Gen Terminator

Llavors que no generen noves llavors i esdevenen armes de destrucció massiva o un nou i sofisticat “cavall de Troia”.

El Terminator és  bàsicament un mecanisme suïcida genèticament dissenyat que es pot activar per un estímul exterior específic. Com a resultat les llavors de la següent generació s’autodestrueixen per autoenverinament. L’agent desencadenant més utilitzat es l’antibiòtic tetraciclina aplicat a les llavors. La versió principal del Terminator consisteix en un conjunt de 3 gens nous insertats dins d’una planta; una altra  versió reparteix aquests 2 ó 3 gens entre dos plantes que es creuarien per pol·linització. El resultat final sempre és que la següent generació produeix una llavor morta.

Amb Terminator no només s’asseguren que els agricultors no puguin tornar a plantar amb èxit llavors de la seva collita, sinó que a més pretenen tenir als agricultors enganxats a les  seves llavors i a la utilització dels  seus productes químics.

El 50% dels cultius al tercer món és realitzen amb llavors guardades de collites anteriors i més de la meitat dels agricultors del món són pobres i no poden comprar llavors cada temporada de sembra, però cultiven prop del 20% dels aliments del món.

Monsanto, amb seu a St. Louis,  és l’empresa propietària d’aquest gen auto exterminador patentat com SPT (Sistema de protecció tecnològica) i el va comprar a l’empresa Delta&Pine Land. Hem de recordar que Monsanto és una de les empreses que ha creat i segueix creant més controvèrsia a nivell mundial degut al perill potencial o real dels seus productes sobre la salut humana, animal, vegetal i medi ambient en general. A l’octubre de 1999 i degut a una forta pressió mundial, Monsanto va anunciar que no comercialitzaria les llavors Terminator, però recentment ha fet pública la seva intenció de fer-ho.

A més a més i després de tres anys de maduració,  ara ens arriba des de la Unió Europea el “projecte Transcontainer”. Indignant que els mateixos que en el seu dia es van oposar aferrissadament al   “Terminator” ara responguin amb una tecnologia que atacaria al Terminator amb dues variants de llavors genèticament modificades ; “zombie” i “ exorcista”.

Ja no ens deixen ser lliures ni per plantar les nostres llavors ni per decidir què volem menjar. Vivim una llibertat que ens lliga i ens restreny a tots els nivells i que pot ser…ens acabi matant poc a poc.

Allò que reconeixem com a guapo, ha d’agradar per força?

Fa uns dies, enmig d’una plàcida e instructiva conversa  que vaig mantenir amb un amic, de cop, va sortir un tema que va crear una enfurismada discussió (sempre dins dels marges del respecte i la cordialitat) no exenta  de controvèrsia. Tot va sorgir, com passa moltes vegades, d’una absoluta imbecil·litat. Jo li deia que reconeixia que una imatge que m’havia mostrat era guapa, però que a mi, no m’agradava . En aquest punt va començar la polèmica, doncs ell manté que si a una determinada cosa o persona la trobem guapa ens ha d’agradar per força i per la mateixa regla de tres, si quelcom no ens agrada de cap manera ho podem trobar guapo.

Jo vaig discrepar de ell totalment. Li vaig dir que reconeixia els mèrits de la imatge i podia arribar a admetre que era maca. La meva percepció visual i el meu sentit de l’estètica, així m’ho indicaven, però malgrat aquest reconeixement  no m’agradava la imatge. Sóc de l’opinió de que allò que trobo guapo no m’ha d’agradar necessariament i potser una altra cosa, tot i veure la seva carència de bellesa, em pot arribar a agradar.

El meu amic, tossut i de idees fermes, com ell és, no va baixar del burro i va defensar aferrissadament el seu punt de vista. Em va titllar de superficial i de contradir-me perquè, segons ell, jo havia dit que una cosa em semblava guapa i a la vegada em desagradava, punt aquest que vaig rebatre, ja què, el que jo vaig dir va ser que podia “reconèixer que una cosa era guapa” ( es força diferent reconèixer que una cosa és guapa i dir que una cosa ens assembla guapa) . Jo el vaig acusar de tancar-se en un criteri absolutista i no voler valorar altres opcions.

Vaig arribar a posar-li un exemple:

Si ens referim a persones;  la majoria de la gent troba molt guapo al Brad Pitt, jo reconec que és maco, te unes faccions atractives, ara bé, no m’agrada.

També ens podem referir a flors: una orquídia és una bellesa de la natura, una flor maca i sofisticada, no obstant, no m’agrada. Sempre trobaré més del meu gust les senzilles margarides que omplen les praderes.

Aquesta diatriba  quasi s’ha convertit en una lluita de poders entre tots dos. Per això demano la vostra col·laboració i que comenteu quin és el vostre punt de vista en aquesta qüestió.  Prometo donar detalls de com acaba la disputa.             

D.O. Pla de Bages, el vi.

Sóc del Bages i he crescut i madurat envoltada de les vinyes de la D.O. Pla de Bages. Trepitjant els camins que les envolten i compartint amb elles el pas de les estacions. Ensumant els raïms dolços preparats per la collita i gaudint del procés de recol·lecció. Les vinyes tenen una vida que captiva. No hi ha res comparable a l’espectacle que suposa veure néixer un nou dia al costat de les vinyes, mentre els aromes frescos del matí ens envaeixen i quasi es poden veure filaments de boira que es desprenen de les fulles. O potser, esperar que arribi la nit, que la lluna plena il·lumini els camps i arrenqui espurnes lluents dels fruits que creixen, acostar-s’hi poc a poc i tocar els ceps retorçats dels quals neix la vida i la força de la terra. Més que tocar-los, estimar-los i deixar-nos seduir qual parella d’amants que s’uneixen en un acte d’amor místic.

Del vi se’n ha parlat des de que l’home te memòria. Avui dia estan científicament demostrats els efectes beneficiosos que el vi te sobre la salut. El consum moderat de vi ajuda a mantenir un cor saludable i un estudi fet a l’Hospital Clínic de Barcelona, pels doctors Alvaro Urbano Marquez i Ramon Estruch, titulat  “ Vi i malalties cardiovasculars”, així ho afirma. Els  polifenols i el resveratrol, substàncies que es troben al vi, són capaces de reduir l’arteriosclerosi i prevenir el colesterol. El vi també és antioxidant i anticancerígen.

En un altre context, el vi, és fidel company de festes, de celebracions, de comiats, de gresques…fins i tot de borratxeres. El que és cert, però, és que el vi no deixa indiferent a ningú, fins i tot a persones abstèmies com jo, ens empeny a coneix-se’l. Per la majoria dels amants del vi, l’últim instant suprem de la vida del sensual líquid és aquell en el qual penetra la boca i de pas els sentits, per després lliscar coll avall, enervant al seu pas, cos i ànima. Jo puc prescindir perfectament d’aquest últim moment, doncs, ja porto dins meu l’empremta que la terra de la Vila d’Artés ha escrit en mi.

Us convido a que visiteu la pàgina de la denominació d’origen Pla de Bages.

Consell Regulador de la Denominació d’Origen

Què s’ha escrit del vi?

Plató: Els joves es tindrien d’abstenir de veure begudes alcohòliques fins l’edat de divuit anys ja que no és bo afegir oli al foc.

Humphrey Bogart: El món sencer te més o menys tres gots de vi de retràs.

Plinio: L’home deu al vi ser l’únic animal que beu sense set.

Jean Marie Gourio: L’aigua condueix l’electricitat però si li afegim vi ja no te dret a fer-ho.

Salvador Dalí: Qui sap degustar no beu mai vi, sinó que degusta secrets.

Baudelaire: Per no sentir l’horrible pes del temps sobre les esquenes, ens hem d’embriagar sense treva. De vi, de poesia o de virtut, a lliure elecció. Però embriaguem-nos.

Oscar Wilde: Per conèixer l’origen i la qualitat del vi, no cal beure’s tot el barril.

Wiston Churchill: El vi m’ha donat més del que m’ha pres.

Victor Hugo: Déu només va fer l’aigua, l’home va fer el vi.

Dita Provençal: Un dia sense vi és un dia sense sol.

Dita popular: Res pot ser més freqüent que un got de vi ocasional.

Dita del meu avi: Hi ha tants tipus de vi i efectes que aquest produeix com llengües que el tastin.

Vinyes, raïm, vi… Sang, passió, anhels, intensitat, vermell, olor de terra, caràcter, força, alegria,luxuria, embriaguesa, amor, tempesta, un petó…

Què és el vi per vosaltres?

Sense somnis…

Deixa’m somiar. Malgrat que els somnis no alimentin el cos ni omplin de calidesa el cor…Deixa’m viure moments d’evasió i obrir les ales i enlairar les molècules del meu ésser. Dius que els somnis maten la realitat. Dius que els somnis m’enganyen i m’allunyen de tot allò tangible. Deixa’m somiar perquè…si perdo els somnis, què em queda?

Sakura Sakura

No calen paraules quan tenim la música per extasiar els sentits. Tanca el ulls i visiona amb els ulls de l’ànima tot allò que el cor amaga.

月との愛はなく ならない成長

“La lluna i l’amor quan no creixen, minven”

La degeneració del XXI

Avancem i degenerem. Prosperem i retrocedim. Creixem i minvem. Tenim i llancem. Humanitzem i maltractem. Multitud i solitud. Estimem i oblidem. Sentim i ignorem. Toquem i embrutem. Vivim i destruïm.

Miro al voltant i no hi ha promeses. La multitud ha perdut el nord. Massa immersos en el circ de viure sense pensar en necessitats alienes. Domesticats per la materialitat vana i supèrflua. Trepitjant indolentment tot el que degoteja esperança. L’evolució no s’atura. Les generacions es succeeixen i un bri d’amor ja no és suficient. Ser ésser humà és delicte perquè només l’ésser humà es deleix destruint. El raciocini ens abandona, la degeneració ens domina.

Una mà sense una altra mà, no farà futur. Jo poso la meva mà…

SEMPRE

Un pany de llàgrimes. Res de llàstima perquè detesto la compassió.

No obstant, vull fer un crit silenciós, obrir la carn de l’esperit amb les mans damunt del teclat, tastar cadascuna de les sensacions desesperants que brollen de la meva pell. No entenc les paraules. No entenc el moviment dels llavis. No conec la gent. El sol escalfa radiant el meu front, llueix el riure i el cor vol esclatar de joia i a l’hora, es projecta l’ombra a l’esquena i refreda i oprimeix i glaça allò que començava a reviure. No entenc els silencis. Puc estimar des de cada una de les fibres del cos i odiar amb cada cèl·lula del mateix. Però el meu reflex s’ha perdut per sempre de la teva mirada. No tornaré a sentir la teva presència. Fet d’humilitat, de senzillesa, vestit d’austeritat i farcit d’amor. Impossible esborrar les teves ensenyances. Necessari preservar el teu record. Com un ocell màgic i viatger, avui, has aixecat el vol. Sempre. Allà on estiguis. Sempre.

Perquè en posseir-ho volem canviar allò que ens agradava?

Quina pregunta més absurda deuen pensar alguns. I malgrat tot és així. Reflexionem . Tots en un moment o altre de la nostra vida hem pretès  imposar el nostre criteri, no perquè sigui més fidedigne, si no perquè és el nostre criteri. Però hi ha aspectes de la vida en què el fet de voler canviar la forma de ser o de pensar d’una altra persona va més enllà. Avui, ara, em vull centrar en el concepte de parella. Ridícul, direu, i més encara sí qui exposa el tema és una persona de disset anys, sense experiència ni món. Però abans d’engegar-me, llegiu-me.

“Ella era vital, natural, intel·ligent. A ell li agradava veure-la relacionar-se amb la gent. Era oberta i sociable. A ell li va encantar descobrir que a ella li agradava jugar a tenis i mirar partits de futbol. Era encisadora, riallera i caminava de forma molt femenina i sensual. Ell, senzillament, va embogir per ella. Tan bon punt la va veure és va sentir atret i en descobrir com era veritablement, es va enamorar. No va ser gens fàcil conquistar-la. Van fer falta molts mesos perquè ella confiés en ell i un any i mig perquè acceptés tenir relacions formals.

Passat un temps ella havia perdut la seva vitalitat, ja no era una persona oberta i menys encara sociable. El seu rostre havia adoptat un posat seriós, el somriure havia fugit dels seus ulls. No jugava a tenis mai, de fet no sortia gaire ni tenia il·lusions. En el seu cap només habitaven les paraules que havien esdevingut el verí de la seva ànima d’un temps ençà:

–          Amor, no està bé que quedis tan sovint amb els teus amics, recorda que ara em tens a mi. Sóc el teu xicot.

–          Maca, no trobes que et passes una mica quan rius d’aquella manera i hi ha homes al davant? Poden pensar que els provoques. Sigues més discreta.

–          Escolta! Tu trobes normal anar pel carrer movent d’aquesta manera el cul?

–          Que ja no tens dotze anys per anar a jugar a tenis. O perquè ho fas? Perquè tots et vinguin a mirar les cames? No m’agrada. No vull que ho facis més.

En un gest desmotivat va acabar de ficar la seva última pertinença a la maleta. Un cop sortís per la porta no tornaria mai més a aquell lloc, però sabia que es deixava enrere un tros de vida.”

En voler canviar allò que pertany a una persona, allò que té una essència i que com a tal ens agrada, traïm  els sentiments, la confiança  i l’amor. Ens aboquem a l’oblit.

Estimar no és sols acceptar a un altre tal com és, si no demostrar-li com ens agraden les seves virtuts i com respectem les seves falles.

Lletres, cançons, persones…

Hi ha lletres per les quals no calen afegits. Músiques que arriben al cor i deixen la llavor del seu missatge. Cançons fetes per perdurar més enllà de l’eufòria del moment. Persones que amb la seva presència donen sentit als dies.

Les lletres, les cançons i les persones estem unides per lligams infinits, fetes i desfetes mil cops, adaptades i reeditades per agradar, per conquerir…per sentir.

CAMINS

Camins que ara s’esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s’esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous

Sopa de cabra

Roses amb espines

Un any més arriba Sant Jordi, diada festiva, popular, entranyable , plena d’entusiasme, d’amor. Un dia farcit de la cultura que ens regalen els llibres i de la tendresa i el colorit que exhibeixen les roses. Els carrers de totes les poblacions catalanes estaran inundats de gent ( si la meteorologia ho permet) que contemplarà les parades mentre rumia quina serà la novel•la més entretinguda o la flor més encisadora. Tot és ben fàcil, perquè es fa quasi sense pensar. És una d’aquelles coses que els éssers semblen portar inscrit al cervell de forma innata. La tradició mana comprar roses i llibres i la maquinària del consumisme s’ha de mantenir en funcionament. No gosaria jo ara, posar en tela de judici aquesta festa tan nostra i tradicional i no em sembla malament que, els qui ho vulguin, comprin llibres i roses fins i tot per al gos.
Ara bé, m’agradaria que a les persones que opinem com jo, no se’ns titllés de mentideres. Us preguntareu perquè dic això i es que, justament ahir, parlant amb un amic meu, va sorgir el tema de sant Jordi i li vaig comentar que a mi no m’agradaria que em regalessin una rosa. Ell es va mostrar absolutament escèptic i per més que vaig donar-li els motius i explicacions no s’ho podia creure. Això em va fer pensar bona part de la nit, entre d’altres coses perquè em vaig anar a dormir a les tres de la matinada, i vaig arribar a la conclusió de que hi han certs estereotips, que fins i tot persones de ment tan oberta com el meu amic, no es poden treure del damunt. A totes les noies els hi agrada que els hi regalin una rosa. Estereotip i prou!

El que a mi m’agrada és que pensin en mi qualsevol dia sense que sigui una data marcada en vermell en un calendari. Que em regalin un somriure pel pur plaer de fer-ho i sense que cap tradició ho mani. Que em portin a un camp i em regalin visualment totes les roselles dels sembrats i les malves dels marges dels camins a la primavera, els camps daurats de blat madur a l’estiu, les fulles seques i els boscos amb aroma a bolet a la tardor i les primeres flors d’ametller a la sortida de l’hivern. Per mi, res de flors decapitades en ares del consumisme o la tradició. Res de llibres un cop a l’any, quan, com tothom sap, els llibres s’haurien d’adquirir amb força més freqüència.

Però el que de veritat em fa detestar que em regalin roses és que, aquestes ,són una mentida. Van associades al perdó fàcil, al penediment reiteratiu i a la sang, doncs elles mateixes amb les seves espines són traïdores.

“Masses vegades ha plorat ella, masses vegades ha patit i no ha trobat consol, masses cops hauria desitjat una paraula amable o un gest afectuós i no ha arribat. I després un dia, perquè la tradició ho dicta, arriba ell amb una rosa i li dona. No li parla quasi, no cal, perquè la rosa ho diu tot i ell, de fet, no te gaire cosa a dir. Ella agafa la flor, la mira i no diu res, en gest mecànic la posa en un got amb aigua i pensa que és tard, molt tard i que les seves llàgrimes intestines no les pararà cap rosa de pètals de seda. Ella li donarà un llibre, de fet no sap ni el títol, l’ha comprat sense mirar gaire. La qüestió és que ell no s’enfadi. Serà un dia de treva, a l’endemà ja s’haurà acabat el dia de les tradicions.”

No vull que em regalin roses. No vull espines que m’enquistin l’ànima. No vull gestos buits de significat. Vull mirades que comuniquin, petons que fonguin, paraules que confortin i carícies que toquin el meu cor.

Roses no. Gràcies.