general. A l’octubre de 1999 i degut a una forta pressió mundial, Monsanto va anunciar que no comercialitzaria les llavors Terminator, però recentment ha fet pública la seva intenció de fer-ho.

A més a més i després de tres anys de maduració,  ara ens arriba des de la Unió Europea el “projecte Transcontainer”. Indignant que els mateixos que en el seu dia es van oposar aferrissadament al   “Terminator” ara responguin amb una tecnologia que atacaria al Terminator amb dues variants de llavors genèticament modificades ; “zombie” i “ exorcista”.

Ja no ens deixen ser lliures ni per plantar les nostres llavors ni per decidir què volem menjar. Vivim una llibertat que ens lliga i ens restreny a tots els nivells i que pot ser…ens acabi matant poc a poc.

Allò que reconeixem com a guapo, ha d’agradar per força?

Fa uns dies, enmig d’una plàcida e instructiva conversa  que vaig mantenir amb un amic, de cop, va sortir un tema que va crear una enfurismada discussió (sempre dins dels marges del respecte i la cordialitat) no exenta  de controvèrsia. Tot va sorgir, com passa moltes vegades, d’una absoluta imbecil·litat. Jo li deia que reconeixia que una imatge que m’havia mostrat era guapa, però que a mi, no m’agradava . En aquest punt va començar la polèmica, doncs ell manté que si a una determinada cosa o persona la trobem guapa ens ha d’agradar per força i per la mateixa regla de tres, si quelcom no ens agrada de cap manera ho podem trobar guapo.

Jo vaig discrepar de ell totalment. Li vaig dir que reconeixia els mèrits de la imatge i podia arribar a admetre que era maca. La meva percepció visual i el meu sentit de l’estètica, així m’ho indicaven, però malgrat aquest reconeixement  no m’agradava la imatge. Sóc de l’opinió de que allò que trobo guapo no m’ha d’agradar necessariament i potser una altra cosa, tot i veure la seva carència de bellesa, em pot arribar a agradar.

El meu amic, tossut i de idees fermes, com ell és, no va baixar del burro i va defensar aferrissadament el seu punt de vista. Em va titllar de superficial i de contradir-me perquè, segons ell, jo havia dit que una cosa em semblava guapa i a la vegada em desagradava, punt aquest que vaig rebatre, ja què, el que jo vaig dir va ser que podia “reconèixer que una cosa era guapa” ( es força diferent reconèixer que una cosa és guapa i dir que una cosa ens assembla guapa) . Jo el vaig acusar de tancar-se en un criteri absolutista i no voler valorar altres opcions.

Vaig arribar a posar-li un exemple:

Si ens referim a persones;  la majoria de la gent troba molt guapo al Brad Pitt, jo reconec que és maco, te unes faccions atractives, ara bé, no m’agrada.

També ens podem referir a flors: una orquídia és una bellesa de la natura, una flor maca i sofisticada, no obstant, no m’agrada. Sempre trobaré més del meu gust les senzilles margarides que omplen les praderes.

Aquesta diatriba  quasi s’ha convertit en una lluita de poders entre tots dos. Per això demano la vostra col·laboració i que comenteu quin és el vostre punt de vista en aquesta qüestió.  Prometo donar detalls de com acaba la disputa.             

Un descans mental amb ironia

Després  d’alguns posts on he abusat de la paciència dels lectors, avui, us presento un post lleuger i sense més pretensions que entretenir durant uns minuts. Avui no intento fer-vos pensar ni reflexionar.

En aquest món , sovint tenim la sensació de que les coses van al revés i de que allò més inversemblant succeeix. He recopilat un grapat de noticies que han sortit a la premsa d’arreu del planeta en aquests últims temps.

Preocupat per la genètica, Darwin es va casar amb la seva cosina: Abans de prendre aquesta decisió, el naturalista anglès investigà tots els pros i contres de unir-se en matrimoni amb la seva familiar, però sobre tot, la qüestió d’engendrà fills amb ella. La parella va tenir deu fills, dels quals tres, van morir per infeccions. El més irònic del tema, és que ell, que va dedicar tota la seva vida al estudi de  la descendència genètica; no prengués consciència del que podria passar en casar-se amb la seva cosina.

Ratolins assassinen a 100 gats: Molts ho anomenen “La venjança dels rosegadors”, i es què a Canadà va passar aquest fet sense precedents coneguts. En un alberg d’animals, varies rates es van dedicar a rosegar els cables elèctrics de l’establiment, cosa que va provocar un incendi al l’edifici. D’acord amb el cap de seguretat de l’establiment, Ian McConachie, el fet va resultar irònic, doncs el més normal hagués estat que els gats haguessin sigut els que provoquessin la mort dels rosegadors. Les pèrdues i danys del incident van ser aproximadament de 250 mil dòlars i van morir 100 gats i 3 gossos.

Home s’ofega en una festa de salvavides: Després d’haver complert un any sense enregistrar la mort de cap persona, un grup de persones dedicades a salvaguardar la integritat física de les persones a les platges de Nova Orleans, en van reunir en una celebració què, malauradament, va acabar en tragèdia. Al voltant de cent homes i dones, entre ells salvavides, no van ser capaços d’evitar la mort d’una persona, que es va ofegar a la piscina del lloc on es celebrava la reunió.

Xai  que necessità un “sweater” de llana per sobreviure: Irònic però cert. Un petit xai va ser abandonat i rescatat per voluntaris de  Manor Farm Country Park a Anglaterra. L’animal, de nom Jack Frost, es trobava tremolant degut a les baixes temperatures de l’època. Per evitar que morís, el personal que el cuidava, va idear col·locar-li una “capa extra” de llana. Li van adequar un sweater de llana per cobrir-lo.