Archive for the L’estupidesa humana Category

L’ ESTUPIDESA HUMANA – L’estúpid egoista

Posted in L'estupidesa humana on Setembre 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Tenir a prop un/a estúpid/a és un exercici sacrificat i dur. Quan aquest estúpid ,a més a més, és algú de qui no podem prescindir, la situació es torna desesperança. Quan dic “que no podem prescindir”  no em refereixo a no voler prescindir, sinó a no pogué. Avui vull parlar de l’estúpid més complert de tots, del més nociu i perniciós. De l’estúpid egoista.

Un estúpid egoista viu expressament per la seva pròpia satisfacció i considera una obligació que tots aquells que l’envolten l’adorin i se sentin agraïts de servir-ho. S’alimenta d’energies i d’afectes i engreixa, com la lluna en les nits de pleniluni, a costa de l’esforç i dedicació  de la família. Però ell ho devora tot, guarda dins del cos fins l’últim bocí que rep i ho transforma en combustible. Combustible necessari per tornar a reclamar, exigir, ordenar i atemorir.

L’estúpid egoista generalment és violent. No hi ha res pitjor que un ésser sense consciència i que a sobre ho vulgui tot per ell.

L’estúpid egoista no coneix les il·legalitats i considera que està per sobre de la llei i no dubtarà en cometre actes inapropiats i sentir-se orgullós pel fet d’actuar al marge de les normes. Tampoc respecta a la resta de la gent, la veurà com esquerrans d’un joc i la utilitzarà a plaer i amb total impunitat moral.

L’estúpid egoista no té amics, agafa i desa a les persones a conveniència. Amb els desconeguts és gentil perquè els examina i avalua les possibilitats d’obtenir rèdits.  Tant bon punt hagi extret el benefici deixarà de ser gentil. Però l’estúpid egoista no s’adona compte de que és un indesitjable. Ell actua a impulsos de la seva estupidesa, fa i desfà sense remordiments, sense ser conscient que, al seu pas, va deixant un camp de batalla farcit d’insatisfacció i frustració. Insatisfacció i frustració és el que senten les persones que topen amb un estúpid egoista, fins i tot aniré més enllà i diré què, l’exposició perllongada als efectes d’un estúpid d’aquesta mena pot acabar amb l’equilibri emocional d’un ésser sensible i ,fins i tot, el pot deixar reduït a una closca buida sense ànims, esperança ni consol.

L’estúpid egoista mai demana perdó, seria absurd pensar el contrari. Ell creu que és perfecte i que és la resta de la humanitat la que s’equivoca i la que comet actes rebutjables.

L’estúpid egoista és Narcisista i, per això mateix, no estima a ningú. Viu complagut en mirar-se el melic i creu que gaudeix de tots els drets. I malgrat tot, l’estúpid egoista mai no és feliç. És un ésser descontrolat amb rampells de criatura consentida. Vol “ipso facto” tot allò que li ve de gust i no mesura les conseqüències dels seus desitjos. Un cop aconsegueix allò desitjat ho arraconarà a un costat. Un estúpid egoista pot tenir una família esplèndida, una llar acollidora, una feina ben remunerada i  llibertat absoluta , però no establirà lligams amb cap d’aquestes coses, només les utilitzarà, les exprimirà i les assecarà , perquè mentre ho fa s’omple de pseudo-felicitat.

“L’estupidesa fa amb l’ànima el mateix que el temps fa amb el cos; el podreix.”

Així doncs, quanta putrefacció ens envolta! Fins i tot , és més que possible que estem salpicats de vestigis d’estupidesa puntual. No vull adreçar-me a tercers i serà millor que parli només per mi. Però, sí, sí…fins i tot els que no entrem en el prototip d’estúpids declarats, tenim moments concrets en els què ens comportem com veritables estúpids. Potser, i només dic potser, aquests breus balls, lligats a l’estupidesa momentània, ja ens corquen part de l’anima.

L’ESTUPIDESA HUMANA : El dramàtic cas de l’estúpid i les rates.

Posted in L'estupidesa humana on Agost 17, 2010 by Natàlia Muñoz

Tal com vaig prometre, i amb una mica de retard, us presento la primera mostra de fins on pot arribar l’estupidesa humana i les greus conseqüències que aquesta pot reportar.

Dono fe que tot el que a partit d’ara exposaré és una  explicació fidedigna de com van succeir els fets.   Per raons òbvies he omès els noms reals de les persones, però tota la resta ha sigut escrupolosament respectada.  Val a dir, que he sigut espectadora en primera persona de tots els fets  que a continuació detallaré.

Aquell 8 d’abril,  els veïns ja van tenir la certesa.  Les rates campaven pels jardins i patis. Fins a aquell instant només havien vist restes sospitoses de la possible presència dels rosegadors, però fins i tot la troballa d’aquelles restes havia provocat la discussió entre el veïns. Uns asseguraven que aquells cilindres petits i negres   eren deposicions de dracs, altres deien que sense cap mena de dubte pertanyien a fems de raps penats i la resta es mantenien fermes en la teoria que allò eren cagades de rata. Aquesta última possibilitat, tot i que no compartida per tots els veïns, era prou empipadora com per no prendre mesures i cadascú va optar per intentar caçar a la bèstia de la manera que els hi proporcionava més confiança. Uns van optar per pastilles enverinades, altres per trampes d’aquelles que segaven literalment el cap de la pobre víctima i altres, els més morbosos, per trampes en les quals l’animaló  quedava atrapat i conscient.

El 8 d’abril, doncs, un dels veïns van cantar “victòria, hurra, yuju”, o com més gràcia us faci i va mostrar a la resta de veïns una caixa metàl·lica, dins la qual, una rata de considerables proporcions es bellugava neguitosa i mirava, amb ulls envermellits per la frustració, a aquella colla de beneits  que la contemplaven.  Malgrat tot, la rata, no va haver de fer gaires esforços per seguir observant als seus potencials admiradors. De cop i volta es veure submergida, trampa inclosa, en una galleda d’aigua i en menys de dos minut havia exhalat el seu últim sospir. Aquest fet va donar caràcter de realitat a les suposicions que indicaven la presència de les rates en l’ indret.

Tots els veïns estaven alertats , tots menys el veí que vivia a la casa de la cantonada. Aquest propietari i la seva dona i dues filles, ocupaven una casa cantonera en la zona. Eren gent d’una posició econòmica benestant i aquest fet els feia inflar-se de forma ostensible cada cop que sortien al carrer. Om, quasi bé endevinava en les seves esquenes, el plomall desplegat d’un paó reial.  Marxaven al matí i no tornaven fins al vespre i tenien una mainadera que cuidava de les dues filles. Estaven encantats amb la mainadera, segons ells mateixos deien, aquesta, era tan bona, que fins i tot les nenes li deien “mama”.

Així que, el veïns, i per consideració a les dues nenes de la casa de la cantonada, que sovint sortien al jardí a jugar, van decidir parlar amb el propietari i fer-li saber de la presència indesitjable dels rosegadors. Quan el pare de les nanes va ser posat sobre avís del tema, es va mostrar força escèptic.

-I ara!! Rates al meu jardí? No ho crec pas.

Els veïns el miraven sorpresos i observaven, amb ulls com plats, el jardí de la casa de la cantonada, mentre intentaven esbrinar quin curiós mecanisme evitava que les rates campessin per aquell jardí i no pels altres.

Al cap d’uns dies va ser el veí econòmicament benestant el que va anar a empaitar a la resta de propietaris i els va dir:

–          Qui deia que hi havien rates?  He fet venir a un amic meu que és el cap de desratització de l’Aeroport del Prat. Ha mirat amb ulleres especials, ha passat un estri molt sofisticat i ha ensumat.  Aquest amic ha sigut taxatiu. Aquí no hi ha ni hi ha hagut mai rates. Ja us vaig dir que això era impossible. No posaré trampes ni verí. Ho tenim tot molt net.

Un cop va tractar a la resta de veïns de  bruts i mentiders, va marxar tan tranquil, bellugant la seva  figurada cua i remugant en veu baixa coses que sonaven sospitosament a ofensa.

A l’endemà una  rata vella i grossa va caure en una de les trampes. Era d’aquelles trampes que tallaven el cap, però degut al considerable volum de la bèstia només li va aixafar una mica el coll, cosa que, indubtablement, li devia proporcionar una llarga agonia.  Alguns dels veïns encara parlaven d’aquesta última captura quan un crit esgarrifós els va fer callar de cop. Al crit va seguir immediatament un atac de plors esglaiadors. Els plors venien de la casa del veí de la cantonada.

Hores més tard es van assabentar de la cruenta realitat. Mentre  les dues  nenes de la casa de la cantonada jugaven al jardí, una d’elles havia sigut mossegada per una rata. La mainadera, a qui les nenes anomenaven “mama”, encara havia trobat a la rata enganxada de la cuixa de la nena i després d’haver-li donat un parell de cops d’escombra havia aconseguit que el rosegador fugís.

Quan els veïns van anar a visitar als compungits pares de la nena atacada e interessar-s’hi per l’estat de la petita, van ser fets fora de males maneres. El veí econòmicament benestant els va dir que fins que no havien fet arribar les rates al seu jardí no havien quedat tranquils.

L’ESTUPIDESA HUMANA : PRIMERA PART

Posted in L'estupidesa humana on Juliol 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Amb aquest post, vull iniciar un sèrie d’escrits que versin sobre l’estupidesa humana. No els faré consecutius i per això mateix m’he estimat més obrir una nova categoria. No pretenc que ningú es pugui arribar a sentir ofès pels meus comentaris i si, malgrat tot, això succeeix , demano disculpes des d’aquest mateix moment.

Abans de començar a fer exposició de les meves fermes creences respecte a aquest tema, vull fer una introducció a l’apassionant món de l’estupidesa humana. Per aquells que no ho sàpiguen, val a dir que, s’ha escrit molt sobre el tema i, fins i tot, hi ha una sèrie de lleis fonamentals que ens introdueixen de ple en l’objecte del debat.

Lleis fonamentals de l’estupidesa humana

  • La Primera llei  fonamental: ” Sempre e inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d’ individus estúpids que circulen pel món”.
  • La Segona llei fonamental: ” La probabilitat de que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
  • La Tercera llei Fonamental: ” Una persona estúpida és una persona que causa dany a una o vàries persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a ell, o inclòs obtenint un perjudici”.
  • La Quarta llei Fonamental: ” Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com una costosíssima errada”.
  • La Quinta llei Fonamental: ” La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Categories fonamentals de persones

Es creu que tots els éssers humans estan inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals;  els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.

Com succeeix amb totes les persones humanes, també els estúpids influeixen sobre altres persones i situacions amb resultat e intensitat diferent. Alguns estúpids causen danys limitats, però altres  arriben a ocasionar danys terribles. La capacitat de fer mal d’un estúpid depèn de dos factors principals: el factor genètic i el grau de poder que tingui a la societat.

Però, per què els estúpids són tan perillosos i funestos per la societat? Per què l’estupidesa te un poder tan gran? Bàsicament , perquè a les persones raonables els hi resulta molt difícil imaginar i comprendre el comportament de l’estúpid.

Una persona intel·ligent pot entendre la lògica d’un malvat, ja que, les accions d’un malvat segueixen un model de racionalitat; racionalitat perversa, si es vol, però racionalitat a fi de comptes. Com que el malvat no es prou intel·ligent per obtenir fites personals per ell mateix, es concentra en fer mal als altres i fer-los  ser menys que ell. Això, òbviament, no és just, però és racional i si és racional es pot preveure.

Amb una persona estúpida tot això és impossible. Un estúpid persegueix sense raó, sense un pla concret i ho farà en els moments i els llocs més inesperats. No hi ha manera de preveure quan una criatura estúpida llançarà el seu atac. Davant d’un individu estúpid un es troba completament desarmat.

Com que no es pot preveure el comportament d’un estúpid, és igualment complicat planejar qualsevol contraatac. Però hi ha un altre aspecte que s’ha de tenir molt en compte.  La persona intel·ligent sap que és intel·ligent. El malvat  és conscient de que és malvat. Un incaut està penosament tancat dins del sentit de la seva pròpia candidesa. Però l’estúpid no sap que és estúpid i això, justament, és el que contribueix a donar major força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora.

Amb un somriure als llavis, l’estúpid, pot aparèixer de sobte i tirar per terra els teus plans, destruir la teva pau, complicar-te la vida i la feina, fer-te perdre diners, temps, bon humor, i tot això, sense malicia, sense remordiments ni raó. Estúpidament.

Generalment es tendeix a creure que l’estúpid  només es fa mal a ell mateix, però això és confondre estupidesa amb candidesa. Ni les persones incautes, intel·ligents i malvades aconsegueixen moltes vegades detectar les repercussions i la transcendència que les accions d’un estúpid poden causar.

Carlo Cipolla va dir:

“Tinc la convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, de que els homes no són iguals. Alguns són estúpids i altres no ho són.”

Jo afegiria què, els  que no ho són,  cada cop costen més de trobar.

Avui ho deixo aquí. En propers escrits seguiré fent incursions en el tema i fins i tot m’atreviré amb exemples concrets i  histories reals de persones estúpides.