Arxivar per Filosofant

Pensant pensaments

Posted in general with tags on Juny 27, 2010 by Natàlia Muñoz

He fet un recull d’alguns pensaments que reflexionen sobre el fet mateix de pensar. Segur que amb algun estareu totalment d’acord i algun altre no us farà gens el pes, però tots ells, al menys mentre els llegim, compliran fidelment allò que prodiguen; estimular el pensament.

“Pensar és com viure i morir. Cada un ha de fer-ho tot sol.” Joshia Royce.

“El problema de moltes persones és que pensen d’acord amb les seves esperances o amb les seves pors, molt més que amb les seves ments.” Walter Duranty.

“Penso i penso durant mesos, durant anys; noranta-nou vegades de cada cent, la conclusió és falsa. La que fa número cent em dona la raó.” Albert Einstein.

“Molts homes tenen bons pensaments, bones idees, bones intencions, però pocs arriben a traslladar-los a l’acció.” John Hancock Field.

“Porta cada pensament fins al final. Aleshores porta’l una mica més enllà.” Werner Kirst.

“No hi ha gaire gent que pensi més de dues o tres vegades l’any. Jo he obtingut una reputació internacional pensant una o dues vegades cada setmana.” George Bernard Shaw.

“Si aconsegueixes que algú pensi que està pensant t’ho agrairà molt. Si realment aconsegueixes que pensi, t’odiarà.” Elbert Hubbard.

“Vivim un temps que estem orgullosos de les màquines que pensen, i que ens sembla sospitós qualsevol home que ho intenti.” Howard Mumford Jones.

“La probable raó per la qual algunes persones se senten perdudes mentre pensen és perquè han entrat en un territori que no els és familiar.” Desconegut.

“La gent que no te temps, no pensa. Com més penseu, més temps tindreu.” Desconegut.

I acabo amb unes línies del Josep M. Espinàs : Els catalans no donem gaire importància al fet de pensar. “En aquesta amanida hi falta un pensament de sal.” Un pensament és una mica de, i només els bons paladars el troben a faltar.

Penseu bé.

Anuncis

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Posted in General with tags on Juny 15, 2010 by Natàlia Muñoz

En algun indret remot de l’univers, amb incomptables sistemes solars disseminats, guspirejant, hi va haver una vegada un astre en el qual uns animals intel·ligents descobriren el coneixement. Va ser l’instant més altiu de la «Història Universal»; però, malgrat tot, fou només un instant. Després que la natura hi alenés unes quantes vegades, l’astre es petrificà i aquells animals intel·ligents hagueren de morir.

Algú bé s’hauria pogut inventar una faula com aquesta, però tot i així no hauria il·lustrat suficientment la manera deplorable, imprecisa i fugissera, inútil i arbitrària, com es presenta l’intel·lecte humà en el si de la natura. Hi va haver una eternitat durant la qual no va existir, i quan per a ell tot s’acabi no s’haurà esdevingut res, perquè per a aquest intel·lecte no hi ha una altra missió que condueixi més enllà de la vida humana. No és sinó humà, i solament aquell que el posseeix i el crea el considera de manera tan patètica com si al seu voltant giressin els eixos del món. Tanmateix, si poguéssim entendre’ns amb un mosquit, ens assabentaríem que també sura per l’aire amb aquesta mateixa passió i creu que és el centre ambulant d’aquest món. A la natura no hi ha res, per rebutjable i insignificant que sigui, que amb una lleu bufada del poder del coneixement no s’infli immediatament com una bóta, i de la mateixa manera com qualsevol camàlic vol tenir qui l’admiri, així fins i tot l’home més superb, el filòsof, creu que per totes bandes els ulls de l’univers tenen la seva mirada telescòpica posada en els seus actes i pensaments.


És ben curiós que sigui l’intel·lecte el que provoqui tot això, quan tan sols ha estat afegit precisament com a recurs dels éssers més infeliços, delicats i peribles, per aferrar-los un moment a l’existència, de la qual, altrament, sense aquest afegitó, tindrien tota mena de motius per fugir-ne tan de pressa com el fill de Lessing. Aquella supèrbia vinculada al coneixement i a la sensació, boira enlluernadora que es diposita sobre els ulls i els sentits dels homes, fa que s’enganyin en relació amb el valor de l’existència, perquè implica la valoració més afalagadora sobre el coneixement mateix. El seu efecte més comú és l’engany, si bé també els efectes més particulars duen en ells una part del mateix caràcter.

Extret de  “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral” de Friedrich Wilhelm Nietzsche

Som, doncs,  un animal orgullós i vanitós. Ens pensem que tot gira al nostre voltant com si fóssim el centre i la culminació de la realitat. Però no som res de tot això. Només un instant en la història de la realitat, un element marginal i insignificant. Som animals infradotats per a la vida: no tenim urpes ni ullals, som lents i febles. El nostre únic recurs per a la supervivència és l’intel.lecte. La característica principal de l’intel.lecte és la seva capacitat per fingir. La consciència és només una ficció, un invent, en el qual ens tanquem sense voler (ni poder) saber què hi ha a fora.  Això és el que ens ve a dir Nietzsche, però, te raó?

Segons això la mentida està instaurada en la llavor mateixa de la vida i forma part congènita de tots nosaltres. Tot en l’ésser és fingit i l’intel·lecte mateix es presta al joc de la manipulació i l’engany. No puc o no vull estar d’acord amb els plantejaments de Nietzsche.

I si malgrat tot, certament, aquesta vida i tot el que l’envolta és un miratge, una mentida més no pot fer més mal, així que…DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.


La clau de la felicitat

Posted in General with tags on Juny 6, 2010 by Natàlia Muñoz

Què és la felicitat?

A què aspirem realment quan desitgem la felicitat?

Si fem un repàs al que han opinat els considerats grans filòsofs i pensadors, al llarg de la història, veurem que ni ells mateixos es posen d’acord en el significat del concepte “felicitat”.

Epicur, com a pare de l’hedonisme, creu que la felicitat prové dels plaers, gaudir-ne de la calma espiritual  (ataràxia) i evitar els dolors (aponia).

Aristòtil identifica la vida feliç amb la bona vida i, per ell, una cosa és la conseqüència de l’altra.

Sao Yung és concloent i diu què la seva felicitat radica en el fet de ser humà i no animal.

Sèneca opina què tota vida feliç és perfecta i per tant una vida feliç no ha de tenir cap carència.

Kant defensa  què la felicitat és un ideal de la imaginació i no pas de la raó.

Nietzsche diu què l’asseveració de que l’home aspira a la felicitat és un miratge de la moral.

Froid està convençut  que la felicitat és una cosa merament subjectiva.

Erik From pensa que ser feliç consisteix en aprendre a “ser” .

Palop creu què aquell que espera que la felicitat vingui dels altres sempre serà un desgraciat.

R. Polín conclou que la felicitat és troba en les coses que es projecten i es pensen de cara al futur.

Pels estoics, la felicitat no es busca ja que està en mans del destí.

Pels humanistes,  la felicitat és l’excel·lència  absoluta en l’art de viure.

Totes aquestes interpretacions referents a la felicitat em semblen, ara mateix, rebuscades i complicades. Les puc entendre totes i cadascuna. Segurament en totes elles hi ha una part de certesa i malgrat tot, quan més miro dins meu, més m’allunyo del significat de totes elles. La felicitat total, complerta, és una utopia. La felicitat són moments, porcions de temps, retalls guanyats a la vida. D’altra banda algú creu que l’home podria subsistir en un estat de felicitat eterna? Tot allò que acaba esdevenint una constant deixa de satisfer-nos. L’ésser humà no està preparat per assolir la felicitat plena. Està física i mentalment incapacitat. Necessita estigmatitzar els seus sentits amb diferents sensacions totalment oposades.

Un riure, la pluja, una flor que s’obre, un petó, un sentiment, una paraula, un nadó, la lluna, els teus ulls, una mare, un amic, un amor…

I per vosaltres, què és la felicitat?

Allò que és vertader

Posted in General with tags on Mai 10, 2010 by Natàlia Muñoz

“No hi ha ni pot haver més que dues vies per la investigació i el descobriment de la veritat”

Francis Bacon afirma que, només de dues maneres es pot arribar a l’ assoliment de la veritat i està convençut que aquestes dues vies són: la primera, segons ell,  és la que partint de l’ experiència i dels fets i derivada dels principis generals, jutja i estableix un seguit de lleis secundàries. La segona és la que a partir de l’experiència i dels fets dedueix les lleis i les eleva progressivament als principis generals. En Bacon opina, que aquesta última és la vertadera però que mai no s’ha posat en practica.

Totes dues maneres semblen molt semblants a simple vista, però si ens aturem a analitzar-les és fàcil veure que els camins per arribar a cadascuna són bastant oposats. La primera passa ràpidament pels fets i l’experiència, la segona fa de ells un estudi profund. Parlant de forma clara, el que en Bacon vols dir és que podem veure la veritat com una fita a aconseguir i arribar a ella, o bé de la manera més ràpida possible i sense parar gaire atenció, ni treure un aprenentatge de tot allò que trobarem en  el camí que ens conduirà a la veritat, o bé podem assolir aquesta mateixa veritat d’una forma més lenta i treien un aprenentatge intens de tot el procés que ens ha portat a la veritat.

Bacon diu que tot el procés que ens fa arribar a la veritat es basa en lleis familiars a la naturalesa i les divideix en: Prenocions de la naturalesa i Interpretacions de la naturalesa. Les prenocions es derivarien d’un reduït numero de fets i estimulen més la imaginació, les interpretacions és recullen de fets molt variats i diversos i no impressionen tant l’esperit com les prenocions. Al meu entendre, Bacon conclou dient que malgrat tot,  en el camí que duu a la veritat es poden establir certs  errors d’interpretació i que amb el pas del temps poden esdevenir ja part de la naturalesa mateixa i del esperit. Crec que amb això ens està dient que no sempre el camí a la veritat estarà lliure de senyals errònies,  encara que estiguin integrades en un concepte que ens assembli fiable.

Jo senzillament penso que la veritat és relativa, utòpica i subjectiva. La realitat és modelable i cadascú l’adapta  a les seves necessitats del moment. La veritat és un medicament pel cos i l’ànima. De vegades és amarg i costa de pair. De vegades és dolç i ens eleva els sentits. Però sempre és necessari  per guarir de la ignorància i la falsedat.  Si pensem que estem envoltats de ignorància i falsedat, és fàcil veure on ha quedat el concepte de la veritat.

Ensinistrant l’animal rentable

Posted in Uncategorized with tags on Mai 2, 2010 by Natàlia Muñoz

Treballant a classe de filosofia un text de Raoul Vaneigem ( un dels inspiradors del pensament de la corrent contestatària de maig del 68) m’ha sorprès el contingut del mateix i m’ha fet reflexionar sobre certs punts, que donada la meva inexperiència i ignorància, encara no havien passat pel meu cervell.

El text ens planteja de forma una mica sarcàstica si l’escola d’avui, ha perdut la rigidesa  i el caràcter autoritari que presentava als segles XIX i XX. En aquella època , el Raoul Vaneigem, ens presenta una escola repel·lent que presumia d’educar pel sentit del deure i l’austeritat i no pas per plaer i passió. I alhora, ell mateix arriba a la conclusió que sota l’aparença de modernitat, la vida dels estudiants d’avui dia segueix sotmesa a molts dels arcaismes del passat.

El Vaneigem veu als estudiants com potencials animals i a l’escola com l’eina que ha de servir per ensinistrar aquests animals i aconseguir que siguin dòcils i rentables. Segons ell, un cop el nen/estudiant traspassa la porta de l’escola, queda condemnat a perdre la vida exuberant, innocent i  la necessitat innata dels nens de conèixer coses per ells mateixos. Jo aquí afegiria que la capacitat i la necessitat d’un nen/estudiant per descobrir coses i adequar-les a la seva filosofia innata, es tindria que respectar. Tan bon punt un nen/estudiant posa els peus a l’escola, d’alguna manera, se li comença a inculcar una forma d’aprendre, de pensar i de racionar estereotipada i comuna amb la resta. D’aquesta manera se’l priva d’allò que la natura li ha atorgat, ja que difícilment serà recuperable, un cop hagi passat per tot el procés de pulimentació que l’escola representa.

Així doncs, estic d’acord amb el Raoul Vaneigem quan diu que, aquesta capacitat de coneixement inherent al nen/estudiant un cop arriba a l’escola es tindria de potenciar enlloc d’esterilitzar-la. Ell diu que és terrible veure com les mirades estudiantils lluentes en un principi, es van apagant. Fa una dissertació una mica excessiva sobre totes les coses que li esperen a un noi/estudiant a l’escola i la seva asseveració final  és que el noi/estudiant és tractat com un fetus que suplica  ajuda i assistència. No hi estic d’acord en aquest punt i potser fins i tot crec que ell mateix es contradiu. Per una banda pretén deixar clar, què l’escola és una eina per sotmetre als estudiants, llavors penso que si l’estudiant està sotmès, difícilment se’l pot acusar després de suplicar ajuda i assistència. En tot cas, aquest serà el resultat de l’obra que l’escola haurà fet en ell.

Ell conclou dient, que per a molts dels promotors d’aquest sistema educatiu, aquesta és la millor manera de que els nois/estudiants afrontin les regles fixades que regeixen el món i la pròpia existència. I finalment es pregunta perquè els joves han d’acceptar una societat sense alegria ni futur, una societat que els adults es resignen a suportar amb resignació i malestar. Jo li contestaria que potser ho acceptem perquè no hi ha altres possibilitats d’elecció. També perquè després del procés educatiu, l’escola ja ens ha ensenyat a ser submisos i resignats i acceptar totes les regles preestablertes.

En definitiva, ha fet de nosaltres uns animals rentables.

LLegint al Sören

Posted in General with tags on Abril 10, 2010 by Natàlia Muñoz

“La vida només pot ser compresa mirant cap a darrere, però ha de ser viscuda mirant cap a endavant.”

Sören Aabye Kierkegaard

Avui estic melancòlica, pensativa i complicada. Deixo una frase d’un literat i filòsof danès. És una frase curta, però tanca dins ella tot un món. Espero que us agradi.