Archive for the Personal i transferible Category

QÜESTIÓ D’OUS

Posted in Personal i transferible on Març 30, 2012 by Natàlia Muñoz

Després d’una llarga temporada allunyada del bloc, i dedicada a instal•lar-me en la meva nova ciutat, torno amb més ganes que mai i amb un tema què, ara que m’hi dedico a fer la compra sovint, he observat que cal tenir molt més present.

Parlaré d’ous. Sí, d’ous, d’aquells que fan les delícies de tots nosaltres en forma de truita, remenats, ferrats, etc. I per què un tema que, en teoria, no sembla prou complex com per dedicar-li un article? Doncs perquè continua havent una manca d’informació molt gran sobre la qualitat i l’origen dels ous que consumim i és necessari que siguem molt més selectius en aquests aspectes.
He observat que una gran percentatge dels consumidors, en el moment de triar els ous que compren només vigilen la data de caducitat, el calibre de l’ou i, per descomptat, el preu. Molts pocs consumidors es fixen, a més, en el codi alfanumèric que està gravat a la closca de cada ou i justament d’això vull parlar.
Tots ens hem fixat ens uns números i lletres, la majoria de cops de color vermell,  que estan impreses en la closca de cada ou però molt pocs de nosaltres en sabem el seu significat. El més important d’aquest codi és la primera xifra ja que ens indica si la gallina ponedora viu en condicions dignes, amb un espai adient i una alimentació saludable o, pel contrari, viu tancada en gàbies , exposada a malalties i sense veure el sol des del seu naixement fins a la seva mort.

Quan la primera xifra del codi alfanumèric és un 3:


Si la primera xifra del codi alfanumèric és un 3 significa que la gallina ponedora viu amuntegada en gàbies de fins a 8 pisos d’alçada, disposant d’un espai d’uns 600cm² (un espai similar al d’un foli), amb llum artificial més de 20 hores al dia per accelerar la posta, se’ls talla el bec ( una operació molt dolorosa que no sempre es fa de la forma correcta i, sovint, provoca hemorràgies) perquè el fet d’estar tancades en un espai tan reduït els provoca quadres greus d’estrès i tenen tendència a picotejar a las seves companyes mogudes per la desesperació. Passen tota la seva vida trepitjant el terra de la gàbia que és de filferro i això els hi provoca deformacions i ferides molt greus a les potes que comporten tota mena d’infeccions. Aquestes gallines moriran, desprès d’una vida de patiment, sense haver vist la llum del sol ni haver satisfet necessitats innates com picar i furgar el terra. No tenen accés a herba ni plantes fresques en la seva alimentació, alimentació que es composa de pinso (62/82% cereals transgènics,12/19% proteïna de peix, 1,5/2% ou molt, i 1% sal). Per evitar les malalties causades per l’amuntegament s’incorporen diàriament antibiòtics i altres medicaments al seu menjar.

Quan la primera xifra del codi alfanumèric és un 2:


Quan el primer número del codi és un 2 vol dir que la gallina que l’ha post viu al terra de naus densament poblades, de 12 a 14 gallines per metre quadrat. En èpoques de calor és habitual que morin en massa per asfíxia. No estan en gàbies, però mai surten a l’exterior, no veuen la llum del sol i tampoc disposen de gaire espai per moure’s. L’amoníac i la pudor dels excrements contaminen l’aire i proliferen les malalties i per aquest motiu són sistemàticament medicades al igual que les gallines que viuen en gàbies. Aquests medicaments passen als ous i després al nostre organisme un cop els ingerim. Les naus (també succeeix això amb les gàbies) són ruixades amb productes químics. També se’ls acostuma a tallar el bec i les ungles per tal que no s’agredeixin les unes a les altres. L’alimentació d’aquestes gallines és idèntica a les que estan a les gàbies i, com aquestes, no solen viure més de 12 mesos i, durant aquest temps, són intensament explotades i, fins i tot, se’ls hi força la muda amb mètodes cruels (privar-les de menjar i aigua durant dues setmanes fet, aquest, que provoca la mort de més del 10% d’aus).

Quan la primera xifra del codi alfanumèric és un 1:


Aquí tenim un ou que ha estat post per una gallina camperola. Aquestes gallines poden sortir a l’exterior, furgar la terra i moure’s amb certa llibertat. La densitat de les gallines fóra del galliner no pot ser superior a una cada 4m² i de una cada 6m² a l’interior del galliner. El fet de sortir a l’exterior i que els toqui l’aire fa que no siguin tan propenses a agafar malalties. Dins del galliner tenen la llum sempre encesa per estimular l’activitat ponedora. L’alimentació és la mateixa que les gallines de gàbia i de nau amb l’única diferència que aquestes sí que tenen accés a herbes i plantes fresques. També se’ls dona la ració diària de medicaments però en dosis més baixes. Com que surten a l’aire lliure no pateixen d’estrès i per això no està recomanat retallar bec i ungles.

Quan la primera xifra del codi alfanumèric és un 0:


És el millor ou que podem trobar. Significa que aquest ou pertany a la producció ecològica. Les gallines es mouen amb una llibertat similar a les gallines camperoles (codi 1) i, a més, el 80% de la seva alimentació ha de procedir de l’agricultura ecològica i mai d’agricultura transgènica. L’ús d’antibiòtics i medicaments està prohibit i es limita a situacions molt concretes. Retallar becs i ungles també està prohibit. No solen ser tractades amb productes químics ni elles ni els seus galliners.

Recorda, doncs, que és molt important consumir ous del tipus de producció  0 i 1. Consumir ous del tipus 2 i 3 fomenta el maltracta animal. A més, la diferència de preu no és gaire i, també per la nostra salut, val la pena pagar una mica més.

Durant aquests dies una Comissió de la CE està revisant la Llei de Benestar Animal, aprovada al 2006, perquè reconeix greus defectes en la legislació sobre benestar animal i un dels punts on vol fer grans millores és justament en el referent a les gallines ponedores.
A l’embolcall dels ous ecològics i camperols s’especifica clarament que pertanyen a aquest tipus de producció. Recorda, aquests ous han de tenir el codi 0 i 1. Intenta no consumir ous de gallines criades en gàbies (codi 3) o en terres de naus (codi 2). Ajudaràs a disminuir el maltractament animal i vetllaràs per la teva salut.

Anuncis

CORDYCEPS SINENSIS, UN MIRACLE DE LA NATURALESA

Posted in Personal i transferible on Juliol 19, 2011 by Natàlia Muñoz

El fong Cordyceps sinensis també es coneix com fong Tochukaso en japonès i  Dong Chong Xia Cao que en xinès significa  “insecte d’hivern i herba d’estiu” . Aquesta meravella de la naturalesa  provoca sorpresa entre la comunitat científica degut a les extraordinàries propietats que posseeix i, sobre tot, al seu fantàstic origen fruit de  la fusió entre dos organismes completament diferents entre sí.

Què és exactament Cordyceps sinensis?

De forma senzilla podríem dir que el Cordyceps sinensis  és l’únic organisme en el món consistent en una combinació d’insecte i fong .

El Cordyceps sinensis és un fong ascomicet que pertany a la família Clavicipitaceae de l’ordre Hipocreals, paràsit d’artròpodes , que ha sigut altament valorat en la medicina tradicional xinesa durant segles.  Es tracta d’un fong paràsit que diposita les seves espores dins de les larves  de cucs d’una varietat de papallona (Hepialus armoricanus).  Quan arriba la tardor i els cucs es troben en estat d’hibernació, les espores del fong segueixen el seu creixement, absorbint tot el nutrient del cuc i constituint un escleroci que conserva la forma del cos de la larva, transformant-lo en un element rígid per metàstasi  i provocant-li la mort.  Amb l’arribada de l’estiu, del cap del cuc creix una tija que surt a la superfície en forma de petit bolet i que constitueix l’estroma que conté les espores per la següent generació de fongs. L’estroma té uns 10cm d’alt, és de color fosc i contrasta amb les verdes praderes estiuenques. Sobre l’estroma es desenvolupen peritecis i, al seu interior, ascòspores.

On es troba?

El Cordyceps viu a les planes de les altes muntanyes de l’Himàlaia al Tibet, Nepal, India i algunes províncies de Xina.  Va ser descobert fa uns 1.500 anys quan els pastors de les planures tibetanes van observar que el seu bestiar es tornava més vigorós quan menjava el fong.  Avui dia la recol·lecció del fong s’ha convertit en una forma de sustentar les economies familiars dels camperols de les zones on creix . A inicis de l’estiu famílies senceres es traslladen a les altes planes on creix el Cordyceps i, durant períodes de temps que oscil·len entre 30 i 45 dies , viuen només pendents de trobar el major nombre possible de fongs. Si es dona bé, amb els guanys d’una recol·lecta, podrien viure la resta de l’any.

Propietats terapèutiques i composició farmacològica

Les fabuloses propietats d’aquest miracle de la naturalesa són reconegudes des de fa cents d’anys a la cultura oriental i formen part de la medicina tradicional xinesa.  L’any 1841 el fong fou presentat de forma oficial a la London Entomological  Society enmig d’una gran expectació. Però va ser a partir de l’any 1980 ( és a dir, relativament fa molt poc temps) quan van començar a veure la llum els primers estudis científics que avalaven de forma categòrica les propietats terapèutiques del  Cordyceps. A dia d’avui ja són més de 2.000 els articles que han sigut publicats en diferents mitjans d’orientació científica.

El Cordyceps sinensis  és, en general, un potent reconstituent, tonifica  l’aparell renal i és antitussigen i mucolític. Però aquí no acaba tot. S’ha mostrat efectiu per tractar asma, emfisema pulmonar, hemoptisis, impotència, psoriasis, cansament crònic, anèmia, depressió, tractaments cardiovasculars i antitumorals, és un bon afrodisíac i augmenta els nivells de testosterona .  Al 1951 el Dr. Ge Ning va obtenir un antibiòtic (ciclosporina) derivat del Cordyceps , útil en el tractament de la tuberculosi i, al 1986, un grup de científics japonesos van trobar un factor FTY-720 al que se li van atribuir propietats per evitar el rebuig en òrgans trasplantats. Posteriorment aquest factor va ser anomenat “Fingolimod” i, actualment, es troba a la fase III d’assajos clínics i es considera que aquest compost aspira a convertir-se en el millor tractament per l’esclerosi múltiple.  D’altra banda el nucleòsid conegut com deoxiadenosina (Cordicepina) ha resultat ser una substància anticancerígena utilitzada en medicina.

Estudis més recents acrediten l’eficàcia del fong com a regulador immunològic i com antiinflamatori. La seva composició farmacològica és la següent:  àcid cordicepídic, àcid glutàmic, aminoàcids, poliamines, D-manitol, esterols, àcids orgànics, nucleòsids (adenosina, dideoxiadenosina, deoxiadenosina), vitamines del grup B i fins a 20 minerals. Val la pena remarcar que un dels nucleòsids que conté la composició del fong, la  dideoxiadenosina (didanosina) es comercialitza farmacològicament amb el nom de “Videx”. La didanosina  bloqueja  l’enzim transcriptasa inversa i és utilitzada com a tractament antirretroviral en pacient amb el virus VIH.

El Cordyceps sinensis i la resistència física

He deixat per al final una de les propietats més sorprenents del Cordyceps.  El seu principal principi actiu és l’adenosina, un nucleòsid format per la unió d’adenina i un anell de ribosa mitjançant un enllaç glucosídic β-N9. L’adenosina juga un paper molt important en processos bioquímics  com ara la transferència d’energia en forma d’ ATP (trifosfat d’adenosina) i ADP (adenosin difosfat), així com transductor de senyal en forma d’adenosin monofosfat cíclic  o AMPc.

Les últimes investigacions fetes en humans amb Cordyceps han estat orientades en l’aspecte de la resistència física i, s’ha confirmat de forma rotunda que el fong de la varietat sinensis , incrementa els nivells d’ATP a la cèl·lula i actua com important antioxidant que permet a les cèl·lules captar més oxigen cosa que aporta al cos combustible o energia addicional, motiu pel qual s’està fent molt popular entre els atletes d’elit ja que no conté cap component que pugui ser considerant dopant . També reduiria el dolor muscular i milloraria la recuperació i el vigor atlètic. Això explicaria que l’any 1993, durant la celebració de competicions internacionals d’atletisme, diferents atletes de nacionalitat xinesa van assolir rècords del món en les seves respectives disciplines quasi bé, totes elles, proves de resistència  (1.500, 3.000 i 10.000m.) El preparadors físics van reconèixer que havien sotmès als atletes a unes dietes especials on, el Cordyceps sinensis , s’incloïa de forma generosa.

La ingesta continuada de Cordyceps produeix un sorprenent augment de la circulació de la sang i així tant els nutrients com l’oxigen arriben ràpidament a qualsevol part del cos. I, per acabar d’arrodonir, el Cordyceps té un efecte molt relaxant sobre les vies respiratòries. Actualmente s’està fent un important estudi, a nivell de diferents federacions esportives internacionals, que vol demostrar com el Cordyceps incrementa de forma considerable l’umbral aeròbic i redueix l’àcid làctic. També augmentaria l’activitat superòxid dismutasa dels glòbuls vermells i disminuiria el malonaldehid al plasma sanguini, un indicador de radicals d’oxigen lliures i lipoperòxid.

 El consum de Cordyceps té un efecte similar al creixement il·lusori d’energia que apareix amb l’aplicació d’estímuls del sistema nerviós central (cafeïna, efedrina, amfetamina, etc.)  que tenen influència al SNC, però no a les cèl·lules i per això, el resultat final és la insuficiència o dèficit d’energia. El cervell obté la informació de que disposa de suficient energia i segueix amb les activitats, però aquesta energia no existeix de veritat i per això l’organisme pren les seves reserves dels dipòsits de greix. Ara bé, consumint  Cordyceps  es guanya un doble efecte que no és il·lusori ja què actua a nivell cel·lular: l’augment d’ATP (28-30%), i l’ús d’oxigen (35-40%).

 Cultiu de Cordyceps sinensis?

L’escassetat i  la progressiva extinció del Cordyceps sinensis al seu habitat ha provocat que alguns investigadors hagin intentat pal·liar l’alta demanada del fong, cultivant-lo al laboratori.  Diferents estudis clínics han demostrat però, que l’eficàcia dels exemplars cultivats en laboratori, tot i ser força acceptable, no assoleix ni de bon tros, les propietats dels exemplars  originats espontàniament a la natura. També s’ha de tenir en compte que, la gran acceptació que té aquest fong, ha fet que sorgeixi tot un mercat negre que trafica, sovint, amb exemplars adulterats o que pertanyen a altres varietats de Cordyceps que no són “sinensis” i per tant, tot i ser pràcticament iguals exteriorment, no comparteixen les seves qualitats terapèutiques.

Avui dia és relativament fàcil trobar càpsules amb diferents percentatges de Cordyceps sinensis en la seva composició i amb diferents utilitats. Hi ha laboratoris arreu del món que comercialitzen diferents marques però, segueix sent complicat assegurar amb certesa , que les varietats utilitzades són “sinensis”.

Més car que l’or

Si molts de vosaltres esteu esperant acabar de llegir el post per anar a buscar un d’aquests fongs meravellosos deixeu-me que us digui primer que un kg. de Cordyceps sinensis perfectament assecat , amb la autenticitat garantida i sense cap mena de procés químic pot valdre al voltant de 30.000€. A moltes aldees de la Xina els pagesos els venen per unitats a un preu de 5€/10€u.

Espero que el tema us hagi resultat tant apassionant com a mi. Us demano disculpes perquè s’ha fet un post una mica llarg. Encara m’he quedat amb ganes d’explicar més coses i us convido a que si teniu alguna curiositat o dubte m’ho feu saber i estaré encantada de donar-vos més detalls.

E. Coli: L’amenaça d’una nova pandèmia?

Posted in Personal i transferible on Juny 19, 2011 by Natàlia Muñoz

El recent brot d’E. Coli  enterohemorràgica a Alemanya ha  provocat una onada de por i desconfiança envers les fruites i verdures i ha afectat de forma especialment cruenta l’agricultura espanyola . Les sospites infundades que el causant del brot epidèmic, eren cogombres d’origen espanyol, va paralitzar les exportacions de fruites i verdures espanyoles i ha causat pèrdues econòmiques quantioses dins del sector. S’ha creat una alarma innecessària i la desinformació i l’absoluta ceguesa davant l’autèntic origen de la soca infecciosa  no ha fet més que  augmentar el pànic entre els consumidors. Com ha fet acte de presència aquesta bactèria en la cadena alimentaria? Per què la variant de la soca que ha produït el brot a alemanya és més letal que qualsevol variant d’E.Coli coneguda fins ara?

Fem una breu incursió en l’apassionant món dels microorganismes.

Què és  E. Coli ?

L’Escheriquia Coli  és una bactèria  habitual als intestins de tots els animals, incloent l’home. Normalment aquesta bactèria té una funció beneficiosa pel nostre organisme  suprimint el creixement  d’altres bactèries perilloses i contribuint a la síntesi d’un considerable volum de vitamines. Hi ha, però, una minoria de soques d’E.Coli que són capaces de provocar malalties mitjançant diferents mecanismes.

Actualment existeixen 5 categories principals d’E. Coli que produeixen gastroenteritis. Entre elles trobem E. Coli enterohemorràgica, una de les més nocives . El seu principal serotip és el 0157:H7 i es va detectar per primer cop l’any 1982 als Estats Units en un cas d’intoxicació per ingesta d’hamburgueses.

El serotip 0157:H7 és una varietat agressiva d’E.Coli que produeix grans quantitats d’una o més potents toxines que provoquen greus danys a la mucosa intestinal. Aquestes toxines, també anomenades verotoxines (VT) tenen una intensa activitat citotòxica . Aquest colibacil ha despertat molt interès per presentar dues característiques: 1) dona lloc a un quadre clínic d’enteritis hemorràgica afebril, associada sovint a dues greus complicacions, la síndrome hemolítica – urèmica (SHU) i la púrpura trombòtica – trombocitopènica  (PTT) i 2) causar brots epidèmics importants.  Se sap que hi ha dos tipus de verotoxina (VT) la VT1 i la VT2 i, inclús, algunes variants dins de la VT2. Aquestes toxines estan codificades per gens lisogènics, és a dir, gens que estan situats en bacteriòfags que s’integren al genoma bacterià de forma estable.  Les soques d’E.Coli 0157:H7, s’adhereixen als enterocits i esborren les microvellositats d’aquestes cèl·lules. La seqüència dels procés patogènic seria: adherència laxa a l’enterocit per la fímbria, seguida d’adherència intima i lesió de la paret de l’enterocit  per producció de la proteïna “intimina” codificada pel gen eae i posterior alliberació de verotoxina.

Com es transmet E. Coli?

L’E. Coli 0157:H7  pot viure en l’organisme d’animals perfectament saludables. La carn es pot contaminar durant el procés de sacrifici, per exemple, per contacte fecal. Les bactèries presents a les mamelles de les vaques o als equips de munyir poden infectar la llet també. És possible que fruites i verdures puguin esdevenir contaminades per haver sigut regades amb aigües fecals o per una deficient manipulació alimentaria. Els humans es contagien per la ingesta de productes contaminats però també és possible el contagi de persona a persona per via fecal – oral. L’E. Coli 0157:H7  pot sobreviure en ambients àcids que són letals per altres organismes patògens, per exemple aliments fermentats, suc de poma, formatges, maioneses, etc. i tenen un temps de supervivència més elevat a temperatures de refrigeració que a temperatura ambient.

Diagnòstic de la malaltia

La malaltia es caracteritza per dolor abdominal i diarrea sagnant. Ocasionalment poden aparèixer vòmits i rarament es presenta quadre febril. A mida que avança la malaltia poden sorgir complicacions com les que hem especificat anteriorment: la síndrome hemolítica – urèmica (insuficiència renal) i la púrpura trombòtica – trombocitopènica (lesions a les arterioles terminals i als capil·lars que acaben deteriorant els hematies).

Què passa amb la nova variant d’E. Coli que s’ha originat a Alemanya?

Malgrat que la recerca del culpable ha començat a la Unió Europea, la súper bactèria E. Coli segueix sumant víctimes i omplint hospitals d’Alemanya i en menor quantia d’altres països europeus. En els medis informatius de tirada massiva ningú sembla tenir gaire interès en saber com una bactèria ha pogut, com per art de màgia, tornar-se resistent a 8 tipus diferents d’antibiòtics, a més d’haver aparegut sobtadament en els aliments que consumim.

Aquesta variant d’E. Coli forma part del grup de bactèries 0104, les quals, en condicions normals, no són resistents als antibiòtics. Per tal que una bactèria adquireixin tal resistència, s’ha d’exposar de forma repetida als antibiòtics, amb la finalitat de generar les condicions necessàries per adquirir una immunitat completa als mateixos. Si algú volgués esbrinar els orígens d’aquesta variant desconeguda d’E.Coli 0157:H7 el que hauria de fer és aplicar l’enginyeria inversa al codi genètic de la bactèria i així determinar a quins antibiòtics va ser exposada durant el seu desenvolupament. Aquest pas ja ha sigut donat i, al donar un cop d’ull a la descodificació genètica, un resultat ben sorprenent sembla ser que ha vist la llum.

Científics xinesos que han completat la seqüència del genoma han anunciat que han trobat gens en la recentment identificada E. Coli 0104, que la fan resistent als principals tipus d’antibiòtics com ara la sulfonamida, cefalotina, penicil·lina i estreptomicina. Així doncs E. Coli 0104 és un nou tipus de bactèria infecciosa i tòxica i no està relacionada amb anteriors brots.  També té l’habilitat de produir enzims especials que li donen “superpoders”, allò que tècnicament es coneix com betalactamasa  d’espectre ampli. Ens podríem  preguntar com és possible què una bactèria es torni resistent a tantes combinacions d’antibiòtics i que a més tingui dos mutacions genètiques.

Es comença a dir que l’evidència apunta a que la mortífera E. Coli 0104 ha sigut desenvolupada artificialment i després introduïda accidentalment  “?” en el subministrament d’aliments o bé ha escapat accidentalment del laboratori on va ser creada. Si aquesta opció no resulta vàlida només quedaria l’opció de pensar que aquesta bactèria “octobiòtica” s’ha generat a ella mateixa i, aquesta conclusió, és encara més esgarrifosa que pensar que ha intervingut la enginyeria genètica en la seva creació.

Té alguna cosa a veure en tot això el Còdex alimentari ?  Les grans corporacions farmacèutiques i les grans industries alimentaries tenen  interessos específics en la creació d’aquet bacteri les unes i en posar en dubte la qualitat i inoqüitat de fruites i verdures fresques les altres? L’atac frontal a l’agricultura espanyola té alguna cosa a veure amb la recent negativa d’Espanya d’introduir aliments transgènics (GMOs) en el seu sistema d’agricultura de fruites i hortalisses? Estem davant d’un cas d’agroterrorisme i bioterrorisme comercial?

Ens fem moltes preguntes i malauradament serà difícil trobar totes les respostes.

ACIDS GRASSOS ESSENCIALS: OMEGA 6

Posted in Personal i transferible on Abril 27, 2011 by Natàlia Muñoz

 

Continuant amb la sèrie de posts dedicats als àcids essencials, tractaré avui l’omega 6.  Recordem que és  un tipus de greix poliinsaturat essencial però,  tot i ser un àcid de vital importància, tendim a consumir-lo en excés.

Omega 6

Existeixen tres tipus d’àcids omega 6:

–    Àcid linoleic (CLA) :  En carns i derivats, productes làctics i en olis vegetals com ara gira-sol, blat de moro, soja, etc.

–    Àcid  gammalinolènic  (GLA): Es troba en l’oli de  llavors vegetals: grosella negra, valeriana,  onagre,  borratja,  etc.

–   Àcid araquidònic (AA): Abundant en productes com alls, cols de Brussel·les, pastanagues, oli de sèsam, etc.

Els omega 6, al igual que els omega 3, tenen unes funcions imprescindibles per al nostre organisme:

–   Manteniment de les membranes cel·lulars.

– Producció d’eicosanoides que regulen molts processos cel·lulars (coagulació, to vascular i bronquial, protecció   gàstrica,  motilitat gastrointestinal i uterina, temperatura corporal i fenòmens algèsics)

–   Facilitació de l’absorció de vitamines liposolubles  (A,D,E i K)

–   Regulació del metabolisme del colesterol.

A més d’aquestes funcions bàsiques,  el consum  d’àcids omega 6 tenen un seguit de propietats beneficioses per l’organisme:  disminueix el colesterol total i el colesterol LDL (el dolent), preveu  la formació de coàguls a les arteries en impedir l’agregació de plaquetes, disminueix la pressió arterial, aporta fluïdesa a la sang  i protegeix contra atacs cardíacs, apoplexies, vessaments cerebrals, angines de pit, malaltia de Raynaud, etc.  A més de totes aquestes  propietats, clarament beneficioses per l’aparell circulatori,  la ingesta d’omega 6 té efectes positius en el tractament d’impotència,  caiguda del cabell, diabetis, èczemes,  distensions musculars, acne, etc.  Esdevé un bon antiinflamatori  i s’ha mostrat particularment beneficiós en malalties relacionades amb els processos hormonals de les dones.

 Equilibri entre l’omega 3 i l’omega 6

Per un correcte funcionament de l’organisme s’ha d’establir  la relació adequada entre tots dos àcids essencials. Actualment hi ha una ingesta massa elevada d’omega 6  (majoritàriament provinent de carns i làctics) que oscil·la entre  10/20 parts d’omega 6 per  1 part d’omega 3. La proporció indicada, no obstant, és de 4 parts d’omega 6 per 1 part d’omega 3.  El desequilibri entre el consum de tots dos àcids essencials  pot causar problemes cardíacs, depressions, diabetis, etc.  A més,  una  ingesta excessiva d’omega 6  pot contrarestar els principals beneficis de l’omega 3  ja que redueix la capacitat de transformar l’àcid alfa-linolènic  en DHA que és quin té més propietats beneficioses per al sistema cardiovascular. La solució passa per augmentar el consum d’aliments que continguin més omega 3 o prendre suplements d’aquest  component i disminuir el consum d’aquells rics en omega 6.

 Suplements d’omega 6

Com hem vist,  l’alta ingesta d’omega 6 fa què, excepte en casos molt concrets, no siguin necessaris suplements d’aquest àcid.  Per a aquests casos concrets es comercialitzen diferents olis, quasi bé sempre en forma de càpsules.  Els més destacats són l’oli  d’onagre , l’oli de borratja i l’oli de grosella negra.

Oli d’onagre; un petit miracle per a les dones.

L’oli d’onagre s’extreu de la planta del mateix nom també coneguda com prímula o herba de l’ase.  Pertany a la família de les onagràcies i va ser introduïda a Europa al segle XVII. Creix al marge de camins i carreteres.

Destaca fonamentalment per la seva riquesa en àcids grassos essencials (AGEs) fonamentals per la producció de prostaglandines.

S’ha demostrat que algunes de les prostaglandines de la sèrie 1 tenen propietats semblants a certes hormones hipotalàmiques i hipofisàries, relacionades amb el cicle menstrual femení. L’oli d’onagre constitueix un alleugeriment eficaç per al típic síndrome premenstrual: cansament i pesadesa de cames, sensació dolorosa i inflamació de mames, nerviosisme accentuat, sequedat de la pell, mals de cap i en el baix ventre, molèsties generals. Així mateix en les menstruacions irregulars i en les amenorrees. A la menopausa s’ha comprovat una notable disminució en la producció de les prostaglandines de la Sèrie 1, amb totes les conseqüències fisiològiques que comporta. L’ús de l’oli d’onagre, en aquests casos, pot representar un tractament natural molt eficaç. Són molts els ginecòlegs que recomanen el consum de càpsules d’onagre com una alternativa natural a certs fàrmacs.

I per acabar aquesta  sèrie de post dedicats als greixos i als àcids grassos, vull fer menció a la importància de dur una dieta variada i equilibrada, ja que d’aquesta manera obtindrem tots els nutrients necessaris pel  correcte funcionament del nostre metabolisme. Hem de recuperar els bons hàbits i procurar ingerir cada dia productes frescos i de temporada, augmentar el consum de fruites i verdures així com el de peix i reduir substancialment el consum de làctics i carns.   

ACIDS GRASSOS ESSENCIALS: OMEGA 3

Posted in Personal i transferible on Abril 19, 2011 by Natàlia Muñoz

 

Els àcids grassos essencials (AGEs) són elements crítics en la nutrició ja que el metabolisme dels  éssers humans els requereix i no poden ser sintetitzats per l’organisme. Els éssers humans necessiten consumir AGEs en major quantitat que les vitamines. Recentment s’ha demostrat que més del 25% dels adults i un gran nombre de nens presenten anormalitats dels AGEs degut a que les fonts dietètiques d’AGEs són insuficients.  Molta gent consumeix gran quantitat d’aliments processats en els quals els AGEs han sigut destruïts; el nostre cos està fet per processar aliments naturals en els quals els AGEs són abundants. Per conseqüent, una dieta baixa en greixos és saludable, però només si es consumeixen aliments que siguin intrínsicament baixos en greixos i alts en AGEs.

Què són els omega?

Els àcids grassos omega són un tipus de greixos poliinsaturats essencials.  Aquí trobem els omega 3 i els omega 6. Tots dos són insaturats perquè posseeixen a la seva molècula dobles enllaços entre els seus àtoms de carboni.

Investigacions científiques han evidenciat que, en les zones geogràfiques on aquests àcids es troben molt presents en la dieta quotidiana , els nivells d’arteriosclerosi i les malalties cardiovasculars són quasi bé inexistents. L’anàlisi de l’alimentació d’aquestes zones va portar a la conclusió de que els elements comuns d’aquestes dietes regionals, els àcids grassos omega 3 i 6, eren els responsables de tals virtuts.

Omega 3

Existeixen tres tipus d’àcids omega 3:

–       Àcid alfa-linolènic  (ALA):  Es troba fonamentalment en els olis de les llavors vegetals. Per exemple, lli, soja, anous  i també en verdures i fruites fresques:  enciam, espinacs, col, maduixes, etc.

–       Àcid  eicosapentaenoic (EPA):   El trobem als olis del peix blau i a la llet materna.

–       Àcid docosahexaenoic (DHA): Abundant en peix blau i en diferents tipus d’algues microscòpiques.

Els omega 3 tenen unes funcions bàsiques al nostre organisme:

–        La formació de les membranes cel·lulars.

–        Formació d’hormones.

–        El correcte funcionament del sistema immunològic.

–        La correcta formació de la retina.

–        El funcionament de les neurones i els transmissions químiques.

A més d’aquestes funcions bàsiques,  ha quedat demostrat que la ingestió d’àcids omega 3 tenen una sèrie de beneficis per l’organisme.  Entre totes aquestes avantatges algunes de les més destacades són:  propietats beneficioses per l’aparell circulatori, propietats anticancerígenes,  propietats antiinflamatòries, malalties de Crohn i colitis ulcerosa , dolors de la menstruació, salut mental, pell, embaràs, etc..

Una dieta enriquida en àcid omega 3 redueix la concentració sèrica de triglicèrids i la lipèmia  postprandial, i també la incidència d’arítmies ventriculars post-infart. Existeixen estudis que certifiquen que un increment en la ingesta de peix s’associa a una reducció de la mort sobtada en homes sans.

Suplements d’omega 3

Actualment no hi ha gran diferència entre consumir peix o càpsules d’àcid omega 3 com a font d’ EPA i DHA, tot i què és recomanable que aquest àcid essencial arribi  al nostre organisme a través de la dieta.  Com a font d’ALA es comercialitzen càpsules d’oli de llinassa.

 En el proper post a més d’acostar-nos als àcids omega 6, sabrem quina és la relació adient entre els àcids omega 3 i  6 per tal que hi hagi un correcte funcionament del nostre organisme.

Pròxim post:  Àcids grassos essencials: Omega 6

Greixos i Àcids grassos

Posted in Personal i transferible on Març 31, 2011 by Natàlia Muñoz


 

Sovint sentim parlar dels greixos, dels efectes que aquests poden tenir sobre la nostra salut i fins i tot s’ha estès una expressió força comuna que diferencia els greixos entre “ greixos bons i greixos dolents”. Però, fins a quin punt uns i altres són beneficiosos o perjudicials per al nostre organisme? Sabem que són imprescindibles i que contribueixen al correcte funcionament del sistema nerviós, de la pell, de l’aparell cardiovascular i de la sintetització d’hormones. A més, transporten les vitamines liposolubles A,D,E i K.  En els últims temps  els greixos s’han convertit en un concepte amb connotacions negatives lligats a malalties com hipertensió, obesitat, arteriosclerosi, etc. Circula molta informació confusa sobre els greixos però aquesta mala fama que s’han guanyat no és del tot certa ja que , ni tots els greixos són iguals ni la seva presència a la nostra dieta ha de ser la mateixa depenent del tipus de greix que sigui. Els greixos no han d’aportar més del 20% – 30% de les calories de la dieta diària i, preferiblement, han de ser de tipus insaturat.

He pensat que és prou interessant fer una incursió en el coneixement dels àcids grassos i per aquest motiu intentaré explicar amb el màxim de rigor i d’una forma entenedora tot allò relacionat amb el tema. Us presento un primer post dels dos o tres que tinc previstos i la millor manera de començar és fent una breu aproximació al tema des del principi.

Greixos

Greix és el nom genèric que donem als lípids, sent els més comuns els triglicèrids, aquells en que 3 àcids grassos s’uneixen a una molècula de glicerol. Cada molècula de lípids conté 9 kcal. En estat sòlid, a temperatura ambient, s’anomenen greixos, mentre els líquids es coneixem com a olis. Hi ha tres tipus de greixos: saturats, insaturats i greixos Cis-Trans.

Àcids grassos

Què són?

Els àcids grassos són cadenes hidrocarbonades amb un grup metil en un extrem CH3-y i en l’altre extrem un grup carboxil -COOH que és qui li confereix la seva propietat d’àcid i nombre par d’àtoms de carboni. Són compostos molt insolubles en aigua i rics en energia metabòlica.

Es poden classificar segons el seu nombre de carbonis en la cadena, en 4 grups:

–         àcids grassos de cadena curta (4-6c)

–         àcids grassos de cadena mitja (8-12c)

–         àcids grassos de cadena llarga (14-20c)

–         àcids grassos de cadena molt llarga (22 o més c)

Des d’un punt de vista nutricional  hem de saber que aquesta classificació és molt important ja que, segons sigui la longitud de la cadena diferirà l’absorció, digestió i metabolisme.

Segons el nombre de dobles enllaços a la cadena tenim:

–         àcids grassos saturats, enllaços simples entre els àtoms de carboni de la cadena c-c

–        àcids grassos insaturats, tenen un o varis enllaços dobles a la seva  cadena c=c i dividits en :

*  àcids grassos monoinsaturados, un doble enllaç a la cadena

*  àcids grassos poliinsaturats, dos o més dobles enllaços a la cadena

Fonts alimentaries

La majoria dels àcids grassos saturats o monoinsaturats poden procedir de la dieta o sintetitzar-s’hi per l’organisme a partir dels hidrats de carboni.

Els greixos que contenen àcids grassos saturats són sòlids a temperatura ambient i són responsables d’elevar els nivells de colesterol i triglicèrids en sang si existeix un nivell excessiu  a través de la dieta i per tant, augmenten el risc de patir malalties cardiovasculars. Cal remarcar que només els aliments d’origen animal (tots) porten colesterol i que el nostre propi organisme el pot sintetitzar. Els àcids grassos saturats abunden en els animals terrestres, especialment en mamífers i també en dos olis d’origen vegetal, oli de coco i de palma.

Els àcids grassos monoinsaturats , en particular l’àcid oleic es troba  a l’oli d’oliva i en menor mesura a l’oli de colza i en aliments com els alvocats i els fruits secs.  Actualment trobem olis procedents de llavors com ara el gira-sol que s’han enriquit amb àcid oleic per manipulació genètica, en detriment de l’àcid linoleic que és el seu component natural majoritari. En aquests greixos trobem els que redueixen el colesterol  LDL (el dolent)  i augmenten el  HDL (el bo).

Els àcids grassos poliinsaturats han de procedir de la dieta ja que no disposem de l’enzim per sintetitzar-los.  A aquests àcids grassos poliinsaturats se’ls denomina  àcids grassos essencials i són l’àcid linoleic i l’àcid alfa linolènic.  Dins d’aquest grup trobem els Omega 3 i els Omega 6 i d’aquests dos àcids en parlaré amb més detall al proper post.

Dels àcids grassos poliinsaturats, el més abundant és l’àcid linoleic que es troba, sobre tot en els olis de llavors com ara gira-sol, blat de moro, germen de blat, pinyol de raïm, prímula, cacahuet, etc.

Funcions dels àcids grassos

A nivell digestiu, existeix una important regulació tant a nivell nerviós com endocrí i un dels factors que intervenen en aquesta regulació són els àcids grassos.  L’àcid oleic és un estímul fonamental en l’alliberació d’hormones gastrointestinals com la colecistoquinina (CCK).

El destí principal dels àcids grassos, especialment els saturats i monoinsaturats, serà el de combustible energètic mitjançant la degradació oxidativa.  La degradació energètica té lloc  a les mitocòndries i és important en tots els teixits que  les contenen, especialment fetge, miocardi i múscul esquelètic, amb l’excepció del  cervell.

Com a font energètica  s’inclou la del dipòsit adipós, mobilitzat a la sang  en forma d’àcids grassos que arriben al múscul per ser metabolitzats i també els triglicèrids musculars i els àcids grassos sanguinis. En funció de les necessitats predominarà un o altre. En exercici aeròbic intens el paper dels triglicèrids musculars és fonamental mentre que quan és lleuger tenen gran importància els àcids grassos provinents de la lipòlisi adiposa.

Pròxim post:  àcids grassos essencials

Hi ha dòping al futbol?

Posted in Personal i transferible on Març 12, 2011 by Natàlia Muñoz

Aquest dies s’està parlant molt del dòping en l’esport i ja fa dies que em passa pel cap fer un post sobre el dòping en el futbol.

Estic segura de que tots ens hem preguntat els motius pels quals en uns esports es donen tants casos de dòping i en d’altres, posem per cas el futbol, aquest casos són gaire bé excepcionals i amb poc ressò mediàtic quan es donen.

Quasi bé ens podríem plantejar si el dòping en el futbol d’elit es persegueix. Es sabut que el futbol mou unes quantitats ingents de diners, hi ha molts interessos empresarials i comercials i és, en sí mateix, una potent indústria amb un impacte social immens. No seria doncs estrany arribar a la conclusió de que el futbol professional gaudeix d’una certa protecció i no convé que es vegi salpicat amb escàndols de dòping.

Els equips de futbol, actualment, disposen d’altíssims pressupostos i tenen a les seves files personal altament qualificat. No parlo de simples metges o nutricionistes, sinó de gent amb coneixements molt específics en medicina esportiva i recuperació de l’activitat. Segurament tots recordem a l’Antonio Escribano que apareixia com endocrí de clubs de futbol com el Sevilla, l’Atlètic de Bilbao o el Tottenham. Les seves “papilles” es van fer cèlebres, sobre tot arran de l’èxit que van tenir mentre estava al Sevilla. No obstant, la tràgica mort d’Antonio Puerta, va sembrar un munt de dubtes sobre les possibles causes que la van desencadenar tot i ser atribuïda a una afecció cardíaca. Fos com fos, les causes que van originar la mort no es van arribar a investigar però, molts dels jugadors del Sevilla, es van negar a seguir prenen la ”papilla reconstituent” de l’Antonio Escribano. Un any més tard, de la Red va caure inconscient, durant un partit de futbol a causa d’un problema cardíac. Tot i que en aquell moment de la Red jugava al Real Madrid, pocs mesos abans havia militat a les files del Getafe on, per cert, l’Antonio Escribano prestava el seus serveis en aquells moments. També podem esmentar el cas de Dani Jarque, jugador de l’Espanyol que va morir a l’agost del 2009 a causa de mort sobtada.

De fet, des de l’any 1999 s’han produït a Espanya 15 morts dins del futbol professional i, totes elles, podrien ser considerades com “contra natura”. Molts periodistes especialitzats en el tema i molts metges no creuen en una repetició tan consecutiva de casos de mort sobtada en homes joves i sans i les relacionen amb suposades “ajudes farmacològiques”.

Inevitable resulta també esmentar al doctor Eufemiano Fuentes immers de ple en la “Operación Puerto” i “Operación Galgo” i relacionat directament amb varis clubs de futbol de primer nivell de la nostra lliga.

Ara bé, la major part dels casos de dòping es detecten en esports individuals: ciclisme, atletisme, natació, halterofília, tenis, etc. Sovint es pensa que els esportistes que practiquen aquests esports són més proclius a practicar dòping per la gran resistència que exigeixen les seves respectives disciplines considerades de gran resistència o “agonístiques”, però no és ben bé així. Si posem com a exemple els 100m. llisos veurem que no és una qüestió de resistència sinó de velocitat i el mateix succeeix amb la natació. Per tant trobem dòping tant en esports de gran resistència com de velocitat.

Però, per què sempre és detecta més en  esports individuals? Per començar ni tan sols existeix una legislació específica respecte al dòping en esports d’equip. Si un jugador d’un equip de futbol que acaba de guanyar una final dona positiu en un control antidòping, en cap cas serà sancionat l’equip sencer. I si enlloc de donar positiu un jugador ho fessin tres seria el mateix. Potser tampoc no sembla gaire just que s’hagi d’eliminar a un equip d’una competició perquè un dels seus integrants doni un positiu però, la veritat és que hi ha un buit sancionador molt gran i sembla que a ningú li interessa que això canviï.

De tants i tants jugadors de futbol només el cas de Maradona va tenir repercussió i va transcendir. Els seus positius per cocaïna i per efedrina van arribar quan ja era considerat un mal exemple. Altres casos de dòping en el futbol són: René Higuita (positiu per cocaïna), Romario (positiu per finasterida), Carlos Gurpegui (positiu per 19-norandrosterona) o el més recent Kolo Toure (positiu per una substància especifica al ingerir una píndola per aprimar).

Sovint es diu que el futbol és un esport de tècnica però no ens enganyem, ser ràpid i tenir una forma física excepcional és imprescindible.

Justament avui, mentre preparava aquest post, m’han passat l’enllaç d’un article que apareixia ahir en un diari digital. Aquest article, i el que en ell es diu, ve a avalar una mica tot el que he exposat aquí. Només quatre futbolistes de 360 passen un control cada jornada. Aquests controls es fan en dos únics partits per jornada que han sigut sortejats davant notari al iniciar-se la temporada. El mateix succeeix a segona divisió i, segons especifica l’article, a segona B la desprotecció és absoluta. Només en partits de semifinals i final és segur el control antidòping.

La mateixa FIFA diu que els controls antidòping son cars (uns 600€ els casos més senzills). Però en altres països és una mica diferent i sembla que es prenen l’antidòping molt més en serio. A les lligues d’Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia dos jugadors de cada equip cada jornada passen els controls. Això fa un total de 156 jugadors enfront dels 8 al nostre país. A França la segona divisió B també es controla. Al Chelsea, el davanter romanès Adrian Mutu va donar positiu per cocaïna en un control sorpresa. Al nostre país fa dos anys que no es fa cap control sorpresa.

La manca d’inversió econòmica i humana per fer proves antidòping a un nombre més gran de jugadors sembla evident però, també ho és, que hi ha massa poder i masses interessos en joc. Queda constatat que en la majoria d’esports els controls són infinitament més rigorosos que en el futbol, tant en qualitat com en quantitat. A més diferents fonts d’informació asseguren que els controls que es duen a terme en el futbol generalment se saben amb molta antelació i, d’aquesta manera, els jugadors triats per fer les proves estarien assabentats.