Digues que m’estimes encara que sigui mentida

En algun indret remot de l’univers, amb incomptables sistemes solars disseminats, guspirejant, hi va haver una vegada un astre en el qual uns animals intel·ligents descobriren el coneixement. Va ser l’instant més altiu de la «Història Universal»; però, malgrat tot, fou només un instant. Després que la natura hi alenés unes quantes vegades, l’astre es petrificà i aquells animals intel·ligents hagueren de morir.

Algú bé s’hauria pogut inventar una faula com aquesta, però tot i així no hauria il·lustrat suficientment la manera deplorable, imprecisa i fugissera, inútil i arbitrària, com es presenta l’intel·lecte humà en el si de la natura. Hi va haver una eternitat durant la qual no va existir, i quan per a ell tot s’acabi no s’haurà esdevingut res, perquè per a aquest intel·lecte no hi ha una altra missió que condueixi més enllà de la vida humana. No és sinó humà, i solament aquell que el posseeix i el crea el considera de manera tan patètica com si al seu voltant giressin els eixos del món. Tanmateix, si poguéssim entendre’ns amb un mosquit, ens assabentaríem que també sura per l’aire amb aquesta mateixa passió i creu que és el centre ambulant d’aquest món. A la natura no hi ha res, per rebutjable i insignificant que sigui, que amb una lleu bufada del poder del coneixement no s’infli immediatament com una bóta, i de la mateixa manera com qualsevol camàlic vol tenir qui l’admiri, així fins i tot l’home més superb, el filòsof, creu que per totes bandes els ulls de l’univers tenen la seva mirada telescòpica posada en els seus actes i pensaments.


És ben curiós que sigui l’intel·lecte el que provoqui tot això, quan tan sols ha estat afegit precisament com a recurs dels éssers més infeliços, delicats i peribles, per aferrar-los un moment a l’existència, de la qual, altrament, sense aquest afegitó, tindrien tota mena de motius per fugir-ne tan de pressa com el fill de Lessing. Aquella supèrbia vinculada al coneixement i a la sensació, boira enlluernadora que es diposita sobre els ulls i els sentits dels homes, fa que s’enganyin en relació amb el valor de l’existència, perquè implica la valoració més afalagadora sobre el coneixement mateix. El seu efecte més comú és l’engany, si bé també els efectes més particulars duen en ells una part del mateix caràcter.

Extret de  “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral” de Friedrich Wilhelm Nietzsche

Som, doncs,  un animal orgullós i vanitós. Ens pensem que tot gira al nostre voltant com si fóssim el centre i la culminació de la realitat. Però no som res de tot això. Només un instant en la història de la realitat, un element marginal i insignificant. Som animals infradotats per a la vida: no tenim urpes ni ullals, som lents i febles. El nostre únic recurs per a la supervivència és l’intel.lecte. La característica principal de l’intel.lecte és la seva capacitat per fingir. La consciència és només una ficció, un invent, en el qual ens tanquem sense voler (ni poder) saber què hi ha a fora.  Això és el que ens ve a dir Nietzsche, però, te raó?

Segons això la mentida està instaurada en la llavor mateixa de la vida i forma part congènita de tots nosaltres. Tot en l’ésser és fingit i l’intel·lecte mateix es presta al joc de la manipulació i l’engany. No puc o no vull estar d’acord amb els plantejaments de Nietzsche.

I si malgrat tot, certament, aquesta vida i tot el que l’envolta és un miratge, una mentida més no pot fer més mal, així que…DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.


Advertisements

23 Respostes to “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”

  1. Noia, jo si vols t’ho dic si et fa sentir millor (més que res perquè a mi Nietzche sempre m’ha fet com por!!) 😛

    Bé, realment qui sap si som un miratge, un somni d’un ser superior, una creació del demi-urg o un holograma creat a la holosala de l’Enterprise ??

    Podem mirar d’endevinar-ho, és clar, i està molt bé… però… que tal gaudir de la vida mentres podem ?

  2. anomenatinutil Says:

    Mare meva com has arribat a relacionar un fragment de Nietzche amb la paraula amor. Semblaven quasi incompatibles!

  3. Jo llegia Nietsche (tot, integralment, amb devoció) als 17 anys, i així he sortit…

    “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, per a mi es una frase 100% rodona, i “made by” Montserrat Roig, com vaig plorar la seva mort…

    • Això que tenim en comú Miki, jo també tinc 17 anys i llegeixo al Nietzsche. La frase, efectivament, està agafada del títol de la seva novel·la. Immensa i meravellosa Montserrat.

      • Un parell de consideracions:

        1ª. Tant de bó tingués 17 anys!!, aquest mes en faig 40 (ho dic amb certa vergonya…)

        2ª. Fins ara no me’n he adonat que no tenia a Zillahh al meu blog-roll, errada solucionada, ets a l’il·lustre darrer lloc!!

        Salut i a seguir així!!!

  4. Nena, t’estimo!

    (Evidentment és mentida, no ens coneixem de res i no sé de què et serviria, tampoc, però mira! Trobo que és un bon post. ;-))

    • jajaja Ahse, no calia que t’agafessis la frase al peu de la lletra. Però “DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA” m’ha agradat perquè és el títol d’una novel•la fabulosa i perquè rematar un post dedicat al Nietzsche amb una frase d’aquest calibre m’ha seduït.

      • Quina és la novel-la fabulosa i qui l’ha escrit?

      • “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” és una novel·la de la Montserrat Roig i tracta sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. És un recull d’articles i reflexions sobre l’ofici d’escriure. Escrita tot just un any abans de la seva mort.
        Te la recomano.

  5. David Frigola Says:

    Desconec bastant el que va escriure el Sr. Nietzsche o com s’esrigui, però la gent q es fa seva la seva filosofia es torna “gilipolles”, ho sé per experiència d’algun conegut. Comencen a dir tonteries i acabes per borrar-los del teu msn o del teu facebook.

    Jo no diré mai t’estimo a algu q no estimo, com tampoc vull que em diguin t’estimo si no és veritat. No es pot viure en un món d’il.lusió en 3D. A mi em van dir que m’estimaven quan no era veritat i encara que m’ho pogués creure, els fets demostraven tot el contrari, és a dir, quan t’adones que vius en una mentida el q no pots fer és continuar la mentida pq t’estàs destruïnt a tu mateix.
    Si t’estimes la vida, estima la vida real, perquè per il.lusions òptiques ja tenim el cine i la televisió.

    • David Frigola Says:

      he dit!

      • Tens tota la raó, David. Aquest post, però te quelcom de sarcasme. La Frase “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” està posada amb certa ironia i és una forma de treure intenció al text del Nietzsche. No és tampoc una petició en espera de resposta. Amb les realitats dels sentiments no s’hi juga.

      • David Frigola Says:

        Si, si si, ja he entès que el titol és un sarcasme plè d’ironia. La meva explicació rau en el fet de q Nietsche per defecte és dels pensadors més criticats i amb raó, perquè no som autòmates, perquè potser el pobre infeliç buscava raons per existir ell mateix?
        una coneguda deia q la intel-ligència de l’home segons aquest senyor depèn de la seva vena còmica o quelcom així.

        A veure que l’aportació d’aquest home la prenc aixi: creure el contrari del que deia és molt millor per la salut humana.

  6. punçet Says:

    Entendre a Nietzsche crec que no és fàcil i tampoc beneficiós per la salut. Va ser precursor de l’existencialisme i va arrossegar a un bon grapat de sequaços amb les seves idees. Em sembla admirable que tot i fer una àcida crítica de la seva manera d’entendre la mentida i la veritat, reconeguis que te’l llegeixes. L’última frase és tot un atac d’intencions.

  7. Fa temps que vaig llegir Nietszche, n’era una enamorada, Nietzsche és capaç de menjar molt el tarro, em segueix agradant però en la distància.
    El que recordo (potser perquè no vaig llegir aquest llibre que comentes), és que més que mentida és engany, errada el que provoca l’intel·lecte..
    Hi ha un aforisme d’ell que em ve al cap ” La darrera trampa que para la raó és el coneixement pel coneixement mateix i acabem per caure una altra vegada en el parany”
    A mi em sembla que malgrat totes les conclusions que es puguin treure dels raonaments i deduccions que fem amb el llenguatge, (que d’altra banda sempre tenen una primera premisa suposada..), sempre guanyarà el sentiment, sempre, davant de qualsevol situació extrema ens decantarem per on ens portin les emocions, els sentiments.
    Per tant, si que li diria a qui li correspon que l’estimo, sigui veritat o mentida…
    Magnífic post!

  8. Ayna Dalmau Says:

    Jo també penso que sa sentiment sempre serà més fort que l’intele·lecte. Cada persona te la seua manera de considerar quina és la seua mentida i la seua veritat. De vegades es por dir “t’estimo” encara que sigui mentida bé per compasió o bé perquè pot ser important per una persona escoltar-ho en un moment donat. No conec aquest llibre de Nietzsche del que parles al post, però m’ha entrat curiositat per llegir-lo. El títol del post fa referència al magnífic llibre de la Montserrat Roig. Felicitacions per aquest post tan interessant que has fet.

  9. Hola. Sóc nou en això dels blogs i estic passejant per veure què i com hi pengeu entrades en els vostres per aprendre. En el teu hi vaig entrar ahir per mirar-me el post “Un descans mental amb ironia”. Em va agradar, i això va fer que mirés la resta d’entrades.

    Després de llegir “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, faig un comentari sobre la darrera frase: “I si malgrat tot, certament, aquesta vida i tot el que l’envolta és un miratge, una mentida més no pot fer més mal, així que…DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.

    A “El rastre d’un somni”, Hermann Hesse, en un dels contes diu: No m’educaren solament pares i mestres, sinó també poders superiors, més ocults i secrets…

    Potser aquesta vida ho és tot a la vegada, real, miratge, retorn, camí, anada…

    Tenim la necessitat de viure altres realitats que ens portin més enllà de la nostra individualitat. És un buscar permanent.

    Pel que fa a “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, em recorda una pel•lícula, d’aquestes que en diuen de culte, Johnny Guitar, quan Vienna, la prota, li diu a Johnny una frase semblant en un moment fílmic d’aquells que ha esdevingut famós.

    Fins aviat

  10. Moles gràcies per la teva visita. Espero que et vagi molt bé en aquests nou caminat teu pel món dels blocs. Fins aviat.

  11. Digues que m’estimes encara que sigui mentira”Montserrat Roig”
    Molts recors plens de nostalgia,moments grans de felicitat plens d’emocions i de tristo això es la vida.
    ÉS un recull d’articles i reflexions sobre l’ofici d’escriure.
    Gracies Montserrat pels teus moments de escriure perque tothom pugués llegir-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: