Un descans mental amb ironia

Després  d’alguns posts on he abusat de la paciència dels lectors, avui, us presento un post lleuger i sense més pretensions que entretenir durant uns minuts. Avui no intento fer-vos pensar ni reflexionar.

En aquest món , sovint tenim la sensació de que les coses van al revés i de que allò més inversemblant succeeix. He recopilat un grapat de noticies que han sortit a la premsa d’arreu del planeta en aquests últims temps.

Preocupat per la genètica, Darwin es va casar amb la seva cosina: Abans de prendre aquesta decisió, el naturalista anglès investigà tots els pros i contres de unir-se en matrimoni amb la seva familiar, però sobre tot, la qüestió d’engendrà fills amb ella. La parella va tenir deu fills, dels quals tres, van morir per infeccions. El més irònic del tema, és que ell, que va dedicar tota la seva vida al estudi de  la descendència genètica; no prengués consciència del que podria passar en casar-se amb la seva cosina.

Ratolins assassinen a 100 gats: Molts ho anomenen “La venjança dels rosegadors”, i es què a Canadà va passar aquest fet sense precedents coneguts. En un alberg d’animals, varies rates es van dedicar a rosegar els cables elèctrics de l’establiment, cosa que va provocar un incendi al l’edifici. D’acord amb el cap de seguretat de l’establiment, Ian McConachie, el fet va resultar irònic, doncs el més normal hagués estat que els gats haguessin sigut els que provoquessin la mort dels rosegadors. Les pèrdues i danys del incident van ser aproximadament de 250 mil dòlars i van morir 100 gats i 3 gossos.

Home s’ofega en una festa de salvavides: Després d’haver complert un any sense enregistrar la mort de cap persona, un grup de persones dedicades a salvaguardar la integritat física de les persones a les platges de Nova Orleans, en van reunir en una celebració què, malauradament, va acabar en tragèdia. Al voltant de cent homes i dones, entre ells salvavides, no van ser capaços d’evitar la mort d’una persona, que es va ofegar a la piscina del lloc on es celebrava la reunió.

Xai  que necessità un “sweater” de llana per sobreviure: Irònic però cert. Un petit xai va ser abandonat i rescatat per voluntaris de  Manor Farm Country Park a Anglaterra. L’animal, de nom Jack Frost, es trobava tremolant degut a les baixes temperatures de l’època. Per evitar que morís, el personal que el cuidava, va idear col·locar-li una “capa extra” de llana. Li van adequar un sweater de llana per cobrir-lo.

De fora vindran i bé que ens…

La Generalitat podrà obligar a llogar vivendes buides a quasi la meitat dels municipis catalans.

Aquesta ha estat una noticia que fa un temps, ja va ser proposta i que ara ha tornat a posar-se damunt la taula i segons sembla, amb la intenció de que tiri endavant. La Generalitat basa la seva actuació en la “forta i acreditada demanda”  de vivenda i així justifica el lloguer obligatori dels pisos buits.

No vull entrar a debatre si molts d’aquests pisos són susceptibles de ser llogats amb caràcter d’obligatorietat perquè, posem el cas, pertanyen a potentats que inverteixen en bens immobles i ja els està bé que els obliguin a ser més persones o si, pel contrari, els pisos pertanyen a gent que ha estat tota la vida sacrificant-se per pagar-los i tenir un coixinet en el futur o deixar-los en herència als  seus successors.  La qüestió és que la Generalitat està adoptant una posició altament dèspota i dictatorial. No se’m acut cap altra manera de titllar una mesura en la qual s’intervé la propietat privada.

De fet, tot això no seria tan tràgic i fins i tot podria resultar anecdòtic si no fos perquè paral·lelament a que aquesta noticia veiés la llum, va sortir una altre que deia que prop de 180.000 joves estan sense pis a Catalunya. Només joves, perquè em de recordar que amb la crisi són moltes les famílies que han perdut la seva vivenda i estan allotjades a casa de familiars. Ara bé, resulta que tenim quasi 300.000 pisos buits. D’aquests una part són habitatges de renda lliure i pertanyen a especuladors i a bancs i caixes, però una bona part, i aquí bé on em maten, pertanyen a la generalitat i són de protecció oficial.

M’encanta la actitud dels mandataris.

“ Obliguem als propietaris de pisos buits a llogar els seus habitatges. Hi ha molta demanda de vivenda. Serà la solució definitiva. Li prenem al propietari i li donem al llogater o, el que seria el mateix ,fem com Robin Hood, li prenem al “ric” i li donem al pobre. Ara bé, els nostres pisets de protecció oficial  els deixem aquí ben calentonets i arrecerats, a les nostres butxaques. Després de tot perquè els hem de llogar mentre hi hagin pisos de pringats a qui els podem obligar a llogar-los per decret llei?”

Dic jo que seria un bon exemple que fos el govern el primer a treure al mercat del lloguer tota la  cartera de pisos que te. Resulta vergonyós que amb l’excedent de pisos que hi ha a Catalunya s’hagin de recórrer a mesures que expropien a les persones, el dret de decidir sobre les seves propietats.

Les al•lèrgies primaverals

Primavera, flors, pol•len, exuberància, abelles, colors, explosió de vida…Què bucòlic! Bé, potser no tant per aquelles persones que pateixen de les reincidents al•lèrgies primaverals. Rinitis, esternuts, llagrimeig, picors, etc. són carta de presentació habitual en la fisonomia de molta gent. De vegades trobar la causa que provoca l’al•lèrgia és ben complicat i el pobre pacient ha de patir un peregrinatge de proves mèdiques a més de fer de rata de laboratori i experimentar amb un inesgotable llistat de medicaments, que de vegades, enlloc de guarir l’al•lèrgia del pobre incaut/pacient, li provoquen una de nova.

Des de fa un temps , m’estic adonant compte de que jo també pateixo alguna estranya variant d’al•lèrgia primaveral. Primer vaig pensar que era allò tan típic de “la primavera la sang altera”, però ho vaig descartar de seguida perquè, entre altres coses, la meva sang més que alterada el que estava era emprenyada. De fet, podia sentir com la serotonina viatjava per les meves arteries. Tampoc tenia cap impuls d’establir lligams romàntics de cap mena, més aviat al contrari.

Després de molt temps de donar voltes al tema, de molts patiments (tingueu en compte que no he anat al metge per precaució) i de fer multitud de proves, algunes d’elles traumàtiques, ho reconec, he descobert per fi quin és l’origen de la meva al•lèrgia. De fet, ara fa uns quants dies els símptomes que pateixo s’han agreujat. Frustració, impotència, ànsies desmesurades de practicar boxa, ganes d’entaforar-me a casa i no sortir, etc. són algunes de les característiques principals que provoca la meva malaltia primaveral.

I què puc fer? Com s’arregla això? Quina culpa tinc jo de ser al•lèrgica a un bon grapat de persones? Polítics, jutges, bisbes, pederastes,lladres de guant blanc, corruptes,criminals de gènere, premsa rosa, televisió “basura”, professors ineptes, el veí de davant, el noi aquell de la classe…i una llarguíssima llista que no ve al cas especificar, estan entre els agents al•lèrgens que malmeten el meu sistema immunitari i alliberen al meu cos grans dosis d’histamina.

A més, darrerament aquesta al•lèrgia ha deixat de ser estacional i encara que de forma més benigna, s’ha instaurat en la meva persona tot l’any. De fet, els símptomes s’agreugen. Ara també tinc una marcada sensació de fàstic i rebuig. No hi ha medicina que guareixi això. I dic jo que, eliminar els agents al•lèrgens no serà possible….

Matem al gras! És pel bé comú.

A classe de filosofia, dies enrere, ens van plantejar una hipotètica situació i teníem de pensar com actuaríem davant del supòsit i donar la nostra fidedigna opinió.

La situació hipotètica és la següent:
Un grup terrorista ha lligat a cinquanta persones a la via del tren, òbviament amb la retorçada intenció de que, en passar el tren, les mati. D’altra banda, un dels terroristes va dalt del tren i apunta amb una pistola al cap del perplex maquinista. Si intenta aturar el tren li volarà el cap.

I per arrissar més el rinxol, a l’andana hi ha un senyor, que anomenarem X, que misteriosament sap tot el que està succeint al tren i a la via (Imagino que algú li haurà explicat pel mòbil). De cop, al costat del senyor X arriba un altre senyor, un senyor amb aspecte beatífic i gros, molt gros, quasi obès. El senyor X se’l mira, fa uns càlculs ràpids i arriba a la conclusió de que la massa corporal de l’home gras és suficient per aturar el tren abans que arribi al punt fatídic on són lligades la cinquantena de persones. Hi ha un petit detall, però, i és que, el senyor X , sospita que l’home gras no es prestarà voluntari per llençar-s’hi a la via qual màrtir abnegat.

I ara, arribem al punt on havíem d’exposar la nostra decisió. Què faríem? Donaríem una lleugera empenta al senyor gras ( o no tant lleugera donada la seva massa corporal) i salvaríem la vida de cinquanta persones? Deixaríem que la vida seguís el seu curs sense intervenir per res i permetre que morissin cinquanta innocents?

Val a dir que vaig tenir molt clara la meva postura des del començament. La meva sorpresa va venir quan tots vam exposar les nostres conclusions a classe i em vaig adonar que només tres o quatre persones havien pensat com jo. I què vaig decidir jo? Doncs senzillament que no li tocaria ni un pèl al pobre home gras. Considero que ningú no es Déu per decidir qui ha de morir i qui ha de viure. També penso que cada vida és única e insubstituïble i des d’aquest punt de vista té el mateix valor una sola vida que cinquanta. A més, si jo empenyo al gras a la via, jo estic cometent un assassinat, són les meves mans les que es taquen de sang. No podria viure amb aquest càrrec de consciència. Si moren les cinquanta persones, serà una gran tragèdia, però els responsables hauran estat els terroristes, no pas jo. En fi, resulta que la infinita majoria de la classe va tenir molt clar que el millor era “pelar al gordo” i a més estaven disposats a fer-ho amb la seguretat d’estar fent un acte heroic i valent.

Què en faríeu vosaltres? Sortiria amb vida el gras?

La indolència de les Ventafocs

La majoria de nenes en algun moment de la seva infància s’han quedat embadalides escoltant el contes de formoses princeses que eren molt desgraciades. Totes patien molt però tenien dues coses de les que donar gràcies; la primera, era que tenien l’habilitat d’atreure a tota mena d’animalons, així, no era gens difícil observar a Blancaneus envoltada de cérvols i amb ocellets que li sortien fins i tot del monyo i la segona, era que totes elles eren guapes, què dic guapes…eren unes massisses.

Om és pregunta, per què nassos enlloc de romandre aguantant les escridassades de les germanastres, els mastegots de la madrastra, rentant-li els calçotets als set nans ( que encara que el conte no ho diu, podeu estar segurs, que la Blancaneus ho feia), o mossegant pomes enverinades, aquella colla de beneites no fotien el camp i es buscaven la vida treballant a canvi d’un sou i d’una vida més digna. Oh, clar, clar..era molt més còmode esperar que vingués el príncep encantat ( que més que encantat era un emparrat) i les rescatés. Us heu adonat que mai, mai, mai, el valent xicot que les salvava de totes les penúries era un pagès o un noi amb la butxaca buida? Anda que no eren llestes les punyeteres!

Ara bé, no penseu que aquests contes no tenen conseqüències. Malauradament, en tenen. Un grapat d’aquelles nenes (afortunadament no totes) que van créixer escoltant aquests contes, van començar a somniar amb l’arribada del seu príncep blau i es van posar a dormir mentre arribava. Després han plorat perquè la granota es va transformar en gripau.

Per això faig una crida ara i des d’aquí. Prou de llegir aquests contes als nostres infants!

Per sort, les nenes d’avui dia no volen créixer pensant que la seva funció a la vida és esperar l’arribada d’un príncep estirat. Saben, que per molts petons que facin a una granota, aquesta, continuarà sent granota i que de les bèsties del món només poden esperar-se bestialitats. Les nenes d’avui dia somnien amb ser les conductores de les seves vides i ser elles mateixes les que triïn al seu home ideal.

Aquest no, aquest tampoc, aquets…mmmm

El príncep ecològic

De petites totes les nenes hem sentit parlar del príncep blau, aquell que surt en tots els contes infantils i que fa coses tant sorprenents com despertar a una princesa dormilega, alliberar el seu fetitxisme emprovant-li sabates a una altre o posar a prova les seves dots d’escalador per la trena d’una rossa. Em pregunto si el príncep de totes aquestes historietes era el mateix, perquè mai se’n diu el príncep Pere o el príncep Jordi…I clar, si era el mateix, queda demostrat que era força voluble i faldiller. Així què vull desterrar per sempre més a aquest pocasolta dels contes infantils. Exigeixo que el príncep, a partir d’ara ,sigui verd. Un príncep que valori les energies renovables i aposti pel reciclatge i que amb una princesa en tingui prou, res de gastar energia i esforç en mantenir tot un harem d’ incautes. Un príncep que deixi el seu posat ridícul d’home a mig decidir i que no es deixi tocar el que no sona. El pròxim dia parlaré de les Ventafocs, que aquestes són unes altres que….

L’escarràs

Avui rellegint alguns fragments de “L’auca del senyor Esteve” del Santiago Rusiñol, m’ha cridat l’atenció una cosa que diu el senyor Pau:
“Doncs jo sóc l’escarràs. Tot lo que no volen fer els altres ho faig jo. Ho fa el senyor Pau. Si aquest casament té família, sap qui la portarà a coll, la família? El senyor Pau. Si per desgràcia no en tingués, sap a qui donarien la culpa? La donarien al senyor Pau. Un servidor és…el factòtum, la dida seca, la llevadora, el llibre Major i l’escombriaire.”
Darrerament em sento d’aquesta mateixa manera. En el meu cas no és què, el que no volen fer els altres ho vulgui fer jo, però ho acabo fent. Em dic a mi mateixa que serà l’últim cop que m’agafen, però no tinc remei, invariablement un cop i un altre m’hi trobo enganxada de nou. També faig acumulació de culpes. En aquestes últimes setmanes estic al mig de tots els fregats, i si es trenca algun plat, les mirades van cap a mi. No li trobo la lògica i em pregunto, si he agafat una mena de virus estrany que m’assenyala amb el dit dient: “ha estat ella, ha estat ella…” Si s’ha de fer alguna feina delicada, jo sóc la més idònia perquè tinc més prudència i si s’ha de fer una feina bruta, jo sóc la més indicada perquè sóc igual de bruta que la feina mateixa. En fi… per sort he trobat al senyor Pau i m’he adonat que no sóc l’únic escarràs que corre per aquí.

Les vaques nuclearitzades

Avui, em ve de gust deixar de banda les meves reflexions interiors i abordar un tema quelcom més terrenal i si es possible donar-li un toc d’humor, cosa aquesta, certament improbable, donat el meu escàs sentit del mateix.
Dies enrere tots hem quedat prou assabentats de les polèmiques que hi han hagut en diferents municipis, arran de la futura adjudicació d’un magatzem de residus nuclears. Tinc un amic que defensa a capa i espasa la causa antinuclear i sempre està ben disposat a explicar a tots els companys els greus perjudicis que comporten les centrals nuclears. Ahir vaig llegir un article que parlava extensament de l’energia nuclear i de les reticències absurdes que té Espanya alhora d’apostar per aquest tipus d’energia, energia que el columnista definia com barata i neta. I per fer més vàlida la seva postura explicava que França, com un dels països més nuclearitzats del món, confiava plenament amb l’energia nuclear i convivia amb ella de forma totalment natural. Afegia que era fàcil veure el camps que envoltaven les centrals nuclears franceses, amb grups de vaques lleteres plàcidament pastant i a la zona de Bordeus el raïm que produeix el preuat vi, creix als peus d’una central nuclear.
Tot això vist així, no té més importància. És un article més. Però de cop vaig pensar en el meu amic, l’antinuclear i vaig caure en una paradoxa divertida , al menys per mi, que com he dit, tinc un sentit de l’ humor més aviat àcid. Ell, va sovint a Andorra a comprar formatge i llet fets a França, perquè creu que ambdós productes són de superior qualitat que els d’aquí. La setmana passada va pujar a Andorra i va portar la seva càrrega de formatge i llet. Però ara tinc un dubte. Li hauré de dir que està menjant formatge i llet provinent de vaques nuclearitzades? Sent ell, com és, un antinuclear convençut, em podrà perdonar si no li dic? Tots els antinuclears deuen menjar formatge francès? I…algú sap què en pensen les vaques?