Quan parlem de la tècnica tèxtil del sandblasting ens referim a la tècnica consistent en llençar un raig de sorra a pressió sobre un teixit de roba texana per produir un efecte envellit.
No obstant, la moda dels texans desgastats està produint desenes de morts i milers de malalts en països com Turquia, Bangladesh, Xina, Pakistan, Síria i la India, on s’elabora la major part de la roba que vestim. La denuncia ha sigut feta per l’ONG Setem.
Setem ha sigut l’encarregada de posar en marxa a Espanya la Campanya Roba Neta, que ja ha començat en 14 països de la UE. Pretén pressionar a les marques per l’eradicació d’aquesta tècnica i que acceptin la seva responsabilitat tot assegurant que els treballadors afectats i les seves famílies rebran unes indemnitzacions adequades.
L‘ONG explica que l’aparença de desgastat s’aconsegueix en la majoria dels casos mitjançant el sandblasting, que consisteix en aplicar un raig de sorra sobre el texà. Aquest mètode està prohibit a Europa des del 1966, però encara s’utilitza en molts altres països.
Aquesta perillosa tècnica ha costat la vida a 46 treballadors i es calcula que prop de 5.000 han contret silicosi (una patologia pulmonar irreversible). Turquia és un dels països més afectats i han sigut informes mèdics provinents d’aquest país els que han relacionat la producció de texans mitjançant la tècnica del sandblasting, amb la silicosi.
Setem afirma que les empreses de roba coneixen les conseqüències d’utilitzar el sandblasting, però moltes s’estimen més donar prioritat als seus beneficis econòmics. Marques com Armani o Diesel, s’haurien negat a establir un diàleg per tal d’adquirir el compromís de renunciar a l’ús d’aquesta tècnica. Levi-Strauss, Inditex, C&A i H&M, entre d’altres, s’han compromès a prohibir l’efecte desgastat amb sorra, encara que no han precisat quan començarien a aplicar la prohibició.
Recordem que la silicosi és una malaltia respiratòria associada als treballadors de la mineria i altres sectors que utilitzen tècniques que produeixen gran quantitat de pols de sílice. El sílice és un cristall comú que es troba freqüentment en llits rocosos en forma de pols. La silicosi es desenvolupa en inhalar pols de sílice i certs silicats. L’acumulació d’aquests materials als pulmons origina la malaltia i les seves conseqüències fisiològiques. Trobem tres tipus de silicosi (crònica, accelerada i aguda). Els treballadors que utilitzen la tècnica del sandblasting poden desenvolupar la silicosi aguda i tenir simptomatologia en només sis mesos.
Com ja sabreu a hores d’ara, el ciclista Alberto Contador ha estat absolt per la Real Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) del presumpte positiu per clenbuterol al passat Tour de França. El ciclista s’ha mantingut sempre ferm en negar qualsevol forma de dopatge i gràcies a la decisió de la RFEC aquest dimarts passat, Contador podrà tornar a la competició.
Què és el clenbuterol?
És un fàrmac del grup dels beta2- agonista. També és conegut com “clen”. No és un esteroide sinó un estimulant del sistema nerviós central (SNC) i un agonista específic que estimula els receptors adrenèrgics beta-2 (un agonista és aquella substància que és capaç d’unir-se a un receptor i provocar una resposta en una cèl·lula). En alguns països s’utilitza amb finalitats mèdiques com a broncodilatador en malalties asmàtiques.
És freqüent que atletes i culturistes facin servir el fàrmac pels seus efectes termogènics i anticatabòlics. Això és degut a la capacitat del clenbuterol per augmentar la temperatura corporal bassal i, com a conseqüència, la necessitat d’una major ingesta de calories (energia). Podem resumir dient que el clenbuterol crema els greixos (lipòlisi) i fa que augmenti la massa muscular (anabolisme proteic).
La prohibició d’utilitzar clenbuterol en l’engreix animal
Degut a les propietats del clenbuterol, aquest va començar a ser utilitzat en l’engreix animal. Amb l’administració del fàrmac els animals guanyaven massa muscular en poc temps i no s’havia d’augmentar la dosi d’aliments per aconseguir-ho. La ingesta continuada de clenbuterol pel bestiar provoca l’acumulació de la substància sobre tot al fetge i, en menor mesura, al múscul dels animals. El consum per part d’humans d’aquests teixits animals (sobre tot el fetge) contaminats pot provocar intoxicacions. Els principals símptomes són:
Tremolors
Mal de cap
Nerviosisme
Dolors musculars
En concentracions elevades taquicàrdia i palpitacions
Per tot això el clenbuterol va quedar totalment prohibit com anabolitzant del bestiar, tant per part de la legislació europea com per l’estatal.
L’OCU denúncia l’ús de clenbuterol i altres substàncies il·legals en l’engreix animal
Per controlar l’ús de clenbuterol hi ha un seguit de controls coordinats en el territori espanyol dins del Pla Nacional d’Investigació de Residus ( PNIR). Aquests controls es duen a terme de forma estricte per part de les autoritats competents per detectar substàncies farmacològicament actives i contaminants ambientals en els teixits i productes animals. Dins del PNIR s’analitzen més de 18 tipus de substàncies (anabolitzants, antimicrobians, medicaments veterinaris, contaminants ambientals, etc.) en diferents espècies animals i derivats com llet, ous, mel, etc. Les mostres es prenen en explotacions ramaderes, escorxadors, fàbriques de pinso i centres de distribució d’aliments.
Malgrat tots aquests controls Espanya és un dels països on més clenbuterol llest per ser administrat s’ha decomissat. Encara a dia d’avui hi ha explotacions ramaderes que administren il·legalment el fàrmac al seu bestiar. L’OCU afirma que Espanya és el país europeu que més practica l’engreix animal amb substàncies prohibides. Aquestes substàncies mouen cada any més de 95 milions d’euros. Ara entendrem perquè no és tan senzill posar fre a aquest negoci. En una recent investigació de l’OCU a 43 establiments de 20 províncies espanyoles es va comprovar que a 39 d’aquests, havien administrat al bestiar medicaments sense recepta mèdica. Segons l’OCU, encara a dia d’avui, són molts els productes animals contaminats que s’escapen als controls del PNIR i que, malauradament, acaben sent ingerits pels humans. L’OCU també denúncia que per contrarestar els efectes del clenbuterol , els ramaders utilitzen altres substàncies difícils de detectar com ara la dexametasona i la prednisolona.
Els cinquanta picograms d’Alberto Contador
La suspensió temporal del ciclista Alberto Contador per un suposat cas de dopatge, va aixecar molta polseguera. Des del primer moment Contador va negar el seu dopatge i va culpar de la presència de clenbuterol al seu organisme a un filet de llaminera que José Luis López Cerrón, director de la Volta a Castella i Lleó, li havia portat des d’Irún. El gremi de carnissers va possar el crit al cel i va culpar a Contador de fer una promoció nefasta pel sector càrnic espanyol, en fer aquelles declaracions.
Quan Contador va voler saber la quantitat per la qual havia donat positiu li van dir que la dosi exacte era de 0,00000000005 grams per mil·ligram o el que seria el mateix de 50 picograms, quan es considera que han de ser almenys 2.000 els necessaris perquè el clenbuterol tingui efecte com a anabolitzant. 50 picograms és una quantitat tan ridícula que la majoria de laboratoris acreditats per l’AMA (Agència Mundial Antidopatge) «no busquen clenbuterol en un índex tan baix, entre altres coses perquè 50 picograms no serveixen de res». Tot sembla indicar doncs, que el positiu de Contador per clenbuterol va tenir el seu origen en un problema alimentari, per molt que pesi al gremi de carnissers i per molts controls que ens assegurin que passen les carns i els seus derivats.
El fet de que hagi sigut a un campió de ciclisme a qui se li ha detectat el clenbuterol al seu organisme ha fet que el cas sigui més violent i colpidor. Ara bé, no ens enganyem, la qualitat de la carn que mengem així com l’eficàcia dels controls que aquesta supera, han quedat irremediablement en evidència.
Algun cop ja he parlat de la multinacional Monsanto en aquest bloc però considero que és vital que estem al corrent de qui és Monsanto i què representa. Amb ganes que ja en tenia, i animada per la petició d’un lector del bloc, aquí us deixo una breu descripció d’aquesta empresa que es promociona a ella mateixa com la salvadora de la humanitat però que, en realitat, és una autèntica fàbrica dels horrors.
Monsanto és l’empresa química que va introduir al mercat la primera generació de cultius transgènics (blat i soja entre d’altres) i que s’ha convertit en la companyia líder en la promoció de la biotecnologia en l’agricultura. Actualment, és la major venedora mundial de llavors transgèniques en Llatinoamerica, Àsia, Estats Units i Canadà. Els seus productes representen més del 90% de tots els cultius transgènics del món i entre la seva tecnologia puntera destaca la GURT (Gene Use Restriction Technology) també coneguda com tecnologia Terminator i Traitor. Recordem que Terminator és una tecnologia que li proporciona a la llavor la possibilitat d’encendre o apagar el caràcter suïcida de la mateixa, per mitjà d’un promotor químic, cosa que genera una dependència constant del pagès respecte a la llavor i anul·la la possibilitat de que la llavor es reprodueixi de forma natural. Les llavors Traitor, són també llavors suïcides, però aquestes, admeten la possibilitat de que aquest caràcter podria estar codificat per atacar immediatament el cultiu de diferents maneres, per exemple, podria reduir-se el contingut proteínic de l’arròs, elevar el nivell de cianur de la yuca o fer que el blat germini prematurament.
Monsanto Chemical Company fou fundada en St. Louis, Missouri, en 1901 per Jhon Francis Queeny, un químic autodidacta i treballador de la indústria farmacèutica que va portar la tecnologia de la fabricació de sacarina, el primer edulcorant artificial, d’Alemanya als Estats Units. En els seus primers anys, Monsanto va perfeccionar els edulcorants artificials i sintetitzà la cafeïna per la Coca-Cola. Als anys 20, es va convertir en un dels principals fabricants de productes de plàstic i fibra sintètica. Des de 1940 fins avui, és una de les cinc primeres empreses químiques dels Estats Units.
No obstant, la trajectòria de Monsanto està plena de sospites i rebuig per part de diferents associacions que no donen el vist i plau a la forma en que la multinacional utilitza els seus productes. L’empresa té dotzenes de processos penals oberts al llarg del món.
Tot i que Monsanto es presenta a sí mateixa com una empresa d’agricultura innovadora, hem de recordar que dels seus laboratoris van sortir dos de les substàncies més tòxiques que s’han conegut mai: els bifenils policlorinats, coneguts com PCBs i la dioxina (coneguda com agent taronja, que va ser utilizat durant la guerra del Vietnam com a defoliant i va provocar més d’un milió de víctimes i el que és pitjor, a dia d’avui, encara continua causant morts ).
També s’acusa a Monsanto de ser la responsable de més de 50 llocs en els que s’ha aplicat la llei de Superfund de l’Agencia de Protecció del Medi Ambient, que consisteix en la neteja de regions altament contaminades amb abocaments tòxics que han estat abandonats.
L’empresa és el cervell que s’amaga darrere dels productes més perillosos, suposadament, que es troben al mercat avui dia:
Cultius genèticament modificats. Com ja he comentat, subministra el 90% de les llavors dels OMG (Organismes Modificats Genèticament) mundials.
Fertilitzants, herbicides i pesticides. (Roundup és la marca d’un pesticida de gran espectre, que s’utilitza amb les plantes que prèviament han sigut modificades genèticament i preparades per resistir aquest producte. De l’any 1999 al 2003, es van produir al voltant de 250 morts anuals al Paraguai degut a l’ús de glifosato, present al Roundup).
La patent i fabricació d’aspartame (edulcorant sintètic considerat, per molts científics, un agent cancerigen multi potencial).
La Somatropina Bovina Recombinant, o rBST, una hormona modificada genèticament que s’administra a les vaques per augmentar la producció de llet.
Monsanto està fortament implantada en la indústria farmacèutica. Pharmacia Corporation fou creada a l’abril de l’any 2000 a través de la fusió de Pharmacia & Upjohn amb Monsanto Company i la seva unitat G.D. Searle.
Moltes empreses d’enginyeria genètica, Monsanto n’és una, estan establint contractes amb clàusules quasi bé feudals. La multinacional Monsanto, per exemple, exigeix als agricultors que cultiven els seus productes que signin un contracte mitjançant el qual s’obliguen a utilitzar els seus herbicides, a no intercanviar ni quedar-s’hi part de les llavors i a permetre l’entrada dels inspectors de l’empresa per que verifiquin que es compleix allò estipulat al contracte. Amb la tecnologia Terminator els contractes deixen de ser quasi feudals i passen a ser feudals per complert i arriben a l’extrem de denunciar als agricultors, que són les veritables víctimes, per ús indegut de patent si no és fan les coses com l’empresa subministradora de llavors exigeix.
Amb motiu del terratrèmol que va assolar Haití al mes de gener de l’any 2010, Monsanto va decidir tenir un gest solidari amb aquets país devastat pel sisme i va fer una donació de llavors genèticament manipulades. Algunes eren Terminator i Traitor. Les “llavors de la mort”, com van ser rebatejades pels agricultors haitians, van ser cremades i destruïdes el 4 de juny del mateix any. Els camperols van dir que l’últim que necessita Haití és ajuda de corporacions com Monsanto que, amb els seus productes, esclavitzen als grangers.
L’any 2000 el Conveni de Diversitat Biològica (CDB) de Nacions Unides, va fer una crida als governs per tal de no permetre l’experimentació ni la comercialització de llavors amb tecnologia exterminadorai va establir una moratòria per la no utilització del producte. No obstant, Monsanto ha continuat generant patents i experimentant aquesta tecnologia en diversos països. Monsanto tot i ostentar en el mercat una posició clarament dominant, no és l’única empresa amb tecnologia Terminator i així, tot i la moratòria, els poderosos consorcis productors de llavors han pressionat plegats i han aconseguit que es revisi “cas per cas” la comercialització i experimentació i l’adjudicació de noves patents.
A dia d’avui Monsanto, segueix utilitzant la influència que exerceix en molts països, per aconseguir lleis que li permetin introduir transgènics contra la voluntat de la majoria de la població. Tant és així que s’ha generalitzat el terme “Legislació Monsanto” per denominar a les lleis de bioseguretat.
Però, potser, el més greu de tot és que Monsanto no controla només el mercat de llavors transgèniques sinó també el mercat de les llavors comunes, estratègia aquesta que li permet distribuir o segrestar llavors a voluntat i jugar amb el mercat mundial d’aliments . Tenim al davant un veritable cas d’agroterrorisme.
En el següent gràfic es pot apreciar el clar domini que Monsanto ostenta en la producció de llavors genèticament modificades en comparació amb altres empreses líders en el sector.
La tecnologia exterminadora actualment té patents, o està en vies d’obtenir-ne, en els següents països:
Alemanya, Armènia, Australia, Àustrica, Bielorússia, Bèlgica, Benin, Bulgària, Brasil, Burkina Faso, Camerun, Canadà, República Centreafricana, República de Corea, Congo, Costa de Marfil, Chat, República Txeca, China, Xipre, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estats Units, Estònia, Finlàndia, França, Gabon, Geòrgia, Gran Bretanya, Grècia, Guinea, Holanda, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Japó, kazajistan, Kenia, Kirguistan, Letònia, Libèria, Liechtenstein, Lituània, Luxemburgo, Macedònia, Madagascar, Malawi, Mali, Mauritània, Mèxic, Moldàvia, Mònaco, Mongòlia, Níger, Noruega, Nova Zelanda, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Senegal, Singapur, Sri Lanka, Sudan, Suècia, Suiza, Tayikistan, Togo, Trinidad i Tobago, Ucraïna, Uganda, Uzbekistan i Vietnam.
Deixo l’enllaç d’un trailer del documental “El món segons Monsanto”. Molts de vosaltres ja l’haureu vist però els que no, val la pena que ho mireu sencer. No tindreu problemes per trobar-ho a la xarxa.
Umami és també com s’anomena el cinquè sabor. Fins no fa gaire tots pensàvem que els sabors que podien detectar les nostres papil·les gustatives eren dolç, àcid, amarg i salat. La paraula umami és un vocable d’origen japonès i vol dir “ sabor gustós”. La catalogació d’aquest cinquè sabor es deu al professor Kikunae Ikeda de la Tokyo Imperial University, qui a principis de segle pensà un nou sabor: sabor que era comú en els espàrrecs, tomàquets , formatge, carns, etc. però que no era cap dels sabors ja coneguts.
Ikeda va detectar que el sabor umami era especialment intens en el kombu (una mena d’alga) i va decidir partir el kombu per extreure els compostos responsables del sabor i va descobrir que es tractava de glutamat de sodi, la sal del famós aminoàcid. Tot i que el va anomenar umami al japó és popularment conegut com “ajinomoto”. El sabor característic de l’umami és el resultat de la combinació d’aminoàcids: àcid glutàmic i els ribonucleòtids inosina monofosfat i el guanilato monofosfat.
Un gran nombre de productes incorporen de forma natural glutamat monosòdic en la seva composició. Però és a nivell comercial on el glutamat triomfa. Es fa servir com a potenciador de sabor d’una infinitat de productes alimentaris. El podem reconèixer en els etiquetatges dels productes amb diferents noms; potenciador de sabor, glutamat monosòdic, proteïna hidrolitzada o amb la referència E-621.
Què és exactament el glutamat monosòdic?
És la sal de sodi de l’àcid glutàmic (present a la majoria d’aliments proteics, ja que és una proteïna) i s’obté a través d’un procés de fermentació a partir de alguns productes com la canya de sucre o alguns cereals. Després del refinat s’obté glutamat monosòdic pur. Es composa d’àcid glutàmic, aigua i sal. Cal dir que en l’actualitat el glutamat es fabrica de forma totalment sintètica.
Glutamat monosòdic i la síndrome del restaurant xinès
El glutamat és un additiu alimentari i, com a tal, la polèmica l’envolta. El menjar oriental és ric és glutamat i l’any 1968, el Dr. Robert Ho Man Kwok, va descriure un seguit de símptomes que algunes persones, presumptament, sentien després d’ingerir menjar xinès. Els símptomes eren lleus i passatgers i consistien en mal de cap, crisi asmàtica, reaccions al·lèrgiques,taquicàrdies, vòmits i sensació de malestar. Estudis més recents afirmen, però que tota aquesta simptomatologia seria purament casual i no derivada del consum de glutamat.
Relació entre glutamat monosòdic, excés de gana i obesitat
En canvi, sí que hi ha unanimitat quan parlem dels efectes que el glutamat té sobre la nostra gana . El glutamat monosòdic, segons proves fetes en animals, pot arribar a produir una fam voraç (en concreto un 40 % superior) i això comporta que quan mengem aliments que l’incorporen (aperitius, salsitxes, patates fregides, sopes de sobre, conserves, aliments precuinats, etc.) tinguem la sensació de no pogué parar. Aquest aspecte pot afavorir l’obesitat ja que estem parlant d’aliments rics en greixos i calories. El glutamat és considerat el sabor de les proteïnes i s’intensifica a mida que aquestes s’hidrolitzen i alliberen més glutamat produint , d’aquesta manera, necessitat d’ingerir més.
Estudis realitzats a la Universitat Complutense de Madrid per Jesús Fernández Tresguerres, director del Departament de Fisiologia de la Facultat de Medicina, també van en aquesta línia i apunten que el glutamat afecta a parts del nostre cervell que regulen la sensació de gana i sacietat. També pot afectar la producció de l’hormona del creixement que és la responsable de que tinguem més múscul i no excés de greix.
Què diuen altres estudis?
El glutamat és doncs, un aminoàcid que actua com receptor gustatiu del sabor umami. A dia d’avui, un gran nombre de restauradors i investigadors gastronòmics consideren l’umami una font d’experimentació i noves aplicacions i per això es declaren defensors del glutamat i afirmen que no hi ha cap risc pel nostre sistema nerviós ja que, la barrera hemato-encefàlica impedeix l’absorció del mateix i el 95% del glutamat ingerit l’utilitza l’intestí com a font d’energia.
No obstant, continus i més recents estudis segueixen afirmant la directa relació d’un alt consum de glutamat i els problemes d’obesitat, lesions a la retina, augment de casos de glaucoma , càncer i fins i tot desordres mentals. La FDA (Food and Drug Administration) sempre ha negat els efectes nocius del glutamat i ha donat el vist i plau a la seva comercialització.
Jo, com sempre us dic, no vull asseverar el que aquí he explicat. Em limito a exposar-ho i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Considero que potser fora bo fer una ullada a les etiquetes de tots els productes que consumim a diari i fer recompte de les quantitats d’additius que introduïm en el nostre organisme. El que sí que vull remarcar és que, tractant-se d’additius alimentaris, sempre és millor prescindir d’ells.
L’ aspartamo és un edulcorant sense calories que es va descobrir al 1965 i es va comercialitzar a la dècada dels 70. Va ser patentat per l’empresa Searla amb el nom de Nutrasweet, empresa que, al cap de poc temps, es va fusionar amb la multinacional Monsanto (coneguda per la seva febre per les llavors transgèniques i la seva tecnologia exterminadora). Els estudis sobre la seguretat en el consum d’aspartamo van ser molt deficients. No obstant, al 1974 la FDA ( Agència federal Americana de Drogues i Aliments ) el va legalitzar. Al 1976 diversos científics i investigadors van alertar sobre la potencial toxicitat del producte.
De què es composa?
L’aspartamo és un producte genèticament modificat, la seva molècula està formada per tres elements ( dos aminoàcids i un alcohol) . La fenilalanina (50%), l’àcid aspàrtic (40%) i el metanol (10%). La fenilalanina es descompon en una substància anomenada diketopiperazina (DKP) que produeix tumors cerebrals ; és per això que l’Administració d’Aliments i Fàrmacs (FDA) va ordenar que tots els productes que tinguessis aspartamo entre els seus compostos, portessin la llegenda “Fenilcetonurics: conté una font de felilalanina”. L’àcid aspàrtic és una altre cancerigen d’aquesta barreja. El tercer component és el metanol. El metanol (sense el seu antídot natural, l’etanol) es descompon dins del cos i es transforma en un formaldehid . A la natura, mai es troba el metanol sense el seu antídot. En el cas de l’aspartamo sí. Un cop dins del cos, una part de metanol, ja transformat en formaldehid, s’emmagatzema dins del teixit adipós per tal de ser eliminat i la resta es converteix en àcid fòrmic, un altre cancerigen. Així , en un mateix producte trobem tres elements potencialment cancerígens: l’àcid fòrmic, el formaldehid i el DKP de la fenilalanina.
Un edulcorant cancerigen
El científic italià Morando Soffritti, investigador de European Ramazzini Foundation of Oncology and Environmental Sciences de Bolonya, va encendre la polèmica sobre la innocuïtat de l’aspartamo. El centre d’investigació de Soffritti, creat en 1971, va obtenir credibilitat mundial al descobrir les propietats cancerígenes de l’additiu de la benzina Eter Metil Terbulitic (MTBE en anglès i compost per metanol) la qual cosa va impulsar la prohibició d’aquest additiu a 21 estats dels Estats Units.s
Els estudis fets amb rates , vam demostrar que l’aspartamo és un cancerigen multipotencial, tot i consumint 20 mil·ligrams per kilogram de pes corporal, és a dir, una quantitat menor que la que recomanen la FDA (50 mg/kg de pes corporal) i la Unió Europea (40 mg/kg de pes corporal).
L’ aspartamo es troba a tot arreu
Trobem aspartamo en un munt de productes que formen part de la nostra dieta habitual. El podem trobar de manera directe, en forma de petites capsules per endolcir cafè, infusions i altres begudes i comercialitzat amb marques com Natreen, Canderel , Equal, etc. El trobem en totes les begudes anomenades light, Coca-Cola i tota mena de refrescos. També en iogurts, galetes i com a excipient de medicaments. Quan mengem xiclets i caramels sense sucre hem de saber que estem prenen la dosi corresponent d’aspartamo. Quan els hi donem aquestes llaminadures als nens, per una banda els estem protegint de l’efecte que el sucre pot causar a la seva dentadura i per l’altra banda, estem introduint en el seu organisme el dolç verí.
Un principi de precaució
Encara que no es pot afirmar que tot aquell que prengui aspartamo, desenvoluparà un càncer, el risc existeix. Per aquest motiu es recomana llegir els etiquetats de tots els productes alimentaris i evitar aquells que continguin entre els seus components aspartamo o el que és el mateix, l’edulcorant E-951.
Per què no comercialitzen les saludables alternatives?
La Stevia rabaudiana és una planta originaria de Paraguay i Brasil . Les seves fulles posseeixen una substància anomenada esteviosid , que fa que aquestes fulles siguin de 10 a 30 cops més dolces que el sucre. És una planta fàcil de cultivar i molt rentable. Diferents analítiques i exhaustius exàmens que s’han fet a aquesta planta, han demostrat que és un edulcorant totalment natural i, el que és més important, totalment innocu per al consum humà. Multitud d’organitzacions de consumidors d’arreu del món estan demanant l’autorització d’aquesta planta com a edulcorant. Fins al moment segueix sense permetre’s la comercialització de la Stevia .
Mentrestant, aliens a la majoria de coses que ingerim, seguim consumint productes confiant en que, tot allò que es comercialitza, compleix les normes bàsiques de seguretat alimentària. L’aspartamo, en teoria les compleix, en la pràctica… és el dolc verí que corre pel nostre organisme.
Tenir a prop un/a estúpid/a és un exercici sacrificat i dur. Quan aquest estúpid ,a més a més, és algú de qui no podem prescindir, la situació es torna desesperança. Quan dic “que no podem prescindir” no em refereixo a no voler prescindir, sinó a no pogué. Avui vull parlar de l’estúpid més complert de tots, del més nociu i perniciós. De l’estúpid egoista.
Un estúpid egoista viu expressament per la seva pròpia satisfacció i considera una obligació que tots aquells que l’envolten l’adorin i se sentin agraïts de servir-ho. S’alimenta d’energies i d’afectes i engreixa, com la lluna en les nits de pleniluni, a costa de l’esforç i dedicació de la família. Però ell ho devora tot, guarda dins del cos fins l’últim bocí que rep i ho transforma en combustible. Combustible necessari per tornar a reclamar, exigir, ordenar i atemorir.
L’estúpid egoista generalment és violent. No hi ha res pitjor que un ésser sense consciència i que a sobre ho vulgui tot per ell.
L’estúpid egoista no coneix les il·legalitats i considera que està per sobre de la llei i no dubtarà en cometre actes inapropiats i sentir-se orgullós pel fet d’actuar al marge de les normes. Tampoc respecta a la resta de la gent, la veurà com esquerrans d’un joc i la utilitzarà a plaer i amb total impunitat moral.
L’estúpid egoista no té amics, agafa i desa a les persones a conveniència. Amb els desconeguts és gentil perquè els examina i avalua les possibilitats d’obtenir rèdits. Tant bon punt hagi extret el benefici deixarà de ser gentil. Però l’estúpid egoista no s’adona compte de que és un indesitjable. Ell actua a impulsos de la seva estupidesa, fa i desfà sense remordiments, sense ser conscient que, al seu pas, va deixant un camp de batalla farcit d’insatisfacció i frustració. Insatisfacció i frustració és el que senten les persones que topen amb un estúpid egoista, fins i tot aniré més enllà i diré què, l’exposició perllongada als efectes d’un estúpid d’aquesta mena pot acabar amb l’equilibri emocional d’un ésser sensible i ,fins i tot, el pot deixar reduït a una closca buida sense ànims, esperança ni consol.
L’estúpid egoista mai demana perdó, seria absurd pensar el contrari. Ell creu que és perfecte i que és la resta de la humanitat la que s’equivoca i la que comet actes rebutjables.
L’estúpid egoista és Narcisista i, per això mateix, no estima a ningú. Viu complagut en mirar-se el melic i creu que gaudeix de tots els drets. I malgrat tot, l’estúpid egoista mai no és feliç. És un ésser descontrolat amb rampells de criatura consentida. Vol “ipso facto” tot allò que li ve de gust i no mesura les conseqüències dels seus desitjos. Un cop aconsegueix allò desitjat ho arraconarà a un costat. Un estúpid egoista pot tenir una família esplèndida, una llar acollidora, una feina ben remunerada i llibertat absoluta , però no establirà lligams amb cap d’aquestes coses, només les utilitzarà, les exprimirà i les assecarà , perquè mentre ho fa s’omple de pseudo-felicitat.
“L’estupidesa fa amb l’ànima el mateix que el temps fa amb el cos; el podreix.”
Així doncs, quanta putrefacció ens envolta! Fins i tot , és més que possible que estem salpicats de vestigis d’estupidesa puntual. No vull adreçar-me a tercers i serà millor que parli només per mi. Però, sí, sí…fins i tot els que no entrem en el prototip d’estúpids declarats, tenim moments concrets en els què ens comportem com veritables estúpids. Potser, i només dic potser, aquests breus balls, lligats a l’estupidesa momentània, ja ens corquen part de l’anima.
Tal com vaig prometre, i amb una mica de retard, us presento la primera mostra de fins on pot arribar l’estupidesa humana i les greus conseqüències que aquesta pot reportar.
Dono fe que tot el que a partit d’ara exposaré és una explicació fidedigna de com van succeir els fets. Per raons òbvies he omès els noms reals de les persones, però tota la resta ha sigut escrupolosament respectada. Val a dir, que he sigut espectadora en primera persona de tots els fets que a continuació detallaré.
Aquell 8 d’abril, els veïns ja van tenir la certesa. Les rates campaven pels jardins i patis. Fins a aquell instant només havien vist restes sospitoses de la possible presència dels rosegadors, però fins i tot la troballa d’aquelles restes havia provocat la discussió entre el veïns. Uns asseguraven que aquells cilindres petits i negres eren deposicions de dracs, altres deien que sense cap mena de dubte pertanyien a fems de raps penats i la resta es mantenien fermes en la teoria que allò eren cagades de rata. Aquesta última possibilitat, tot i que no compartida per tots els veïns, era prou empipadora com per no prendre mesures i cadascú va optar per intentar caçar a la bèstia de la manera que els hi proporcionava més confiança. Uns van optar per pastilles enverinades, altres per trampes d’aquelles que segaven literalment el cap de la pobre víctima i altres, els més morbosos, per trampes en les quals l’animaló quedava atrapat i conscient.
El 8 d’abril, doncs, un dels veïns van cantar “victòria, hurra, yuju”, o com més gràcia us faci i va mostrar a la resta de veïns una caixa metàl·lica, dins la qual, una rata de considerables proporcions es bellugava neguitosa i mirava, amb ulls envermellits per la frustració, a aquella colla de beneits que la contemplaven. Malgrat tot, la rata, no va haver de fer gaires esforços per seguir observant als seus potencials admiradors. De cop i volta es veure submergida, trampa inclosa, en una galleda d’aigua i en menys de dos minut havia exhalat el seu últim sospir. Aquest fet va donar caràcter de realitat a les suposicions que indicaven la presència de les rates en l’ indret.
Tots els veïns estaven alertats , tots menys el veí que vivia a la casa de la cantonada. Aquest propietari i la seva dona i dues filles, ocupaven una casa cantonera en la zona. Eren gent d’una posició econòmica benestant i aquest fet els feia inflar-se de forma ostensible cada cop que sortien al carrer. Om, quasi bé endevinava en les seves esquenes, el plomall desplegat d’un paó reial. Marxaven al matí i no tornaven fins al vespre i tenien una mainadera que cuidava de les dues filles. Estaven encantats amb la mainadera, segons ells mateixos deien, aquesta, era tan bona, que fins i tot les nenes li deien “mama”.
Així que, el veïns, i per consideració a les dues nenes de la casa de la cantonada, que sovint sortien al jardí a jugar, van decidir parlar amb el propietari i fer-li saber de la presència indesitjable dels rosegadors. Quan el pare de les nanes va ser posat sobre avís del tema, es va mostrar força escèptic.
-I ara!! Rates al meu jardí? No ho crec pas.
Els veïns el miraven sorpresos i observaven, amb ulls com plats, el jardí de la casa de la cantonada, mentre intentaven esbrinar quin curiós mecanisme evitava que les rates campessin per aquell jardí i no pels altres.
Al cap d’uns dies va ser el veí econòmicament benestant el que va anar a empaitar a la resta de propietaris i els va dir:
– Qui deia que hi havien rates? He fet venir a un amic meu que és el cap de desratització de l’Aeroport del Prat. Ha mirat amb ulleres especials, ha passat un estri molt sofisticat i ha ensumat. Aquest amic ha sigut taxatiu. Aquí no hi ha ni hi ha hagut mai rates. Ja us vaig dir que això era impossible. No posaré trampes ni verí. Ho tenim tot molt net.
Un cop va tractar a la resta de veïns de bruts i mentiders, va marxar tan tranquil, bellugant la seva figurada cua i remugant en veu baixa coses que sonaven sospitosament a ofensa.
A l’endemà una rata vella i grossa va caure en una de les trampes. Era d’aquelles trampes que tallaven el cap, però degut al considerable volum de la bèstia només li va aixafar una mica el coll, cosa que, indubtablement, li devia proporcionar una llarga agonia. Alguns dels veïns encara parlaven d’aquesta última captura quan un crit esgarrifós els va fer callar de cop. Al crit va seguir immediatament un atac de plors esglaiadors. Els plors venien de la casa del veí de la cantonada.
Hores més tard es van assabentar de la cruenta realitat. Mentre les dues nenes de la casa de la cantonada jugaven al jardí, una d’elles havia sigut mossegada per una rata. La mainadera, a qui les nenes anomenaven “mama”, encara havia trobat a la rata enganxada de la cuixa de la nena i després d’haver-li donat un parell de cops d’escombra havia aconseguit que el rosegador fugís.
Quan els veïns van anar a visitar als compungits pares de la nena atacada e interessar-s’hi per l’estat de la petita, van ser fets fora de males maneres. El veí econòmicament benestant els va dir que fins que no havien fet arribar les rates al seu jardí no havien quedat tranquils.
Amb aquest post, vull iniciar un sèrie d’escrits que versin sobre l’estupidesa humana. No els faré consecutius i per això mateix m’he estimat més obrir una nova categoria. No pretenc que ningú es pugui arribar a sentir ofès pels meus comentaris i si, malgrat tot, això succeeix , demano disculpes des d’aquest mateix moment.
Abans de començar a fer exposició de les meves fermes creences respecte a aquest tema, vull fer una introducció a l’apassionant món de l’estupidesa humana. Per aquells que no ho sàpiguen, val a dir que, s’ha escrit molt sobre el tema i, fins i tot, hi ha una sèrie de lleis fonamentals que ens introdueixen de ple en l’objecte del debat.
Lleis fonamentals de l’estupidesa humana
La Primera llei fonamental: ” Sempre e inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d’ individus estúpids que circulen pel món”.
La Segona llei fonamental: ” La probabilitat de que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
La Tercera llei Fonamental: ” Una persona estúpida és una persona que causa dany a una o vàries persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a ell, o inclòs obtenint un perjudici”.
La Quarta llei Fonamental: ” Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com una costosíssima errada”.
La Quinta llei Fonamental: ” La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.
Categories fonamentals de persones
Es creu que tots els éssers humans estan inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals; els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
Com succeeix amb totes les persones humanes, també els estúpids influeixen sobre altres persones i situacions amb resultat e intensitat diferent. Alguns estúpids causen danys limitats, però altres arriben a ocasionar danys terribles. La capacitat de fer mal d’un estúpid depèn de dos factors principals: el factor genètic i el grau de poder que tingui a la societat.
Però, per què els estúpids són tan perillosos i funestos per la societat? Per què l’estupidesa te un poder tan gran? Bàsicament , perquè a les persones raonables els hi resulta molt difícil imaginar i comprendre el comportament de l’estúpid.
Una persona intel·ligent pot entendre la lògica d’un malvat, ja que, les accions d’un malvat segueixen un model de racionalitat; racionalitat perversa, si es vol, però racionalitat a fi de comptes. Com que el malvat no es prou intel·ligent per obtenir fites personals per ell mateix, es concentra en fer mal als altres i fer-los ser menys que ell. Això, òbviament, no és just, però és racional i si és racional es pot preveure.
Amb una persona estúpida tot això és impossible. Un estúpid persegueix sense raó, sense un pla concret i ho farà en els moments i els llocs més inesperats. No hi ha manera de preveure quan una criatura estúpida llançarà el seu atac. Davant d’un individu estúpid un es troba completament desarmat.
Com que no es pot preveure el comportament d’un estúpid, és igualment complicat planejar qualsevol contraatac. Però hi ha un altre aspecte que s’ha de tenir molt en compte. La persona intel·ligent sap que és intel·ligent. El malvat és conscient de que és malvat. Un incaut està penosament tancat dins del sentit de la seva pròpia candidesa. Però l’estúpid no sap que és estúpid i això, justament, és el que contribueix a donar major força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora.
Amb un somriure als llavis, l’estúpid, pot aparèixer de sobte i tirar per terra els teus plans, destruir la teva pau, complicar-te la vida i la feina, fer-te perdre diners, temps, bon humor, i tot això, sense malicia, sense remordiments ni raó. Estúpidament.
Generalment es tendeix a creure que l’estúpid només es fa mal a ell mateix, però això és confondre estupidesa amb candidesa. Ni les persones incautes, intel·ligents i malvades aconsegueixen moltes vegades detectar les repercussions i la transcendència que les accions d’un estúpid poden causar.
Carlo Cipolla va dir:
“Tinc la convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, de que els homes no són iguals. Alguns són estúpids i altres no ho són.”
Jo afegiria què, els que no ho són, cada cop costen més de trobar.
Avui ho deixo aquí. En propers escrits seguiré fent incursions en el tema i fins i tot m’atreviré amb exemples concrets i histories reals de persones estúpides.
Posted in general with tags Lectures on Juliol 4, 2010 by Natàlia Muñoz
EL deixeble borratxo
Un mestre zen tenia centenars de deixebles. Tots resaven puntualment a l’hora, llevat d’un que era borratxo.
El mestre va anar envellint. Alguns dels alumnes més virtuosos començaren a discutir qui seria el nou líder del grup, aquell que rebria els grans secrets de la Tradició.
La nit abans de la seva mort, però, el mestre va cridar el deixeble borratxo i li va transmetre els secrets ocults. Una autèntica revolta es va armar entre els altres.
–Quina vergonya! –cridaven pels carrers. Ens hem sacrificat per un mestre extraviat que no reconeix les nostres qualitats.
Tot escoltant el rebombori que hi havia fora, el mestre agonitzant va comentar:
–Havia de passar aquests secrets a un home a qui conegués bé. Tots els meus alumnes eren molt virtuosos i només mostraven les seves qualitats. Això és perillós, la virtut sovint serveix per a amagar la vanitat, l’orgull, la intolerància.
“Vaig triar l’únic deixeble que coneixia molt bé, ja que podia veure el seu problema: la beguda”.
Paulo Coelho
Quantes vegades, al observar a una persona, ens fixem massa en l’aparent perfecció, en el virtuosisme excels i en aquells trets que la fan semblar un cúmul d’ingents vàlues. Sovint ens deixem enlluernar per les que suposem són magnífiques qualitats, que fan semblar als portadors d’elles éssers superiors, complerts i dignes de la nostra admiració i confiança.
En contraposició, tendim a rebutjar i a prejutjar a aquelles persones què, com a carta de presentació, no amaguen les seves febleses i/o defectes. Masses vegades en advertir en una persona un tret que no és considerat ètica o socialment correcte, tendim a pensar que és millor no tenir gaires tractes amb ella o que l’evidència d’aquest defecte, problema o feblesa no deu ser més que la part visible de tot un munt de vicis, debilitats, imperfeccions i problemes.
Quantes vegades el més pur, més vertader i més net no s’amaga darrere d’allò aparentment perfecte…!
Posted in general with tags Filosofant on Juny 27, 2010 by Natàlia Muñoz
He fet un recull d’alguns pensaments que reflexionen sobre el fet mateix de pensar. Segur que amb algun estareu totalment d’acord i algun altre no us farà gens el pes, però tots ells, al menys mentre els llegim, compliran fidelment allò que prodiguen; estimular el pensament.
“Pensar és com viure i morir. Cada un ha de fer-ho tot sol.” Joshia Royce.
“El problema de moltes persones és que pensen d’acord amb les seves esperances o amb les seves pors, molt més que amb les seves ments.” Walter Duranty.
“Penso i penso durant mesos, durant anys; noranta-nou vegades de cada cent, la conclusió és falsa. La que fa número cent em dona la raó.” Albert Einstein.
“Molts homes tenen bons pensaments, bones idees, bones intencions, però pocs arriben a traslladar-los a l’acció.” John Hancock Field.
“Porta cada pensament fins al final. Aleshores porta’l una mica més enllà.” Werner Kirst.
“No hi ha gaire gent que pensi més de dues o tres vegades l’any. Jo he obtingut una reputació internacional pensant una o dues vegades cada setmana.” George Bernard Shaw.
“Si aconsegueixes que algú pensi que està pensant t’ho agrairà molt. Si realment aconsegueixes que pensi, t’odiarà.” Elbert Hubbard.
“Vivim un temps que estem orgullosos de les màquines que pensen, i que ens sembla sospitós qualsevol home que ho intenti.” Howard Mumford Jones.
“La probable raó per la qual algunes persones se senten perdudes mentre pensen és perquè han entrat en un territori que no els és familiar.” Desconegut.
“La gent que no te temps, no pensa. Com més penseu, més temps tindreu.” Desconegut.
I acabo amb unes línies del Josep M. Espinàs : Els catalans no donem gaire importància al fet de pensar. “En aquesta amanida hi falta un pensament de sal.” Un pensament és una mica de, i només els bons paladars el troben a faltar.
Setem ha sigut l’encarregada de posar en marxa a Espanya la Campanya Roba Neta, que ja ha començat en 14 països de la UE. Pretén pressionar a les marques per l’eradicació d’aquesta tècnica i que acceptin la seva responsabilitat tot assegurant que els treballadors afectats i les seves famílies rebran unes indemnitzacions adequades.
utilitzen tècniques que produeixen gran quantitat de pols de sílice. El sílice és un cristall comú que es troba freqüentment en llits rocosos en forma de pols. La silicosi es desenvolupa en inhalar pols de sílice i certs silicats. L’acumulació d’aquests materials als pulmons origina la malaltia i les seves conseqüències fisiològiques. Trobem tres tipus de silicosi (crònica, accelerada i aguda). Els treballadors que utilitzen la tècnica del sandblasting poden desenvolupar la silicosi aguda i tenir simptomatologia en només sis mesos.
Zillahh 
