La tècnica del “sandblasting”

 

 

 

Quan parlem de la tècnica tèxtil del sandblasting ens referim a la tècnica consistent en llençar un raig de sorra a pressió sobre un teixit de roba texana per produir un efecte envellit.

No obstant, la moda dels texans desgastats està produint desenes de morts i milers de malalts en països com Turquia, Bangladesh, Xina, Pakistan, Síria i la India, on s’elabora la major part de la roba que vestim. La denuncia ha sigut feta per l’ONG Setem.

Setem  ha sigut l’encarregada de posar en marxa a Espanya la Campanya Roba Neta, que ja ha començat en 14 països de la UE. Pretén pressionar a les marques per l’eradicació  d’aquesta  tècnica i que acceptin la seva  responsabilitat tot assegurant que els treballadors afectats i les seves famílies rebran unes indemnitzacions adequades.

L‘ONG explica que l’aparença de desgastat s’aconsegueix en la majoria dels casos mitjançant el sandblasting, que consisteix en aplicar un raig de sorra sobre el texà. Aquest mètode està prohibit a Europa des del 1966, però encara s’utilitza en molts altres països.

Aquesta perillosa tècnica ha costat la vida a 46 treballadors i es calcula que prop de 5.000  han contret silicosi (una patologia pulmonar irreversible). Turquia és un dels països més afectats i han sigut informes mèdics provinents d’aquest país els que han relacionat la producció de texans mitjançant la tècnica del sandblasting, amb la silicosi.

Setem afirma que les empreses de roba coneixen les conseqüències d’utilitzar el sandblasting, però moltes s’estimen més donar prioritat als seus beneficis econòmics. Marques com Armani o Diesel, s’haurien negat a establir un diàleg per tal d’adquirir el compromís de renunciar a l’ús d’aquesta tècnica. Levi-Strauss, Inditex, C&A i H&M, entre d’altres, s’han compromès a prohibir l’efecte desgastat amb sorra, encara que no han precisat quan començarien a aplicar la prohibició.

Recordem que la silicosi és una malaltia respiratòria associada als treballadors de la mineria i altres sectors que utilitzen tècniques que produeixen gran quantitat de pols de sílice. El sílice és un cristall comú que es troba freqüentment en llits rocosos en forma de pols. La silicosi es desenvolupa en inhalar pols de sílice i certs silicats. L’acumulació  d’aquests materials als pulmons origina la malaltia i les seves conseqüències fisiològiques. Trobem tres tipus de silicosi (crònica, accelerada i aguda). Els treballadors que utilitzen la tècnica del sandblasting poden desenvolupar la silicosi aguda i tenir simptomatologia en només sis mesos.

Us recomano que feu una ullada a la següent web, realment val la pena. http://www.nosandblasting.org

 

 

13 Respostes to “La tècnica del “sandblasting””

  1. Però… es pot saber d’on coi les treus aquestes coses? M’ha semblat un article molt interessant. A partir d’ara m’hi miraré un parell de vegades quan vagi a comprar texans.

    • Doncs mira Joan, tot el que explico en aquest article ha sigut noticia en els darrers dies. I tant de bo, observant una roba de vestir, poguéssim saber si ha sigut “envellida” utilitzant la tècnica dels sandblasting però això és força improbable. Només ens queda esperar que totes les marques tèxtils es comprometin seriosament a deixar d’utilitzar el sandblasting en les seves línies de texans.

  2. Molt interessant i per a mi fins ara desconegut.

    Coneixia la tècnica, ignorava però que està castigant tant greu la salut de moltes persones.

    Ara que la silicosi ja no és tant present en la mineria, resulta que sorgeix en el món de la confecció de roba. És molt greu que d’infermetat es presenti al poc temps de treballar en aquest procés, ja que en la mineria fins i tot sorgia molt més tard.

    Ni m’ho havia plantejat, creia que actualment aquests processos perillosos es resolien amb maquinària.

    • Sí Tomàs, mentre que la silicosi de la mineria o “crònica” pot trigar en manifestar-se períodes de temps que oscil•len entre els 10 i els 15 anys, i de vegades més, la silicosi “aguda” o del sandblasting cursa d’una forma ràpida degut als altíssims nivells de sílice cristal•lina que entra en els pulmons i que acaba provocant que aquests s’ofeguin en el seu propi fluid.
      Molta de la gent que treballa amb aquesta tècnica pensa que les mascaretes que les empreses els hi proporcionen els protegeixen de la malaltia però, malauradament, no és així. Possiblement hi deu haver una forma de fer aquest procés més industrialitzat i amb maquinària específica però això suposaria un increment en la despesa de fabricació que les empreses fabricants no estan disposades a assumir. Cal dir que existeixen altres tècniques per aconseguir l’efecte “envellit” dels texans però sembla ser que l’aspecte estètic final no és el mateix i tampoc la seva demanda.

  3. Una mostra més de la hipocresia del sistema capitalista a Occident: prohibim determinades tècniques de fabricació i exigim certs drets socials per a treballadors… i després permetem la venda de productes fabricats en països on aquestes dues coses no es tenen en compte.

    Realment el món és un lloc de bojos !

    • Sí Carquinyol, exigim per a nosaltres uns drets però després permetem que segueixin havent treballadors de segona categoria. Cada cop que adquirim productes fabricats sense respectar els drets laborals dels treballadors, estem col•laborant a que hi hagi ma d’obra precària.

  4. punçet Says:

    Sorprenent i vergonyós. Jo també penso que el món és un lloc de bojos. Ara bé dic jo…perquè no s’obliga a les grans marques a que posin en els texans un distintiu on s’especifiqui que aquella prenda no ha sigut desgastada amb la tècnica aquesta del sandblating? Això ajudaria a rebutjar tota aquella roba que no portes el distintiu. Crec que som els consumidors els que hem de reclamar. També cal dir que serem igual de culpables que els fabricants que utilitzen aquesta tècnica, si tanquem els ulls quan ens col·loquem un texà que ha enmalaltit a persones i ha costat vides.

    Com sempre un molt bon post.

    • Gràcies Punçet. La idea que proposes em sembla útil i no seria gaire difícil dur-la a la pràctica. Tant de bo alguna persona implicada en el tema i amb poder de decisió et faci cas.

  5. No en sabia res, ja se sap, que hi ha gent que “no val res”, o valen menys que uns texans.

    M’afegeixo a les felicitacions pel post, segueix així, necessitem més informació com aquesta, ara em miraré els pantalons d’un altra manera.

    Salut!!

  6. Molt bon post! Mai hauria imaginat ni remotament la història que s’amaga al darrera d’aquests texans! Na se m’oblidarà pas quan vagi de shoping t’ho asseguro!

  7. i sense el sandblasting com aconseguirem l’imprescindible acabat de texans gastats?

    • Hi han altres tècniques Pons. Per exemple, tots hem sentit parlar del famós “rentat a la pedra”. La diferència és que amb el rentat a la pedra es desgasta tota la superfície del texà i amb el sandblasting es pot triar quina zona en concret es vol envellir. Tots hem vist que la tendència estètica és portar texans estratègicament desgastats i això s’aconsegueix amb el sandblasting. Ara bé una empresa valenciana ha inventat una rentadora ecològica, la eco-rantadora G2, que envelleix la roba texana amb aire convertit en ozó i per produir el desgast en zones localitzades es fa servir un làser.
      Ara falta veure si totes les empreses que han deslocalitzat els seus negocis i han dut la seva producció a països asiàtics i sud-americans, estan disposades a invertir diners en aquestes noves eines.

  8. Ho vaig llegir l’altre dia a un article d’opinió del diari Público i la veritat és que no em sorpren massa. In money we trust. Això diuen els de sempre. Aquest és només l’enèssim exèmple.

Deixa una resposta a zillahh Cancel·la la resposta