Arxivar per Lectures

Allò que la perfecció amaga

Posted in general with tags on Juliol 4, 2010 by Natàlia Muñoz

EL deixeble borratxo

Un mestre zen tenia centenars de deixebles. Tots resaven puntualment a l’hora, llevat d’un que era borratxo.
El mestre va anar envellint. Alguns dels alumnes més virtuosos començaren a discutir qui seria el nou líder del grup, aquell que rebria els grans secrets de la Tradició.
La nit abans de la seva mort, però, el mestre va cridar el deixeble borratxo i li va transmetre els secrets ocults. Una autèntica revolta es va armar entre els altres.

–Quina vergonya! –cridaven pels carrers. Ens hem sacrificat per un mestre extraviat que no reconeix les nostres qualitats.

Tot escoltant el rebombori que hi havia fora, el mestre agonitzant va comentar:

–Havia de passar aquests secrets a un home a qui conegués bé. Tots els meus alumnes eren molt virtuosos i només mostraven les seves qualitats. Això és perillós, la virtut sovint serveix per a amagar la vanitat, l’orgull, la intolerància.

“Vaig triar l’únic deixeble que coneixia molt bé, ja que podia veure el seu problema: la beguda”.

Paulo Coelho


Quantes vegades, al observar a una persona, ens fixem massa en l’aparent perfecció, en el virtuosisme excels i en aquells trets que la fan semblar un cúmul d’ingents vàlues. Sovint ens deixem enlluernar per les que suposem són magnífiques qualitats, que fan semblar als portadors d’elles  éssers superiors, complerts i dignes de la nostra admiració i confiança.

En contraposició, tendim a rebutjar i a prejutjar a aquelles persones què, com a carta de presentació, no amaguen les seves febleses i/o defectes. Masses vegades en advertir en una persona un tret que no és considerat ètica o socialment correcte, tendim a pensar que és millor no tenir gaires tractes amb ella o que l’evidència d’aquest defecte, problema o feblesa no deu ser més que la part visible de tot un munt de vicis, debilitats, imperfeccions i problemes.

Quantes vegades el més pur, més vertader i més net no s’amaga darrere d’allò aparentment perfecte…!

Anuncis

The name of the wind

Posted in General with tags on Mai 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Avui toca recomanar un llibre de lectura. Fa pocs dies l’he acabat de llegir i m’ha deixat una sensació francament agradable, a més de proporcionar-me un bon grapat d’hores de fantasia, màgia i profundes sensacions.

El nom el vent és una novel·la de fantasia escrita per Patrick Rothfuss, escriptor nord-americà i professor adjunt de llengua i literatura anglesa a la Universitat de Wisconsin. Va ser publicada per primera vegada a Estats Units en 2007 i al maig del 2009 a Espanya.

El Nom del Vent és la primera novel·la de Rothfuss. La crítica del seu país ha equiparat la seva obra amb la de grans escriptors com a J.R.R Tolkien, Ursula K. Li Guin i George R.R. Martin, però destacant la seva originalitat. Forma part de la trilogia “Crònica de l’assassí de reis” que consta de dues novel·les més encara no publicades titulades “la por de l’home savi” i “Les portes de pedra” (títol de l’última no definitiu).

L’obra es desenvolupa en un món imaginari i narra la història de Kvothe (pronunciat “cuouz”), mag, músic, aventurer i un personatge llegendari. Usant el nom de Kote per ocultar la seva veritable identitat, regenta una apartada posada cridada Roca de Guia acompanyat de Bast, el seu aprenent. Fins que un dia Devan Lochees, un autor interessat a escriure les biografies de les figures més importants del seu temps i conegut com a “Cronista” li reconeix i li suplica que li reveli la seva veritable història, al que Kvothe finalment accedeix, amb la condició de fer-ho en tres dies.

“He robat princeses a reis agònics. Vaig incendiar la ciutat de Trebon. He passat la nit amb Felurian i he despertat viu i entenimentat. Em van expulsar de la Universitat a una edat a la qual a la majoria encara no els deixen entrar. He recorregut de nit camins dels quals uns altres no s’atreveixen a parlar ni tan sols de dia. He parlat amb déus, he estimat a dones i he escrit cançons que fan plorar als bards.

Em dic Kvothe. Potser hagis sentit parlar de mi.”

Avui no col·laboro

Posted in General with tags on Abril 24, 2010 by Natàlia Muñoz

Hi ha dies de rebel·lió. Dies amb ganes d’aturar el món i mantenir-lo en stand-by  una eternitat. Dies, on la peresa, és indòmita i envolta i posseeix. Hi ha dies farcits de necessitats impossibles de saciar. Dies que turmenten i sacsegen les fibres més íntimes de l’ànima. Dies… Dies en que només una paraula pot fer esclatar la vida. Una paraula, aquella paraula…Dies en que senzillament es deixa d’existir per uns segons, per unes hores…

Que s’aturi el món un moment. Com diu en el poema Miquel Martí i Pol, persevero tossuda: no col·laboro.

Aquella paraula…

No col·laboro

..Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il·lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D’aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col·laboro.

Miquel Martí i Pol,   La pell de violí

Més enllà

Posted in General with tags on Març 28, 2010 by Natàlia Muñoz

Quan l’ànima assoleix l’eternitat,
no tota matèria es dissipa,
no tot el que s’ha viscut
es torna efímer i evanescent.
No tot és fredor pètria,
ni silenci involuntari,
ni postrada quietud.
Hi ha un hàlit de força que no se’n desprèn,
un batec que viu i perdura,
un sospir mut que trenca barreres.
Quan el cor dicta,
les frases darreres,
no tot és misteri ni tot són cadenes.
Quan l’alba tanca l’última escletxa,
no tot és foscor ni pell freda.
Encara queda una claror
que il•lumina a mitges
i filtra un dèbil raig de llum
més enllà de les tenebres.

El reflex devorador

Posted in General with tags on Març 26, 2010 by Natàlia Muñoz

Avui vull compartir un mini relat meu que ha estat publicat en el recull de “100 Microrrelats de terror Homejatge a Edgard Allan Poe”. La presentació oficial del llibre es fa avui divendres al Fnac  Parquesur de Leganés. Com que el llibre ha estat editat en castellà, m’he permès la llicència de fer una adaptació al català.

“El reflex devorador”
Va haver quelcom en aquell despertar del dia que el va fer diferent a la resta. Al contemplar la seva imatge en el mirall de cos sencer, després d’una estimulant dutxa matinal, va comprendre que alguna cosa no acabava de rutllar. El rostre que reflectia el mirall li tornava una expressió sinistra. Ella va relaxar els músculs i va fer un lleu assaig de somriure, però la cara del mirall no es va immutar el més mínim. Una fredor pètria li va recórrer tot el cos. Va elevar les mans fins a les seves galtes i se’n va adonar, horroritzada, que els seus braços s’esvaïen. Tota ella es desfeia en petits filaments que trigaven només dècimes de segon en deixar d’existir. Una última ullada al mirall, abans d’evaporar-s’hi del tot, li va permetre observar que allà continuava la seva imatge, intacta, vívida i amb un lleu assaig de somriure.

ZillahWells
The Raven

UN DIA QUALSEVOL

Posted in General with tags on Març 23, 2010 by Natàlia Muñoz

“Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera. ”

Miquel Martí i Pol

Un dia qualsevol. Sí, i tant. I que la mort m’arreplegui dempeus. Temerària i provocadora davant de la fi absoluta. Vestida de les coses senzilles i d’abraçades perennes. Guarits tots els dolors per la medicina instantània de l’adéu… Alliberada de tota turpitud, jo tampoc giraré mai més el cap per mirar enrere.