Greixos i Àcids grassos

 

Sovint sentim parlar dels greixos, dels efectes que aquests poden tenir sobre la nostra salut i fins i tot s’ha estès una expressió força comuna que diferencia els greixos entre “ greixos bons i greixos dolents”. Però, fins a quin punt uns i altres són beneficiosos o perjudicials per al nostre organisme? Sabem que són imprescindibles i que contribueixen al correcte funcionament del sistema nerviós, de la pell, de l’aparell cardiovascular i de la sintetització d’hormones. A més, transporten les vitamines liposolubles A,D,E i K.  En els últims temps  els greixos s’han convertit en un concepte amb connotacions negatives lligats a malalties com hipertensió, obesitat, arteriosclerosi, etc. Circula molta informació confusa sobre els greixos però aquesta mala fama que s’han guanyat no és del tot certa ja que , ni tots els greixos són iguals ni la seva presència a la nostra dieta ha de ser la mateixa depenent del tipus de greix que sigui. Els greixos no han d’aportar més del 20% – 30% de les calories de la dieta diària i, preferiblement, han de ser de tipus insaturat.

He pensat que és prou interessant fer una incursió en el coneixement dels àcids grassos i per aquest motiu intentaré explicar amb el màxim de rigor i d’una forma entenedora tot allò relacionat amb el tema. Us presento un primer post dels dos o tres que tinc previstos i la millor manera de començar és fent una breu aproximació al tema des del principi.

Greixos

Greix és el nom genèric que donem als lípids, sent els més comuns els triglicèrids, aquells en que 3 àcids grassos s’uneixen a una molècula de glicerol. Cada molècula de lípids conté 9 kcal. En estat sòlid, a temperatura ambient, s’anomenen greixos, mentre els líquids es coneixem com a olis. Hi ha tres tipus de greixos: saturats, insaturats i greixos Cis-Trans.

Àcids grassos

Què són?

Els àcids grassos són cadenes hidrocarbonades amb un grup metil en un extrem CH3-y i en l’altre extrem un grup carboxil -COOH que és qui li confereix la seva propietat d’àcid i nombre par d’àtoms de carboni. Són compostos molt insolubles en aigua i rics en energia metabòlica.

Es poden classificar segons el seu nombre de carbonis en la cadena, en 4 grups:

–         àcids grassos de cadena curta (4-6c)

–         àcids grassos de cadena mitja (8-12c)

–         àcids grassos de cadena llarga (14-20c)

–         àcids grassos de cadena molt llarga (22 o més c)

Des d’un punt de vista nutricional  hem de saber que aquesta classificació és molt important ja que, segons sigui la longitud de la cadena diferirà l’absorció, digestió i metabolisme.

Segons el nombre de dobles enllaços a la cadena tenim:

–         àcids grassos saturats, enllaços simples entre els àtoms de carboni de la cadena c-c

–        àcids grassos insaturats, tenen un o varis enllaços dobles a la seva  cadena c=c i dividits en :

*  àcids grassos monoinsaturados, un doble enllaç a la cadena

*  àcids grassos poliinsaturats, dos o més dobles enllaços a la cadena

Fonts alimentaries

La majoria dels àcids grassos saturats o monoinsaturats poden procedir de la dieta o sintetitzar-s’hi per l’organisme a partir dels hidrats de carboni.

Els greixos que contenen àcids grassos saturats són sòlids a temperatura ambient i són responsables d’elevar els nivells de colesterol i triglicèrids en sang si existeix un nivell excessiu  a través de la dieta i per tant, augmenten el risc de patir malalties cardiovasculars. Cal remarcar que només els aliments d’origen animal (tots) porten colesterol i que el nostre propi organisme el pot sintetitzar. Els àcids grassos saturats abunden en els animals terrestres, especialment en mamífers i també en dos olis d’origen vegetal, oli de coco i de palma.

Els àcids grassos monoinsaturats , en particular l’àcid oleic es troba  a l’oli d’oliva i en menor mesura a l’oli de colza i en aliments com els alvocats i els fruits secs.  Actualment trobem olis procedents de llavors com ara el gira-sol que s’han enriquit amb àcid oleic per manipulació genètica, en detriment de l’àcid linoleic que és el seu component natural majoritari. En aquests greixos trobem els que redueixen el colesterol  LDL (el dolent)  i augmenten el  HDL (el bo).

Els àcids grassos poliinsaturats han de procedir de la dieta ja que no disposem de l’enzim per sintetitzar-los.  A aquests àcids grassos poliinsaturats se’ls denomina  àcids grassos essencials i són l’àcid linoleic i l’àcid alfa linolènic.  Dins d’aquest grup trobem els Omega 3 i els Omega 6 i d’aquests dos àcids en parlaré amb més detall al proper post.

Dels àcids grassos poliinsaturats, el més abundant és l’àcid linoleic que es troba, sobre tot en els olis de llavors com ara gira-sol, blat de moro, germen de blat, pinyol de raïm, prímula, cacahuet, etc.

Funcions dels àcids grassos

A nivell digestiu, existeix una important regulació tant a nivell nerviós com endocrí i un dels factors que intervenen en aquesta regulació són els àcids grassos.  L’àcid oleic és un estímul fonamental en l’alliberació d’hormones gastrointestinals com la colecistoquinina (CCK).

El destí principal dels àcids grassos, especialment els saturats i monoinsaturats, serà el de combustible energètic mitjançant la degradació oxidativa.  La degradació energètica té lloc  a les mitocòndries i és important en tots els teixits que  les contenen, especialment fetge, miocardi i múscul esquelètic, amb l’excepció del  cervell.

Com a font energètica  s’inclou la del dipòsit adipós, mobilitzat a la sang  en forma d’àcids grassos que arriben al múscul per ser metabolitzats i també els triglicèrids musculars i els àcids grassos sanguinis. En funció de les necessitats predominarà un o altre. En exercici aeròbic intens el paper dels triglicèrids musculars és fonamental mentre que quan és lleuger tenen gran importància els àcids grassos provinents de la lipòlisi adiposa.

Pròxim post:  àcids grassos essencials

Hi ha dòping al futbol?

Aquest dies s’està parlant molt del dòping en l’esport i ja fa dies que em passa pel cap fer un post sobre el dòping en el futbol.

Estic segura de que tots ens hem preguntat els motius pels quals en uns esports es donen tants casos de dòping i en d’altres, posem per cas el futbol, aquest casos són gaire bé excepcionals i amb poc ressò mediàtic quan es donen.

Quasi bé ens podríem plantejar si el dòping en el futbol d’elit es persegueix. Es sabut que el futbol mou unes quantitats ingents de diners, hi ha molts interessos empresarials i comercials i és, en sí mateix, una potent indústria amb un impacte social immens. No seria doncs estrany arribar a la conclusió de que el futbol professional gaudeix d’una certa protecció i no convé que es vegi salpicat amb escàndols de dòping.

Els equips de futbol, actualment, disposen d’altíssims pressupostos i tenen a les seves files personal altament qualificat. No parlo de simples metges o nutricionistes, sinó de gent amb coneixements molt específics en medicina esportiva i recuperació de l’activitat. Segurament tots recordem a l’Antonio Escribano que apareixia com endocrí de clubs de futbol com el Sevilla, l’Atlètic de Bilbao o el Tottenham. Les seves “papilles” es van fer cèlebres, sobre tot arran de l’èxit que van tenir mentre estava al Sevilla. No obstant, la tràgica mort d’Antonio Puerta, va sembrar un munt de dubtes sobre les possibles causes que la van desencadenar tot i ser atribuïda a una afecció cardíaca. Fos com fos, les causes que van originar la mort no es van arribar a investigar però, molts dels jugadors del Sevilla, es van negar a seguir prenen la ”papilla reconstituent” de l’Antonio Escribano. Un any més tard, de la Red va caure inconscient, durant un partit de futbol a causa d’un problema cardíac. Tot i que en aquell moment de la Red jugava al Real Madrid, pocs mesos abans havia militat a les files del Getafe on, per cert, l’Antonio Escribano prestava el seus serveis en aquells moments. També podem esmentar el cas de Dani Jarque, jugador de l’Espanyol que va morir a l’agost del 2009 a causa de mort sobtada.

De fet, des de l’any 1999 s’han produït a Espanya 15 morts dins del futbol professional i, totes elles, podrien ser considerades com “contra natura”. Molts periodistes especialitzats en el tema i molts metges no creuen en una repetició tan consecutiva de casos de mort sobtada en homes joves i sans i les relacionen amb suposades “ajudes farmacològiques”.

Inevitable resulta també esmentar al doctor Eufemiano Fuentes immers de ple en la “Operación Puerto” i “Operación Galgo” i relacionat directament amb varis clubs de futbol de primer nivell de la nostra lliga.

Ara bé, la major part dels casos de dòping es detecten en esports individuals: ciclisme, atletisme, natació, halterofília, tenis, etc. Sovint es pensa que els esportistes que practiquen aquests esports són més proclius a practicar dòping per la gran resistència que exigeixen les seves respectives disciplines considerades de gran resistència o “agonístiques”, però no és ben bé així. Si posem com a exemple els 100m. llisos veurem que no és una qüestió de resistència sinó de velocitat i el mateix succeeix amb la natació. Per tant trobem dòping tant en esports de gran resistència com de velocitat.

Però, per què sempre és detecta més en  esports individuals? Per començar ni tan sols existeix una legislació específica respecte al dòping en esports d’equip. Si un jugador d’un equip de futbol que acaba de guanyar una final dona positiu en un control antidòping, en cap cas serà sancionat l’equip sencer. I si enlloc de donar positiu un jugador ho fessin tres seria el mateix. Potser tampoc no sembla gaire just que s’hagi d’eliminar a un equip d’una competició perquè un dels seus integrants doni un positiu però, la veritat és que hi ha un buit sancionador molt gran i sembla que a ningú li interessa que això canviï.

De tants i tants jugadors de futbol només el cas de Maradona va tenir repercussió i va transcendir. Els seus positius per cocaïna i per efedrina van arribar quan ja era considerat un mal exemple. Altres casos de dòping en el futbol són: René Higuita (positiu per cocaïna), Romario (positiu per finasterida), Carlos Gurpegui (positiu per 19-norandrosterona) o el més recent Kolo Toure (positiu per una substància especifica al ingerir una píndola per aprimar).

Sovint es diu que el futbol és un esport de tècnica però no ens enganyem, ser ràpid i tenir una forma física excepcional és imprescindible.

Justament avui, mentre preparava aquest post, m’han passat l’enllaç d’un article que apareixia ahir en un diari digital. Aquest article, i el que en ell es diu, ve a avalar una mica tot el que he exposat aquí. Només quatre futbolistes de 360 passen un control cada jornada. Aquests controls es fan en dos únics partits per jornada que han sigut sortejats davant notari al iniciar-se la temporada. El mateix succeeix a segona divisió i, segons especifica l’article, a segona B la desprotecció és absoluta. Només en partits de semifinals i final és segur el control antidòping.

La mateixa FIFA diu que els controls antidòping son cars (uns 600€ els casos més senzills). Però en altres països és una mica diferent i sembla que es prenen l’antidòping molt més en serio. A les lligues d’Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia dos jugadors de cada equip cada jornada passen els controls. Això fa un total de 156 jugadors enfront dels 8 al nostre país. A França la segona divisió B també es controla. Al Chelsea, el davanter romanès Adrian Mutu va donar positiu per cocaïna en un control sorpresa. Al nostre país fa dos anys que no es fa cap control sorpresa.

La manca d’inversió econòmica i humana per fer proves antidòping a un nombre més gran de jugadors sembla evident però, també ho és, que hi ha massa poder i masses interessos en joc. Queda constatat que en la majoria d’esports els controls són infinitament més rigorosos que en el futbol, tant en qualitat com en quantitat. A més diferents fonts d’informació asseguren que els controls que es duen a terme en el futbol generalment se saben amb molta antelació i, d’aquesta manera, els jugadors triats per fer les proves estarien assabentats.

La tècnica del “sandblasting”

 

 

 

Quan parlem de la tècnica tèxtil del sandblasting ens referim a la tècnica consistent en llençar un raig de sorra a pressió sobre un teixit de roba texana per produir un efecte envellit.

No obstant, la moda dels texans desgastats està produint desenes de morts i milers de malalts en països com Turquia, Bangladesh, Xina, Pakistan, Síria i la India, on s’elabora la major part de la roba que vestim. La denuncia ha sigut feta per l’ONG Setem.

Setem  ha sigut l’encarregada de posar en marxa a Espanya la Campanya Roba Neta, que ja ha començat en 14 països de la UE. Pretén pressionar a les marques per l’eradicació  d’aquesta  tècnica i que acceptin la seva  responsabilitat tot assegurant que els treballadors afectats i les seves famílies rebran unes indemnitzacions adequades.

L‘ONG explica que l’aparença de desgastat s’aconsegueix en la majoria dels casos mitjançant el sandblasting, que consisteix en aplicar un raig de sorra sobre el texà. Aquest mètode està prohibit a Europa des del 1966, però encara s’utilitza en molts altres països.

Aquesta perillosa tècnica ha costat la vida a 46 treballadors i es calcula que prop de 5.000  han contret silicosi (una patologia pulmonar irreversible). Turquia és un dels països més afectats i han sigut informes mèdics provinents d’aquest país els que han relacionat la producció de texans mitjançant la tècnica del sandblasting, amb la silicosi.

Setem afirma que les empreses de roba coneixen les conseqüències d’utilitzar el sandblasting, però moltes s’estimen més donar prioritat als seus beneficis econòmics. Marques com Armani o Diesel, s’haurien negat a establir un diàleg per tal d’adquirir el compromís de renunciar a l’ús d’aquesta tècnica. Levi-Strauss, Inditex, C&A i H&M, entre d’altres, s’han compromès a prohibir l’efecte desgastat amb sorra, encara que no han precisat quan començarien a aplicar la prohibició.

Recordem que la silicosi és una malaltia respiratòria associada als treballadors de la mineria i altres sectors que utilitzen tècniques que produeixen gran quantitat de pols de sílice. El sílice és un cristall comú que es troba freqüentment en llits rocosos en forma de pols. La silicosi es desenvolupa en inhalar pols de sílice i certs silicats. L’acumulació  d’aquests materials als pulmons origina la malaltia i les seves conseqüències fisiològiques. Trobem tres tipus de silicosi (crònica, accelerada i aguda). Els treballadors que utilitzen la tècnica del sandblasting poden desenvolupar la silicosi aguda i tenir simptomatologia en només sis mesos.

Us recomano que feu una ullada a la següent web, realment val la pena. http://www.nosandblasting.org