Hi ha dòping al futbol?

Aquest dies s’està parlant molt del dòping en l’esport i ja fa dies que em passa pel cap fer un post sobre el dòping en el futbol.

Estic segura de que tots ens hem preguntat els motius pels quals en uns esports es donen tants casos de dòping i en d’altres, posem per cas el futbol, aquest casos són gaire bé excepcionals i amb poc ressò mediàtic quan es donen.

Quasi bé ens podríem plantejar si el dòping en el futbol d’elit es persegueix. Es sabut que el futbol mou unes quantitats ingents de diners, hi ha molts interessos empresarials i comercials i és, en sí mateix, una potent indústria amb un impacte social immens. No seria doncs estrany arribar a la conclusió de que el futbol professional gaudeix d’una certa protecció i no convé que es vegi salpicat amb escàndols de dòping.

Els equips de futbol, actualment, disposen d’altíssims pressupostos i tenen a les seves files personal altament qualificat. No parlo de simples metges o nutricionistes, sinó de gent amb coneixements molt específics en medicina esportiva i recuperació de l’activitat. Segurament tots recordem a l’Antonio Escribano que apareixia com endocrí de clubs de futbol com el Sevilla, l’Atlètic de Bilbao o el Tottenham. Les seves “papilles” es van fer cèlebres, sobre tot arran de l’èxit que van tenir mentre estava al Sevilla. No obstant, la tràgica mort d’Antonio Puerta, va sembrar un munt de dubtes sobre les possibles causes que la van desencadenar tot i ser atribuïda a una afecció cardíaca. Fos com fos, les causes que van originar la mort no es van arribar a investigar però, molts dels jugadors del Sevilla, es van negar a seguir prenen la ”papilla reconstituent” de l’Antonio Escribano. Un any més tard, de la Red va caure inconscient, durant un partit de futbol a causa d’un problema cardíac. Tot i que en aquell moment de la Red jugava al Real Madrid, pocs mesos abans havia militat a les files del Getafe on, per cert, l’Antonio Escribano prestava el seus serveis en aquells moments. També podem esmentar el cas de Dani Jarque, jugador de l’Espanyol que va morir a l’agost del 2009 a causa de mort sobtada.

De fet, des de l’any 1999 s’han produït a Espanya 15 morts dins del futbol professional i, totes elles, podrien ser considerades com “contra natura”. Molts periodistes especialitzats en el tema i molts metges no creuen en una repetició tan consecutiva de casos de mort sobtada en homes joves i sans i les relacionen amb suposades “ajudes farmacològiques”.

Inevitable resulta també esmentar al doctor Eufemiano Fuentes immers de ple en la “Operación Puerto” i “Operación Galgo” i relacionat directament amb varis clubs de futbol de primer nivell de la nostra lliga.

Ara bé, la major part dels casos de dòping es detecten en esports individuals: ciclisme, atletisme, natació, halterofília, tenis, etc. Sovint es pensa que els esportistes que practiquen aquests esports són més proclius a practicar dòping per la gran resistència que exigeixen les seves respectives disciplines considerades de gran resistència o “agonístiques”, però no és ben bé així. Si posem com a exemple els 100m. llisos veurem que no és una qüestió de resistència sinó de velocitat i el mateix succeeix amb la natació. Per tant trobem dòping tant en esports de gran resistència com de velocitat.

Però, per què sempre és detecta més en  esports individuals? Per començar ni tan sols existeix una legislació específica respecte al dòping en esports d’equip. Si un jugador d’un equip de futbol que acaba de guanyar una final dona positiu en un control antidòping, en cap cas serà sancionat l’equip sencer. I si enlloc de donar positiu un jugador ho fessin tres seria el mateix. Potser tampoc no sembla gaire just que s’hagi d’eliminar a un equip d’una competició perquè un dels seus integrants doni un positiu però, la veritat és que hi ha un buit sancionador molt gran i sembla que a ningú li interessa que això canviï.

De tants i tants jugadors de futbol només el cas de Maradona va tenir repercussió i va transcendir. Els seus positius per cocaïna i per efedrina van arribar quan ja era considerat un mal exemple. Altres casos de dòping en el futbol són: René Higuita (positiu per cocaïna), Romario (positiu per finasterida), Carlos Gurpegui (positiu per 19-norandrosterona) o el més recent Kolo Toure (positiu per una substància especifica al ingerir una píndola per aprimar).

Sovint es diu que el futbol és un esport de tècnica però no ens enganyem, ser ràpid i tenir una forma física excepcional és imprescindible.

Justament avui, mentre preparava aquest post, m’han passat l’enllaç d’un article que apareixia ahir en un diari digital. Aquest article, i el que en ell es diu, ve a avalar una mica tot el que he exposat aquí. Només quatre futbolistes de 360 passen un control cada jornada. Aquests controls es fan en dos únics partits per jornada que han sigut sortejats davant notari al iniciar-se la temporada. El mateix succeeix a segona divisió i, segons especifica l’article, a segona B la desprotecció és absoluta. Només en partits de semifinals i final és segur el control antidòping.

La mateixa FIFA diu que els controls antidòping son cars (uns 600€ els casos més senzills). Però en altres països és una mica diferent i sembla que es prenen l’antidòping molt més en serio. A les lligues d’Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia dos jugadors de cada equip cada jornada passen els controls. Això fa un total de 156 jugadors enfront dels 8 al nostre país. A França la segona divisió B també es controla. Al Chelsea, el davanter romanès Adrian Mutu va donar positiu per cocaïna en un control sorpresa. Al nostre país fa dos anys que no es fa cap control sorpresa.

La manca d’inversió econòmica i humana per fer proves antidòping a un nombre més gran de jugadors sembla evident però, també ho és, que hi ha massa poder i masses interessos en joc. Queda constatat que en la majoria d’esports els controls són infinitament més rigorosos que en el futbol, tant en qualitat com en quantitat. A més diferents fonts d’informació asseguren que els controls que es duen a terme en el futbol generalment se saben amb molta antelació i, d’aquesta manera, els jugadors triats per fer les proves estarien assabentats.


Anuncis

9 Respostes to “Hi ha dòping al futbol?”

  1. N’estic segur que com a tots els esports d’elit al futbol hi ha molts casos de doping, i si tenim en compte els diners que es mouen costa molt de creure que els futbolistes estiguin nets.

    On hi ha exigència, competició i diners segur que hi ha també trampes de tota mena.

  2. anomenatinutil Says:

    On hi hagi diners, hi haurà impunitat. Sempre.

  3. punçet Says:

    Sempre ho he pensat que el futbol està protegit. Esclar que hi ha dòping, el que passa és que no interessa que surti a la llum. També és més probable que els positius en el futbol vinguin donats per estupefaents que no pas per medicaments.

    Zillahh per ser una noia vas forta, em faig creus de tot el que saps. Post molt treballat. Enhorabona.

  4. M’agradaria pensar que no hi ha dòping en el futbol però és nomes un desig. Imagino que entre tants esportistes i en un esport en el qual la fama i els diners formen part del dia a dia, ben bé podria ser que hi hagi casos de dòping no detectats.

    També podria ser que no interessi enfonsar el futbol. Hi ha partits de futbol que els veuen més 8 o 9 milions de persones. Això és un mercat brutal de diners, contractes, publicitat…

  5. Com sempre, gràcies a tots pels vostres comentaris i les vostres opinions.

  6. quin sentit té fer un control antidoping no sorpresa

    • Els controls sorpresa tenen més la finalitat de causar un efecte sorpresa, com el seu nom indica ja que es fan sense avís previ. Ara bé, tinguem clar que amb les analítiques convencionals es poden detectar, en determinats casos, substàncies consumides fins a sis mesos enrere. Les analítiques de sang més que res serveixen per detectar possibles anomalies en les taxes d’hematòcrit o altres índexs de plasma, glòbuls vermells, etc. L’analítica d’orina és la que realment ens dona un resultat fidedigne. L’organisme filtra totes les substàncies mitjançant els ronyons i així , mentre que en sang s’eliminen ràpidament els residus, a l’orina es poden detectar , molt i molt temps després de que s’hagin consumit.

  7. Primer de tot, felicitarte pel teu blog. Em sembla molt xulo, i m’hi passaré molts cops!

    En segon lloc, puc parlar en primera persona del cas del rugbi. Porto molts anys jugant aquest esport, i ja se sap qui i com s’ajuda a desenvolupar el seu cos, per esdevenir més potent i més ràpid. Un parell de clubs a Catalunya s’ajuden amb complexos vitamínics. Per sort, la resta de clubs (40 clubs més) no practiquen més dòping q un reguitzell de cerveses al tercer temps per recuperar líquid i amistats entre els companys amb qui has compartit suor i sang.

    Fins un altre!

    • Moltes gràcies per passar-te pel meu bloc. Sigues benvingut sempre que vulguis. Gràcies també per il·lustrar el post amb les teves interessants explicacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: