ACIDS GRASSOS ESSENCIALS: OMEGA 3

Posted in Personal i transferible on Abril 19, 2011 by Natàlia Muñoz

 

Els àcids grassos essencials (AGEs) són elements crítics en la nutrició ja que el metabolisme dels  éssers humans els requereix i no poden ser sintetitzats per l’organisme. Els éssers humans necessiten consumir AGEs en major quantitat que les vitamines. Recentment s’ha demostrat que més del 25% dels adults i un gran nombre de nens presenten anormalitats dels AGEs degut a que les fonts dietètiques d’AGEs són insuficients.  Molta gent consumeix gran quantitat d’aliments processats en els quals els AGEs han sigut destruïts; el nostre cos està fet per processar aliments naturals en els quals els AGEs són abundants. Per conseqüent, una dieta baixa en greixos és saludable, però només si es consumeixen aliments que siguin intrínsicament baixos en greixos i alts en AGEs.

Què són els omega?

Els àcids grassos omega són un tipus de greixos poliinsaturats essencials.  Aquí trobem els omega 3 i els omega 6. Tots dos són insaturats perquè posseeixen a la seva molècula dobles enllaços entre els seus àtoms de carboni.

Investigacions científiques han evidenciat que, en les zones geogràfiques on aquests àcids es troben molt presents en la dieta quotidiana , els nivells d’arteriosclerosi i les malalties cardiovasculars són quasi bé inexistents. L’anàlisi de l’alimentació d’aquestes zones va portar a la conclusió de que els elements comuns d’aquestes dietes regionals, els àcids grassos omega 3 i 6, eren els responsables de tals virtuts.

Omega 3

Existeixen tres tipus d’àcids omega 3:

–       Àcid alfa-linolènic  (ALA):  Es troba fonamentalment en els olis de les llavors vegetals. Per exemple, lli, soja, anous  i també en verdures i fruites fresques:  enciam, espinacs, col, maduixes, etc.

–       Àcid  eicosapentaenoic (EPA):   El trobem als olis del peix blau i a la llet materna.

–       Àcid docosahexaenoic (DHA): Abundant en peix blau i en diferents tipus d’algues microscòpiques.

Els omega 3 tenen unes funcions bàsiques al nostre organisme:

–        La formació de les membranes cel·lulars.

–        Formació d’hormones.

–        El correcte funcionament del sistema immunològic.

–        La correcta formació de la retina.

–        El funcionament de les neurones i els transmissions químiques.

A més d’aquestes funcions bàsiques,  ha quedat demostrat que la ingestió d’àcids omega 3 tenen una sèrie de beneficis per l’organisme.  Entre totes aquestes avantatges algunes de les més destacades són:  propietats beneficioses per l’aparell circulatori, propietats anticancerígenes,  propietats antiinflamatòries, malalties de Crohn i colitis ulcerosa , dolors de la menstruació, salut mental, pell, embaràs, etc..

Una dieta enriquida en àcid omega 3 redueix la concentració sèrica de triglicèrids i la lipèmia  postprandial, i també la incidència d’arítmies ventriculars post-infart. Existeixen estudis que certifiquen que un increment en la ingesta de peix s’associa a una reducció de la mort sobtada en homes sans.

Suplements d’omega 3

Actualment no hi ha gran diferència entre consumir peix o càpsules d’àcid omega 3 com a font d’ EPA i DHA, tot i què és recomanable que aquest àcid essencial arribi  al nostre organisme a través de la dieta.  Com a font d’ALA es comercialitzen càpsules d’oli de llinassa.

 En el proper post a més d’acostar-nos als àcids omega 6, sabrem quina és la relació adient entre els àcids omega 3 i  6 per tal que hi hagi un correcte funcionament del nostre organisme.

Pròxim post:  Àcids grassos essencials: Omega 6

Anuncis

Greixos i Àcids grassos

Posted in Personal i transferible on Març 31, 2011 by Natàlia Muñoz


 

Sovint sentim parlar dels greixos, dels efectes que aquests poden tenir sobre la nostra salut i fins i tot s’ha estès una expressió força comuna que diferencia els greixos entre “ greixos bons i greixos dolents”. Però, fins a quin punt uns i altres són beneficiosos o perjudicials per al nostre organisme? Sabem que són imprescindibles i que contribueixen al correcte funcionament del sistema nerviós, de la pell, de l’aparell cardiovascular i de la sintetització d’hormones. A més, transporten les vitamines liposolubles A,D,E i K.  En els últims temps  els greixos s’han convertit en un concepte amb connotacions negatives lligats a malalties com hipertensió, obesitat, arteriosclerosi, etc. Circula molta informació confusa sobre els greixos però aquesta mala fama que s’han guanyat no és del tot certa ja que , ni tots els greixos són iguals ni la seva presència a la nostra dieta ha de ser la mateixa depenent del tipus de greix que sigui. Els greixos no han d’aportar més del 20% – 30% de les calories de la dieta diària i, preferiblement, han de ser de tipus insaturat.

He pensat que és prou interessant fer una incursió en el coneixement dels àcids grassos i per aquest motiu intentaré explicar amb el màxim de rigor i d’una forma entenedora tot allò relacionat amb el tema. Us presento un primer post dels dos o tres que tinc previstos i la millor manera de començar és fent una breu aproximació al tema des del principi.

Greixos

Greix és el nom genèric que donem als lípids, sent els més comuns els triglicèrids, aquells en que 3 àcids grassos s’uneixen a una molècula de glicerol. Cada molècula de lípids conté 9 kcal. En estat sòlid, a temperatura ambient, s’anomenen greixos, mentre els líquids es coneixem com a olis. Hi ha tres tipus de greixos: saturats, insaturats i greixos Cis-Trans.

Àcids grassos

Què són?

Els àcids grassos són cadenes hidrocarbonades amb un grup metil en un extrem CH3-y i en l’altre extrem un grup carboxil -COOH que és qui li confereix la seva propietat d’àcid i nombre par d’àtoms de carboni. Són compostos molt insolubles en aigua i rics en energia metabòlica.

Es poden classificar segons el seu nombre de carbonis en la cadena, en 4 grups:

–         àcids grassos de cadena curta (4-6c)

–         àcids grassos de cadena mitja (8-12c)

–         àcids grassos de cadena llarga (14-20c)

–         àcids grassos de cadena molt llarga (22 o més c)

Des d’un punt de vista nutricional  hem de saber que aquesta classificació és molt important ja que, segons sigui la longitud de la cadena diferirà l’absorció, digestió i metabolisme.

Segons el nombre de dobles enllaços a la cadena tenim:

–         àcids grassos saturats, enllaços simples entre els àtoms de carboni de la cadena c-c

–        àcids grassos insaturats, tenen un o varis enllaços dobles a la seva  cadena c=c i dividits en :

*  àcids grassos monoinsaturados, un doble enllaç a la cadena

*  àcids grassos poliinsaturats, dos o més dobles enllaços a la cadena

Fonts alimentaries

La majoria dels àcids grassos saturats o monoinsaturats poden procedir de la dieta o sintetitzar-s’hi per l’organisme a partir dels hidrats de carboni.

Els greixos que contenen àcids grassos saturats són sòlids a temperatura ambient i són responsables d’elevar els nivells de colesterol i triglicèrids en sang si existeix un nivell excessiu  a través de la dieta i per tant, augmenten el risc de patir malalties cardiovasculars. Cal remarcar que només els aliments d’origen animal (tots) porten colesterol i que el nostre propi organisme el pot sintetitzar. Els àcids grassos saturats abunden en els animals terrestres, especialment en mamífers i també en dos olis d’origen vegetal, oli de coco i de palma.

Els àcids grassos monoinsaturats , en particular l’àcid oleic es troba  a l’oli d’oliva i en menor mesura a l’oli de colza i en aliments com els alvocats i els fruits secs.  Actualment trobem olis procedents de llavors com ara el gira-sol que s’han enriquit amb àcid oleic per manipulació genètica, en detriment de l’àcid linoleic que és el seu component natural majoritari. En aquests greixos trobem els que redueixen el colesterol  LDL (el dolent)  i augmenten el  HDL (el bo).

Els àcids grassos poliinsaturats han de procedir de la dieta ja que no disposem de l’enzim per sintetitzar-los.  A aquests àcids grassos poliinsaturats se’ls denomina  àcids grassos essencials i són l’àcid linoleic i l’àcid alfa linolènic.  Dins d’aquest grup trobem els Omega 3 i els Omega 6 i d’aquests dos àcids en parlaré amb més detall al proper post.

Dels àcids grassos poliinsaturats, el més abundant és l’àcid linoleic que es troba, sobre tot en els olis de llavors com ara gira-sol, blat de moro, germen de blat, pinyol de raïm, prímula, cacahuet, etc.

Funcions dels àcids grassos

A nivell digestiu, existeix una important regulació tant a nivell nerviós com endocrí i un dels factors que intervenen en aquesta regulació són els àcids grassos.  L’àcid oleic és un estímul fonamental en l’alliberació d’hormones gastrointestinals com la colecistoquinina (CCK).

El destí principal dels àcids grassos, especialment els saturats i monoinsaturats, serà el de combustible energètic mitjançant la degradació oxidativa.  La degradació energètica té lloc  a les mitocòndries i és important en tots els teixits que  les contenen, especialment fetge, miocardi i múscul esquelètic, amb l’excepció del  cervell.

Com a font energètica  s’inclou la del dipòsit adipós, mobilitzat a la sang  en forma d’àcids grassos que arriben al múscul per ser metabolitzats i també els triglicèrids musculars i els àcids grassos sanguinis. En funció de les necessitats predominarà un o altre. En exercici aeròbic intens el paper dels triglicèrids musculars és fonamental mentre que quan és lleuger tenen gran importància els àcids grassos provinents de la lipòlisi adiposa.

Pròxim post:  àcids grassos essencials

Hi ha dòping al futbol?

Posted in Personal i transferible on Març 12, 2011 by Natàlia Muñoz

Aquest dies s’està parlant molt del dòping en l’esport i ja fa dies que em passa pel cap fer un post sobre el dòping en el futbol.

Estic segura de que tots ens hem preguntat els motius pels quals en uns esports es donen tants casos de dòping i en d’altres, posem per cas el futbol, aquest casos són gaire bé excepcionals i amb poc ressò mediàtic quan es donen.

Quasi bé ens podríem plantejar si el dòping en el futbol d’elit es persegueix. Es sabut que el futbol mou unes quantitats ingents de diners, hi ha molts interessos empresarials i comercials i és, en sí mateix, una potent indústria amb un impacte social immens. No seria doncs estrany arribar a la conclusió de que el futbol professional gaudeix d’una certa protecció i no convé que es vegi salpicat amb escàndols de dòping.

Els equips de futbol, actualment, disposen d’altíssims pressupostos i tenen a les seves files personal altament qualificat. No parlo de simples metges o nutricionistes, sinó de gent amb coneixements molt específics en medicina esportiva i recuperació de l’activitat. Segurament tots recordem a l’Antonio Escribano que apareixia com endocrí de clubs de futbol com el Sevilla, l’Atlètic de Bilbao o el Tottenham. Les seves “papilles” es van fer cèlebres, sobre tot arran de l’èxit que van tenir mentre estava al Sevilla. No obstant, la tràgica mort d’Antonio Puerta, va sembrar un munt de dubtes sobre les possibles causes que la van desencadenar tot i ser atribuïda a una afecció cardíaca. Fos com fos, les causes que van originar la mort no es van arribar a investigar però, molts dels jugadors del Sevilla, es van negar a seguir prenen la ”papilla reconstituent” de l’Antonio Escribano. Un any més tard, de la Red va caure inconscient, durant un partit de futbol a causa d’un problema cardíac. Tot i que en aquell moment de la Red jugava al Real Madrid, pocs mesos abans havia militat a les files del Getafe on, per cert, l’Antonio Escribano prestava el seus serveis en aquells moments. També podem esmentar el cas de Dani Jarque, jugador de l’Espanyol que va morir a l’agost del 2009 a causa de mort sobtada.

De fet, des de l’any 1999 s’han produït a Espanya 15 morts dins del futbol professional i, totes elles, podrien ser considerades com “contra natura”. Molts periodistes especialitzats en el tema i molts metges no creuen en una repetició tan consecutiva de casos de mort sobtada en homes joves i sans i les relacionen amb suposades “ajudes farmacològiques”.

Inevitable resulta també esmentar al doctor Eufemiano Fuentes immers de ple en la “Operación Puerto” i “Operación Galgo” i relacionat directament amb varis clubs de futbol de primer nivell de la nostra lliga.

Ara bé, la major part dels casos de dòping es detecten en esports individuals: ciclisme, atletisme, natació, halterofília, tenis, etc. Sovint es pensa que els esportistes que practiquen aquests esports són més proclius a practicar dòping per la gran resistència que exigeixen les seves respectives disciplines considerades de gran resistència o “agonístiques”, però no és ben bé així. Si posem com a exemple els 100m. llisos veurem que no és una qüestió de resistència sinó de velocitat i el mateix succeeix amb la natació. Per tant trobem dòping tant en esports de gran resistència com de velocitat.

Però, per què sempre és detecta més en  esports individuals? Per començar ni tan sols existeix una legislació específica respecte al dòping en esports d’equip. Si un jugador d’un equip de futbol que acaba de guanyar una final dona positiu en un control antidòping, en cap cas serà sancionat l’equip sencer. I si enlloc de donar positiu un jugador ho fessin tres seria el mateix. Potser tampoc no sembla gaire just que s’hagi d’eliminar a un equip d’una competició perquè un dels seus integrants doni un positiu però, la veritat és que hi ha un buit sancionador molt gran i sembla que a ningú li interessa que això canviï.

De tants i tants jugadors de futbol només el cas de Maradona va tenir repercussió i va transcendir. Els seus positius per cocaïna i per efedrina van arribar quan ja era considerat un mal exemple. Altres casos de dòping en el futbol són: René Higuita (positiu per cocaïna), Romario (positiu per finasterida), Carlos Gurpegui (positiu per 19-norandrosterona) o el més recent Kolo Toure (positiu per una substància especifica al ingerir una píndola per aprimar).

Sovint es diu que el futbol és un esport de tècnica però no ens enganyem, ser ràpid i tenir una forma física excepcional és imprescindible.

Justament avui, mentre preparava aquest post, m’han passat l’enllaç d’un article que apareixia ahir en un diari digital. Aquest article, i el que en ell es diu, ve a avalar una mica tot el que he exposat aquí. Només quatre futbolistes de 360 passen un control cada jornada. Aquests controls es fan en dos únics partits per jornada que han sigut sortejats davant notari al iniciar-se la temporada. El mateix succeeix a segona divisió i, segons especifica l’article, a segona B la desprotecció és absoluta. Només en partits de semifinals i final és segur el control antidòping.

La mateixa FIFA diu que els controls antidòping son cars (uns 600€ els casos més senzills). Però en altres països és una mica diferent i sembla que es prenen l’antidòping molt més en serio. A les lligues d’Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia dos jugadors de cada equip cada jornada passen els controls. Això fa un total de 156 jugadors enfront dels 8 al nostre país. A França la segona divisió B també es controla. Al Chelsea, el davanter romanès Adrian Mutu va donar positiu per cocaïna en un control sorpresa. Al nostre país fa dos anys que no es fa cap control sorpresa.

La manca d’inversió econòmica i humana per fer proves antidòping a un nombre més gran de jugadors sembla evident però, també ho és, que hi ha massa poder i masses interessos en joc. Queda constatat que en la majoria d’esports els controls són infinitament més rigorosos que en el futbol, tant en qualitat com en quantitat. A més diferents fonts d’informació asseguren que els controls que es duen a terme en el futbol generalment se saben amb molta antelació i, d’aquesta manera, els jugadors triats per fer les proves estarien assabentats.


La tècnica del “sandblasting”

Posted in Personal i transferible on Març 5, 2011 by Natàlia Muñoz

 

 

 

Quan parlem de la tècnica tèxtil del sandblasting ens referim a la tècnica consistent en llençar un raig de sorra a pressió sobre un teixit de roba texana per produir un efecte envellit.

No obstant, la moda dels texans desgastats està produint desenes de morts i milers de malalts en països com Turquia, Bangladesh, Xina, Pakistan, Síria i la India, on s’elabora la major part de la roba que vestim. La denuncia ha sigut feta per l’ONG Setem.

Setem  ha sigut l’encarregada de posar en marxa a Espanya la Campanya Roba Neta, que ja ha començat en 14 països de la UE. Pretén pressionar a les marques per l’eradicació  d’aquesta  tècnica i que acceptin la seva  responsabilitat tot assegurant que els treballadors afectats i les seves famílies rebran unes indemnitzacions adequades.

L‘ONG explica que l’aparença de desgastat s’aconsegueix en la majoria dels casos mitjançant el sandblasting, que consisteix en aplicar un raig de sorra sobre el texà. Aquest mètode està prohibit a Europa des del 1966, però encara s’utilitza en molts altres països.

Aquesta perillosa tècnica ha costat la vida a 46 treballadors i es calcula que prop de 5.000  han contret silicosi (una patologia pulmonar irreversible). Turquia és un dels països més afectats i han sigut informes mèdics provinents d’aquest país els que han relacionat la producció de texans mitjançant la tècnica del sandblasting, amb la silicosi.

Setem afirma que les empreses de roba coneixen les conseqüències d’utilitzar el sandblasting, però moltes s’estimen més donar prioritat als seus beneficis econòmics. Marques com Armani o Diesel, s’haurien negat a establir un diàleg per tal d’adquirir el compromís de renunciar a l’ús d’aquesta tècnica. Levi-Strauss, Inditex, C&A i H&M, entre d’altres, s’han compromès a prohibir l’efecte desgastat amb sorra, encara que no han precisat quan començarien a aplicar la prohibició.

Recordem que la silicosi és una malaltia respiratòria associada als treballadors de la mineria i altres sectors que utilitzen tècniques que produeixen gran quantitat de pols de sílice. El sílice és un cristall comú que es troba freqüentment en llits rocosos en forma de pols. La silicosi es desenvolupa en inhalar pols de sílice i certs silicats. L’acumulació  d’aquests materials als pulmons origina la malaltia i les seves conseqüències fisiològiques. Trobem tres tipus de silicosi (crònica, accelerada i aguda). Els treballadors que utilitzen la tècnica del sandblasting poden desenvolupar la silicosi aguda i tenir simptomatologia en només sis mesos.

Us recomano que feu una ullada a la següent web, realment val la pena. http://www.nosandblasting.org

 

 

CLENBUTEROL I ELS CINQUANTA PICOGRAMS

Posted in Personal i transferible on febrer 17, 2011 by Natàlia Muñoz

Com ja sabreu a hores d’ara,  el ciclista Alberto Contador ha estat absolt per la Real Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) del presumpte positiu per clenbuterol al passat Tour de França. El ciclista s’ha mantingut sempre ferm  en negar qualsevol  forma de dopatge i gràcies a la decisió de la RFEC aquest dimarts passat, Contador podrà tornar a la competició.

Què és el clenbuterol?

És un fàrmac del grup dels beta2- agonista. També és conegut com “clen”. No és un esteroide sinó un estimulant del sistema nerviós central  (SNC) i un agonista específic que estimula els receptors adrenèrgics beta-2  (un agonista és aquella substància que és capaç d’unir-se a un receptor i provocar una resposta en una cèl·lula).  En alguns països s’utilitza amb finalitats mèdiques com a broncodilatador en malalties asmàtiques.

És freqüent que atletes i culturistes facin servir el fàrmac pels seus efectes termogènics i anticatabòlics.  Això és degut a la capacitat del clenbuterol per augmentar la temperatura corporal bassal i, com a conseqüència, la necessitat d’una major ingesta de calories (energia). Podem resumir dient que el clenbuterol crema els greixos (lipòlisi)  i fa que augmenti la massa muscular (anabolisme proteic).

La prohibició d’utilitzar clenbuterol en l’engreix animal

Degut a les propietats del clenbuterol, aquest va començar a ser utilitzat en l’engreix animal. Amb l’administració del fàrmac els animals guanyaven massa muscular en poc temps i no s’havia d’augmentar la dosi d’aliments per aconseguir-ho.  La ingesta continuada de clenbuterol  pel bestiar  provoca l’acumulació de la substància sobre tot al fetge i, en menor mesura, al múscul dels animals. El consum per part d’humans d’aquests teixits animals (sobre tot el fetge) contaminats pot provocar intoxicacions. Els principals símptomes són:

  • Tremolors
  • Mal de cap
  • Nerviosisme
  • Dolors musculars
  • En concentracions elevades taquicàrdia i palpitacions

Per tot això el clenbuterol va quedar totalment prohibit com anabolitzant del bestiar, tant per part de la legislació europea com per l’estatal.

L’OCU denúncia l’ús de clenbuterol i altres substàncies il·legals en l’engreix animal

Per controlar l’ús de clenbuterol hi ha un seguit de controls coordinats en el territori espanyol dins del Pla Nacional d’Investigació de Residus ( PNIR). Aquests controls  es duen a terme de forma estricte per part de les autoritats competents per detectar substàncies farmacològicament actives  i contaminants ambientals en els teixits i productes animals.  Dins del PNIR  s’analitzen més de 18 tipus de substàncies (anabolitzants, antimicrobians, medicaments veterinaris, contaminants ambientals, etc.)  en diferents espècies animals i derivats com llet, ous, mel, etc.  Les mostres es prenen en explotacions ramaderes, escorxadors, fàbriques de pinso i  centres de distribució d’aliments.

Malgrat tots aquests controls Espanya és un dels països on més clenbuterol  llest per ser administrat s’ha decomissat. Encara a dia d’avui hi ha explotacions ramaderes que administren il·legalment el fàrmac al seu bestiar.  L’OCU afirma que Espanya és el país europeu que més practica l’engreix animal amb substàncies prohibides. Aquestes substàncies mouen cada any més de 95 milions d’euros. Ara entendrem perquè no és tan senzill posar fre a aquest negoci. En una recent investigació de l’OCU a 43 establiments de 20 províncies espanyoles es va comprovar que a 39 d’aquests, havien administrat al bestiar medicaments sense recepta mèdica. Segons l’OCU, encara a dia d’avui,  són molts els productes animals contaminats que s’escapen als controls del PNIR i que, malauradament, acaben sent ingerits pels humans. L’OCU també denúncia que per contrarestar els efectes del clenbuterol , els ramaders utilitzen altres substàncies  difícils de detectar  com ara la dexametasona i la prednisolona.

Els cinquanta picograms d’Alberto  Contador

La suspensió temporal del ciclista Alberto Contador per un suposat cas de dopatge, va aixecar molta polseguera. Des del primer moment Contador va negar el seu dopatge i va culpar de la presència de clenbuterol al seu organisme a un filet de llaminera que José Luis López Cerrón, director de la Volta a Castella i Lleó, li havia portat des d’Irún. El gremi de carnissers  va possar el crit al cel i va culpar a Contador de fer una promoció nefasta pel sector càrnic espanyol, en fer aquelles declaracions.

Quan Contador va voler saber la quantitat per la qual havia donat positiu li van dir que la dosi exacte era de 0,00000000005 grams per mil·ligram o el que seria el mateix de 50 picograms, quan es considera que han de ser almenys 2.000 els necessaris perquè el clenbuterol tingui efecte com a anabolitzant. 50 picograms és una quantitat tan ridícula que la majoria de laboratoris acreditats per l’AMA  (Agència Mundial Antidopatge) «no busquen clenbuterol en un índex tan baix, entre altres coses perquè 50 picograms no serveixen de res». Tot sembla indicar doncs, que el positiu de Contador per clenbuterol va tenir el seu origen en un problema alimentari, per molt que pesi al gremi de carnissers i per molts controls que ens assegurin que passen les carns i els seus derivats.

El fet de que hagi sigut a un campió de ciclisme a qui se li ha detectat el clenbuterol al seu organisme ha fet que el cas sigui més violent i colpidor.  Ara bé, no ens enganyem, la qualitat de la carn que mengem així  com l’eficàcia dels controls  que aquesta supera,  han quedat irremediablement en evidència.


Monsanto: bioterrorisme

Posted in Personal i transferible on febrer 9, 2011 by Natàlia Muñoz

 

Algun cop ja he parlat de la multinacional Monsanto en aquest bloc però considero que és vital que estem al corrent de qui és  Monsanto i què representa.  Amb ganes que ja en tenia,  i animada per la petició d’un lector del bloc, aquí us deixo una breu descripció d’aquesta empresa que es promociona a ella mateixa com la salvadora de la humanitat però que, en realitat, és una autèntica fàbrica dels horrors.

Monsanto és l’empresa química que va introduir al mercat la primera generació de cultius transgènics (blat i soja entre d’altres) i que s’ha convertit en la companyia líder en la promoció de la biotecnologia en l’agricultura.  Actualment, és la major venedora mundial de llavors transgèniques en Llatinoamerica, Àsia, Estats Units i Canadà. Els seus productes representen més del 90% de tots els cultius transgènics del món i entre la seva tecnologia puntera destaca la GURT (Gene Use Restriction Technology) també coneguda com tecnologia Terminator i Traitor. Recordem que Terminator és una tecnologia que li proporciona a la llavor la possibilitat d’encendre o apagar el caràcter suïcida de la mateixa, per mitjà d’un promotor químic, cosa que genera una dependència constant del pagès respecte a la llavor i anul·la la possibilitat  de que la llavor es reprodueixi de forma natural. Les llavors Traitor, són també llavors suïcides, però aquestes, admeten la possibilitat de que aquest caràcter podria estar codificat per atacar immediatament el cultiu de diferents maneres, per exemple, podria reduir-se el contingut proteínic de l’arròs, elevar el nivell de cianur de la yuca  o fer que el blat germini prematurament.

Monsanto Chemical Company fou fundada en St. Louis, Missouri, en 1901 per Jhon Francis Queeny, un químic autodidacta i treballador de la indústria farmacèutica que va portar la tecnologia de la fabricació de sacarina, el primer edulcorant artificial, d’Alemanya als Estats Units. En els seus primers anys, Monsanto va perfeccionar els edulcorants artificials i sintetitzà la cafeïna per la Coca-Cola. Als anys 20, es va convertir en un dels principals fabricants de productes de plàstic i fibra sintètica. Des de 1940 fins avui, és una de les cinc primeres empreses químiques dels Estats Units.

No obstant, la trajectòria de Monsanto està plena de sospites i rebuig per part de diferents associacions que no donen el vist i plau a la forma en que la multinacional utilitza els seus productes. L’empresa té dotzenes de processos penals oberts al llarg del món.

Tot i que Monsanto es presenta a sí mateixa com una empresa d’agricultura innovadora, hem de recordar que dels seus laboratoris van sortir dos de les substàncies més tòxiques que s’han conegut mai: els bifenils policlorinats, coneguts com PCBs i la dioxina (coneguda com agent taronja, que va ser utilizat durant la guerra del Vietnam com a defoliant i va provocar més d’un milió de víctimes i el que és pitjor, a dia d’avui, encara continua causant morts ).

També s’acusa a Monsanto de ser la responsable de més de 50 llocs en els que s’ha aplicat la llei de Superfund de l’Agencia de Protecció del Medi Ambient, que consisteix en la neteja de regions altament contaminades amb abocaments tòxics que han estat abandonats.

 

L’empresa és el cervell que s’amaga darrere dels productes més perillosos, suposadament, que es troben al mercat avui dia:

  • Cultius genèticament modificats. Com ja he comentat, subministra el 90% de les llavors dels OMG (Organismes Modificats Genèticament) mundials.
  • Fertilitzants, herbicides i pesticides. (Roundup és la marca d’un pesticida de gran espectre, que s’utilitza amb les plantes que prèviament han sigut modificades genèticament i preparades per resistir aquest producte. De l’any 1999 al 2003, es van produir al voltant de 250 morts anuals al Paraguai degut a l’ús de glifosato, present al Roundup).
  • La patent i fabricació d’aspartame (edulcorant sintètic considerat, per molts científics, un agent cancerigen multi potencial).
  • La Somatropina Bovina Recombinant, o rBST, una hormona modificada genèticament que s’administra a les vaques per augmentar la producció de llet.

Monsanto està fortament implantada en la indústria farmacèutica. Pharmacia Corporation fou creada a l’abril de l’any 2000 a través de la fusió de Pharmacia & Upjohn amb Monsanto Company i la seva unitat G.D. Searle.

Moltes empreses d’enginyeria genètica, Monsanto n’és una, estan establint contractes amb clàusules quasi bé feudals. La multinacional Monsanto, per exemple, exigeix als agricultors que cultiven els seus productes  que signin un contracte mitjançant el qual s’obliguen a utilitzar els seus herbicides, a no intercanviar ni quedar-s’hi part de les llavors i a permetre l’entrada dels inspectors de l’empresa per que verifiquin que es compleix allò estipulat al contracte. Amb la tecnologia Terminator els contractes deixen de ser quasi feudals i passen a ser feudals per complert i arriben a l’extrem de denunciar als agricultors, que són les veritables víctimes, per ús indegut de patent si no és fan les coses com  l’empresa subministradora de llavors exigeix.

Amb motiu del terratrèmol que va assolar Haití al mes de gener de l’any 2010, Monsanto va decidir tenir un gest solidari amb aquets país devastat pel sisme i va fer una donació de llavors genèticament manipulades. Algunes eren Terminator i Traitor. Les “llavors de la mort”, com van ser rebatejades pels agricultors haitians, van ser cremades i destruïdes el 4 de juny del mateix any. Els camperols van dir que l’últim que necessita Haití és ajuda de corporacions com Monsanto que, amb els seus productes, esclavitzen als grangers.

 

L’any 2000 el Conveni de Diversitat Biològica (CDB) de Nacions Unides, va fer una crida als governs per tal de no permetre l’experimentació ni la comercialització de llavors amb tecnologia exterminadora i va establir una moratòria per la no utilització del producte. No obstant, Monsanto ha continuat generant patents i experimentant aquesta tecnologia en diversos països. Monsanto tot i ostentar en el mercat una posició clarament dominant, no és l’única empresa amb tecnologia Terminator i així, tot i la moratòria, els poderosos consorcis productors de llavors han pressionat plegats i han aconseguit que es revisi “cas per cas”  la comercialització i experimentació i l’adjudicació de noves patents.

A dia d’avui Monsanto, segueix utilitzant la influència que exerceix en molts països, per aconseguir lleis que li permetin introduir transgènics contra la voluntat de la majoria de la població.  Tant és així que s’ha generalitzat  el terme “Legislació  Monsanto” per denominar a les lleis de bioseguretat.

Però, potser, el més greu de tot és que Monsanto no controla només el mercat de llavors transgèniques sinó també el mercat de les llavors comunes, estratègia aquesta que li permet distribuir o segrestar llavors a voluntat i jugar amb el mercat mundial d’aliments . Tenim al davant un veritable cas d’agroterrorisme.

En el següent gràfic es pot apreciar el clar domini que Monsanto ostenta en la producció de llavors genèticament modificades en comparació amb altres empreses líders en el sector.

 

La tecnologia exterminadora actualment té patents, o està en vies d’obtenir-ne, en els següents països:

Alemanya, Armènia, Australia, Àustrica, Bielorússia, Bèlgica, Benin, Bulgària, Brasil, Burkina Faso, Camerun, Canadà, República Centreafricana, República de Corea, Congo, Costa de Marfil, Chat, República Txeca, China, Xipre, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estats Units, Estònia, Finlàndia, França, Gabon, Geòrgia, Gran Bretanya, Grècia, Guinea, Holanda, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Japó, kazajistan, Kenia, Kirguistan, Letònia, Libèria, Liechtenstein, Lituània, Luxemburgo, Macedònia, Madagascar, Malawi, Mali, Mauritània, Mèxic, Moldàvia, Mònaco, Mongòlia, Níger, Noruega, Nova Zelanda, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Senegal, Singapur, Sri Lanka, Sudan, Suècia, Suiza, Tayikistan, Togo, Trinidad i Tobago, Ucraïna, Uganda, Uzbekistan i Vietnam.

Deixo l’enllaç d’un trailer del documental “El món segons Monsanto”. Molts de vosaltres ja l’haureu vist però els que no, val la pena que ho mireu sencer. No tindreu problemes per trobar-ho a la xarxa.

 

 

 

Sabor Umami

Posted in Personal i transferible on febrer 5, 2011 by Natàlia Muñoz

Què és umami?

Umami és  també com s’anomena el cinquè sabor.  Fins no fa gaire tots pensàvem que els sabors que podien detectar les nostres papil·les  gustatives eren dolç, àcid, amarg i salat.  La paraula umami és un vocable d’origen japonès i vol dir “ sabor gustós”.  La catalogació d’aquest cinquè sabor  es deu al professor Kikunae Ikeda de la Tokyo Imperial University, qui a principis de segle pensà un nou sabor: sabor que era comú en els espàrrecs, tomàquets , formatge, carns, etc.  però que no era cap dels sabors ja coneguts.

Ikeda va detectar que el sabor umami era especialment intens en el kombu (una mena d’alga)  i va decidir partir el kombu  per extreure els compostos responsables del sabor i va descobrir que es tractava de glutamat de sodi, la sal del famós aminoàcid. Tot i que el va anomenar umami al japó és popularment conegut com “ajinomoto”.  El sabor característic de l’umami  és el resultat de la combinació d’aminoàcids:  àcid glutàmic i els ribonucleòtids inosina monofosfat   i el guanilato  monofosfat.

Un gran nombre de productes  incorporen de forma natural glutamat monosòdic en la seva composició. Però és a nivell comercial on el glutamat triomfa. Es fa servir com a potenciador de sabor d’una infinitat de productes alimentaris. El podem reconèixer en els etiquetatges dels productes amb diferents noms; potenciador de sabor, glutamat monosòdic, proteïna hidrolitzada  o amb la referència E-621.

Què és exactament el  glutamat monosòdic?

És la sal de sodi de l’àcid glutàmic (present a la majoria d’aliments proteics, ja que és una proteïna) i s’obté  a través d’un procés de fermentació a partir de alguns productes com la canya de sucre o alguns cereals. Després del refinat s’obté glutamat monosòdic pur. Es composa d’àcid glutàmic, aigua i sal. Cal dir que en l’actualitat el glutamat es fabrica de forma totalment sintètica.

Glutamat monosòdic  i la síndrome del restaurant xinès         

El glutamat és un additiu alimentari i, com a tal, la polèmica l’envolta. El menjar oriental és ric és glutamat i l’any 1968, el   Dr. Robert Ho Man Kwok, va descriure un seguit de símptomes que algunes persones, presumptament, sentien després d’ingerir menjar xinès. Els símptomes eren lleus i passatgers i consistien en mal de cap, crisi asmàtica, reaccions al·lèrgiques,taquicàrdies, vòmits  i sensació de malestar.  Estudis més recents afirmen, però que tota aquesta simptomatologia seria purament casual i no derivada del consum de glutamat.

 

Relació entre glutamat monosòdic, excés de gana i obesitat

En canvi, sí que hi ha unanimitat  quan parlem dels efectes que el glutamat té sobre la nostra gana . El glutamat monosòdic, segons proves fetes en animals, pot arribar a produir una fam voraç  (en concreto un 40 % superior) i això comporta  que quan mengem aliments que l’incorporen  (aperitius, salsitxes, patates fregides,  sopes de sobre, conserves, aliments precuinats, etc.) tinguem la sensació de no pogué parar. Aquest aspecte pot afavorir l’obesitat ja que estem parlant d’aliments rics en greixos i calories. El glutamat  és considerat el sabor de les proteïnes i s’intensifica a mida  que aquestes s’hidrolitzen i alliberen més glutamat produint , d’aquesta manera,  necessitat d’ingerir més.   

Estudis realitzats a la Universitat Complutense de Madrid per Jesús Fernández  Tresguerres, director del Departament de Fisiologia de la Facultat de Medicina, també van en aquesta línia i apunten que el glutamat afecta a parts del nostre cervell que regulen la sensació de gana i sacietat. També pot  afectar la producció de l’hormona del creixement  que és la responsable de que tinguem més múscul i no excés de greix.

Què diuen altres estudis?

El glutamat és doncs, un aminoàcid que actua com receptor gustatiu del sabor umami. A dia d’avui, un gran nombre de restauradors i investigadors gastronòmics consideren l’umami  una font d’experimentació i noves aplicacions i per això es declaren defensors del glutamat i afirmen que no hi ha cap risc pel nostre sistema nerviós ja que, la barrera hemato-encefàlica  impedeix l’absorció del mateix i el 95% del glutamat ingerit l’utilitza l’intestí com a font d’energia.

No obstant, continus i més recents estudis segueixen afirmant la directa relació d’un alt consum de glutamat i els problemes d’obesitat, lesions a la retina,  augment de casos de glaucoma , càncer i fins i tot desordres mentals. La FDA (Food and Drug Administration) sempre ha negat els efectes nocius del glutamat i ha donat el vist i plau a la seva comercialització.

 

 

Jo, com sempre us dic, no vull asseverar el que aquí he explicat. Em limito a exposar-ho i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.  Considero que potser fora bo fer una ullada a les etiquetes de tots els productes que consumim a diari i  fer recompte de les  quantitats d’additius que introduïm en el nostre organisme.   El que sí que vull remarcar és que, tractant-se d’additius alimentaris, sempre és millor prescindir d’ells.