Treballant a classe de filosofia un text de Raoul Vaneigem ( un dels inspiradors del pensament de la corrent contestatària de maig del 68) m’ha sorprès el contingut del mateix i m’ha fet reflexionar sobre certs punts, que donada la meva inexperiència i ignorància, encara no havien passat pel meu cervell.
El text ens planteja de forma una mica sarcàstica si l’escola d’avui, ha perdut la rigidesa i el caràcter autoritari que presentava als segles XIX i XX. En aquella època , el Raoul Vaneigem, ens presenta una escola repel·lent que presumia d’educar pel sentit del deure i l’austeritat i no pas per plaer i passió. I alhora, ell mateix arriba a la conclusió que sota l’aparença de modernitat, la vida dels estudiants d’avui dia segueix sotmesa a molts dels arcaismes del passat.
El Vaneigem veu als estudiants com potencials animals i a l’escola com l’eina que ha de servir per ensinistrar aquests animals i aconseguir que siguin dòcils i rentables. Segons ell, un cop el nen/estudiant traspassa la porta de l’escola, queda condemnat a perdre la vida exuberant, innocent i la necessitat innata dels nens de conèixer coses per ells mateixos. Jo aquí afegiria que la capacitat i la necessitat d’un nen/estudiant per descobrir coses i adequar-les a la seva filosofia innata, es tindria que respectar. Tan bon punt un nen/estudiant posa els peus a l’escola, d’alguna manera, se li comença a inculcar una forma d’aprendre, de pensar i de racionar estereotipada i comuna amb la resta. D’aquesta manera se’l priva d’allò que la natura li ha atorgat, ja que difícilment serà recuperable, un cop hagi passat per tot el procés de pulimentació que l’escola representa.
Així doncs, estic d’acord amb el Raoul Vaneigem quan diu que, aquesta capacitat de coneixement inherent al nen/estudiant un cop arriba a l’escola es tindria de potenciar enlloc d’esterilitzar-la. Ell diu que és terrible veure com les mirades estudiantils lluentes en un principi, es van apagant. Fa una dissertació una mica excessiva sobre totes les coses que li esperen a un noi/estudiant a l’escola i la seva asseveració final és que el noi/estudiant és tractat com un fetus que suplica ajuda i assistència. No hi estic d’acord en aquest punt i potser fins i tot crec que ell mateix es contradiu. Per una banda pretén deixar clar, què l’escola és una eina per sotmetre als estudiants, llavors penso que si l’estudiant està sotmès, difícilment se’l pot acusar després de suplicar ajuda i assistència. En tot cas, aquest serà el resultat de l’obra que l’escola haurà fet en ell.
Ell conclou dient, que per a molts dels promotors d’aquest sistema educatiu, aquesta és la millor manera de que els nois/estudiants afrontin les regles fixades que regeixen el món i la pròpia existència. I finalment es pregunta perquè els joves han d’acceptar una societat sense alegria ni futur, una societat que els adults es resignen a suportar amb resignació i malestar. Jo li contestaria que potser ho acceptem perquè no hi ha altres possibilitats d’elecció. També perquè després del procés educatiu, l’escola ja ens ha ensenyat a ser submisos i resignats i acceptar totes les regles preestablertes.
En definitiva, ha fet de nosaltres uns animals rentables.
Zillahh 