CLENBUTEROL I ELS CINQUANTA PICOGRAMS

Com ja sabreu a hores d’ara,  el ciclista Alberto Contador ha estat absolt per la Real Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) del presumpte positiu per clenbuterol al passat Tour de França. El ciclista s’ha mantingut sempre ferm  en negar qualsevol  forma de dopatge i gràcies a la decisió de la RFEC aquest dimarts passat, Contador podrà tornar a la competició.

Què és el clenbuterol?

És un fàrmac del grup dels beta2- agonista. També és conegut com “clen”. No és un esteroide sinó un estimulant del sistema nerviós central  (SNC) i un agonista específic que estimula els receptors adrenèrgics beta-2  (un agonista és aquella substància que és capaç d’unir-se a un receptor i provocar una resposta en una cèl·lula).  En alguns països s’utilitza amb finalitats mèdiques com a broncodilatador en malalties asmàtiques.

És freqüent que atletes i culturistes facin servir el fàrmac pels seus efectes termogènics i anticatabòlics.  Això és degut a la capacitat del clenbuterol per augmentar la temperatura corporal bassal i, com a conseqüència, la necessitat d’una major ingesta de calories (energia). Podem resumir dient que el clenbuterol crema els greixos (lipòlisi)  i fa que augmenti la massa muscular (anabolisme proteic).

La prohibició d’utilitzar clenbuterol en l’engreix animal

Degut a les propietats del clenbuterol, aquest va començar a ser utilitzat en l’engreix animal. Amb l’administració del fàrmac els animals guanyaven massa muscular en poc temps i no s’havia d’augmentar la dosi d’aliments per aconseguir-ho.  La ingesta continuada de clenbuterol  pel bestiar  provoca l’acumulació de la substància sobre tot al fetge i, en menor mesura, al múscul dels animals. El consum per part d’humans d’aquests teixits animals (sobre tot el fetge) contaminats pot provocar intoxicacions. Els principals símptomes són:

• Tremolors
• Mal de cap
• Nerviosisme
• Dolors musculars
• En concentracions elevades taquicàrdia i palpitacions

Per tot això el clenbuterol va quedar totalment prohibit com anabolitzant del bestiar, tant per part de la legislació europea com per l’estatal.

L’OCU denúncia l’ús de clenbuterol i altres substàncies il·legals en l’engreix animal

Per controlar l’ús de clenbuterol hi ha un seguit de controls coordinats en el territori espanyol dins del Pla Nacional d’Investigació de Residus ( PNIR). Aquests controls  es duen a terme de forma estricte per part de les autoritats competents per detectar substàncies farmacològicament actives  i contaminants ambientals en els teixits i productes animals.  Dins del PNIR  s’analitzen més de 18 tipus de substàncies (anabolitzants, antimicrobians, medicaments veterinaris, contaminants ambientals, etc.)  en diferents espècies animals i derivats com llet, ous, mel, etc.  Les mostres es prenen en explotacions ramaderes, escorxadors, fàbriques de pinso i  centres de distribució d’aliments.

Malgrat tots aquests controls Espanya és un dels països on més clenbuterol  llest per ser administrat s’ha decomissat. Encara a dia d’avui hi ha explotacions ramaderes que administren il·legalment el fàrmac al seu bestiar.  L’OCU afirma que Espanya és el país europeu que més practica l’engreix animal amb substàncies prohibides. Aquestes substàncies mouen cada any més de 95 milions d’euros. Ara entendrem perquè no és tan senzill posar fre a aquest negoci. En una recent investigació de l’OCU a 43 establiments de 20 províncies espanyoles es va comprovar que a 39 d’aquests, havien administrat al bestiar medicaments sense recepta mèdica. Segons l’OCU, encara a dia d’avui,  són molts els productes animals contaminats que s’escapen als controls del PNIR i que, malauradament, acaben sent ingerits pels humans. L’OCU també denúncia que per contrarestar els efectes del clenbuterol , els ramaders utilitzen altres substàncies  difícils de detectar  com ara la dexametasona i la prednisolona.

Els cinquanta picograms d’Alberto  Contador

La suspensió temporal del ciclista Alberto Contador per un suposat cas de dopatge, va aixecar molta polseguera. Des del primer moment Contador va negar el seu dopatge i va culpar de la presència de clenbuterol al seu organisme a un filet de llaminera que José Luis López Cerrón, director de la Volta a Castella i Lleó, li havia portat des d’Irún. El gremi de carnissers  va possar el crit al cel i va culpar a Contador de fer una promoció nefasta pel sector càrnic espanyol, en fer aquelles declaracions.

Quan Contador va voler saber la quantitat per la qual havia donat positiu li van dir que la dosi exacte era de 0,00000000005 grams per mil·ligram o el que seria el mateix de 50 picograms, quan es considera que han de ser almenys 2.000 els necessaris perquè el clenbuterol tingui efecte com a anabolitzant. 50 picograms és una quantitat tan ridícula que la majoria de laboratoris acreditats per l’AMA  (Agència Mundial Antidopatge) «no busquen clenbuterol en un índex tan baix, entre altres coses perquè 50 picograms no serveixen de res». Tot sembla indicar doncs, que el positiu de Contador per clenbuterol va tenir el seu origen en un problema alimentari, per molt que pesi al gremi de carnissers i per molts controls que ens assegurin que passen les carns i els seus derivats.

El fet de que hagi sigut a un campió de ciclisme a qui se li ha detectat el clenbuterol al seu organisme ha fet que el cas sigui més violent i colpidor.  Ara bé, no ens enganyem, la qualitat de la carn que mengem així  com l’eficàcia dels controls  que aquesta supera,  han quedat irremediablement en evidència.

Monsanto: bioterrorisme

 

Algun cop ja he parlat de la multinacional Monsanto en aquest bloc però considero que és vital que estem al corrent de qui és  Monsanto i què representa.  Amb ganes que ja en tenia,  i animada per la petició d’un lector del bloc, aquí us deixo una breu descripció d’aquesta empresa que es promociona a ella mateixa com la salvadora de la humanitat però que, en realitat, és una autèntica fàbrica dels horrors.

Monsanto és l’empresa química que va introduir al mercat la primera generació de cultius transgènics (blat i soja entre d’altres) i que s’ha convertit en la companyia líder en la promoció de la biotecnologia en l’agricultura.  Actualment, és la major venedora mundial de llavors transgèniques en Llatinoamerica, Àsia, Estats Units i Canadà. Els seus productes representen més del 90% de tots els cultius transgènics del món i entre la seva tecnologia puntera destaca la GURT (Gene Use Restriction Technology) també coneguda com tecnologia Terminator i Traitor. Recordem que Terminator és una tecnologia que li proporciona a la llavor la possibilitat d’encendre o apagar el caràcter suïcida de la mateixa, per mitjà d’un promotor químic, cosa que genera una dependència constant del pagès respecte a la llavor i anul·la la possibilitat  de que la llavor es reprodueixi de forma natural. Les llavors Traitor, són també llavors suïcides, però aquestes, admeten la possibilitat de que aquest caràcter podria estar codificat per atacar immediatament el cultiu de diferents maneres, per exemple, podria reduir-se el contingut proteínic de l’arròs, elevar el nivell de cianur de la yuca  o fer que el blat germini prematurament.

Monsanto Chemical Company fou fundada en St. Louis, Missouri, en 1901 per Jhon Francis Queeny, un químic autodidacta i treballador de la indústria farmacèutica que va portar la tecnologia de la fabricació de sacarina, el primer edulcorant artificial, d’Alemanya als Estats Units. En els seus primers anys, Monsanto va perfeccionar els edulcorants artificials i sintetitzà la cafeïna per la Coca-Cola. Als anys 20, es va convertir en un dels principals fabricants de productes de plàstic i fibra sintètica. Des de 1940 fins avui, és una de les cinc primeres empreses químiques dels Estats Units.

No obstant, la trajectòria de Monsanto està plena de sospites i rebuig per part de diferents associacions que no donen el vist i plau a la forma en que la multinacional utilitza els seus productes. L’empresa té dotzenes de processos penals oberts al llarg del món.

Tot i que Monsanto es presenta a sí mateixa com una empresa d’agricultura innovadora, hem de recordar que dels seus laboratoris van sortir dos de les substàncies més tòxiques que s’han conegut mai: els bifenils policlorinats, coneguts com PCBs i la dioxina (coneguda com agent taronja, que va ser utilizat durant la guerra del Vietnam com a defoliant i va provocar més d’un milió de víctimes i el que és pitjor, a dia d’avui, encara continua causant morts ).

També s’acusa a Monsanto de ser la responsable de més de 50 llocs en els que s’ha aplicat la llei de Superfund de l’Agencia de Protecció del Medi Ambient, que consisteix en la neteja de regions altament contaminades amb abocaments tòxics que han estat abandonats.

 

L’empresa és el cervell que s’amaga darrere dels productes més perillosos, suposadament, que es troben al mercat avui dia:

• Cultius genèticament modificats. Com ja he comentat, subministra el 90% de les llavors dels OMG (Organismes Modificats Genèticament) mundials.
• Fertilitzants, herbicides i pesticides. (Roundup és la marca d’un pesticida de gran espectre, que s’utilitza amb les plantes que prèviament han sigut modificades genèticament i preparades per resistir aquest producte. De l’any 1999 al 2003, es van produir al voltant de 250 morts anuals al Paraguai degut a l’ús de glifosato, present al Roundup).
• La patent i fabricació d’aspartame (edulcorant sintètic considerat, per molts científics, un agent cancerigen multi potencial).
• La Somatropina Bovina Recombinant, o rBST, una hormona modificada genèticament que s’administra a les vaques per augmentar la producció de llet.

Monsanto està fortament implantada en la indústria farmacèutica. Pharmacia Corporation fou creada a l’abril de l’any 2000 a través de la fusió de Pharmacia & Upjohn amb Monsanto Company i la seva unitat G.D. Searle.

Moltes empreses d’enginyeria genètica, Monsanto n’és una, estan establint contractes amb clàusules quasi bé feudals. La multinacional Monsanto, per exemple, exigeix als agricultors que cultiven els seus productes  que signin un contracte mitjançant el qual s’obliguen a utilitzar els seus herbicides, a no intercanviar ni quedar-s’hi part de les llavors i a permetre l’entrada dels inspectors de l’empresa per que verifiquin que es compleix allò estipulat al contracte. Amb la tecnologia Terminator els contractes deixen de ser quasi feudals i passen a ser feudals per complert i arriben a l’extrem de denunciar als agricultors, que són les veritables víctimes, per ús indegut de patent si no és fan les coses com  l’empresa subministradora de llavors exigeix.

Amb motiu del terratrèmol que va assolar Haití al mes de gener de l’any 2010, Monsanto va decidir tenir un gest solidari amb aquets país devastat pel sisme i va fer una donació de llavors genèticament manipulades. Algunes eren Terminator i Traitor. Les “llavors de la mort”, com van ser rebatejades pels agricultors haitians, van ser cremades i destruïdes el 4 de juny del mateix any. Els camperols van dir que l’últim que necessita Haití és ajuda de corporacions com Monsanto que, amb els seus productes, esclavitzen als grangers.

 

L’any 2000 el Conveni de Diversitat Biològica (CDB) de Nacions Unides, va fer una crida als governs per tal de no permetre l’experimentació ni la comercialització de llavors amb tecnologia exterminadora i va establir una moratòria per la no utilització del producte. No obstant, Monsanto ha continuat generant patents i experimentant aquesta tecnologia en diversos països. Monsanto tot i ostentar en el mercat una posició clarament dominant, no és l’única empresa amb tecnologia Terminator i així, tot i la moratòria, els poderosos consorcis productors de llavors han pressionat plegats i han aconseguit que es revisi “cas per cas”  la comercialització i experimentació i l’adjudicació de noves patents.

A dia d’avui Monsanto, segueix utilitzant la influència que exerceix en molts països, per aconseguir lleis que li permetin introduir transgènics contra la voluntat de la majoria de la població.  Tant és així que s’ha generalitzat  el terme “Legislació  Monsanto” per denominar a les lleis de bioseguretat.

Però, potser, el més greu de tot és que Monsanto no controla només el mercat de llavors transgèniques sinó també el mercat de les llavors comunes, estratègia aquesta que li permet distribuir o segrestar llavors a voluntat i jugar amb el mercat mundial d’aliments . Tenim al davant un veritable cas d’agroterrorisme.

En el següent gràfic es pot apreciar el clar domini que Monsanto ostenta en la producció de llavors genèticament modificades en comparació amb altres empreses líders en el sector.

 

La tecnologia exterminadora actualment té patents, o està en vies d’obtenir-ne, en els següents països:

Alemanya, Armènia, Australia, Àustrica, Bielorússia, Bèlgica, Benin, Bulgària, Brasil, Burkina Faso, Camerun, Canadà, República Centreafricana, República de Corea, Congo, Costa de Marfil, Chat, República Txeca, China, Xipre, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estats Units, Estònia, Finlàndia, França, Gabon, Geòrgia, Gran Bretanya, Grècia, Guinea, Holanda, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Japó, kazajistan, Kenia, Kirguistan, Letònia, Libèria, Liechtenstein, Lituània, Luxemburgo, Macedònia, Madagascar, Malawi, Mali, Mauritània, Mèxic, Moldàvia, Mònaco, Mongòlia, Níger, Noruega, Nova Zelanda, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Senegal, Singapur, Sri Lanka, Sudan, Suècia, Suiza, Tayikistan, Togo, Trinidad i Tobago, Ucraïna, Uganda, Uzbekistan i Vietnam.

Deixo l’enllaç d’un trailer del documental “El món segons Monsanto”. Molts de vosaltres ja l’haureu vist però els que no, val la pena que ho mireu sencer. No tindreu problemes per trobar-ho a la xarxa.

 

 

 

Sabor Umami

Què és umami?

Umami és  també com s’anomena el cinquè sabor.  Fins no fa gaire tots pensàvem que els sabors que podien detectar les nostres papil·les  gustatives eren dolç, àcid, amarg i salat.  La paraula umami és un vocable d’origen japonès i vol dir “ sabor gustós”.  La catalogació d’aquest cinquè sabor  es deu al professor Kikunae Ikeda de la Tokyo Imperial University, qui a principis de segle pensà un nou sabor: sabor que era comú en els espàrrecs, tomàquets , formatge, carns, etc.  però que no era cap dels sabors ja coneguts.

Ikeda va detectar que el sabor umami era especialment intens en el kombu (una mena d’alga)  i va decidir partir el kombu  per extreure els compostos responsables del sabor i va descobrir que es tractava de glutamat de sodi, la sal del famós aminoàcid. Tot i que el va anomenar umami al japó és popularment conegut com “ajinomoto”.  El sabor característic de l’umami  és el resultat de la combinació d’aminoàcids:  àcid glutàmic i els ribonucleòtids inosina monofosfat   i el guanilato  monofosfat.

Un gran nombre de productes  incorporen de forma natural glutamat monosòdic en la seva composició. Però és a nivell comercial on el glutamat triomfa. Es fa servir com a potenciador de sabor d’una infinitat de productes alimentaris. El podem reconèixer en els etiquetatges dels productes amb diferents noms; potenciador de sabor, glutamat monosòdic, proteïna hidrolitzada  o amb la referència E-621.

Què és exactament el  glutamat monosòdic?

És la sal de sodi de l’àcid glutàmic (present a la majoria d’aliments proteics, ja que és una proteïna) i s’obté  a través d’un procés de fermentació a partir de alguns productes com la canya de sucre o alguns cereals. Després del refinat s’obté glutamat monosòdic pur. Es composa d’àcid glutàmic, aigua i sal. Cal dir que en l’actualitat el glutamat es fabrica de forma totalment sintètica.

Glutamat monosòdic  i la síndrome del restaurant xinès         

El glutamat és un additiu alimentari i, com a tal, la polèmica l’envolta. El menjar oriental és ric és glutamat i l’any 1968, el   Dr. Robert Ho Man Kwok, va descriure un seguit de símptomes que algunes persones, presumptament, sentien després d’ingerir menjar xinès. Els símptomes eren lleus i passatgers i consistien en mal de cap, crisi asmàtica, reaccions al·lèrgiques,taquicàrdies, vòmits  i sensació de malestar.  Estudis més recents afirmen, però que tota aquesta simptomatologia seria purament casual i no derivada del consum de glutamat.

 

Relació entre glutamat monosòdic, excés de gana i obesitat

En canvi, sí que hi ha unanimitat  quan parlem dels efectes que el glutamat té sobre la nostra gana . El glutamat monosòdic, segons proves fetes en animals, pot arribar a produir una fam voraç  (en concreto un 40 % superior) i això comporta  que quan mengem aliments que l’incorporen  (aperitius, salsitxes, patates fregides,  sopes de sobre, conserves, aliments precuinats, etc.) tinguem la sensació de no pogué parar. Aquest aspecte pot afavorir l’obesitat ja que estem parlant d’aliments rics en greixos i calories. El glutamat  és considerat el sabor de les proteïnes i s’intensifica a mida  que aquestes s’hidrolitzen i alliberen més glutamat produint , d’aquesta manera,  necessitat d’ingerir més.   

Estudis realitzats a la Universitat Complutense de Madrid per Jesús Fernández  Tresguerres, director del Departament de Fisiologia de la Facultat de Medicina, també van en aquesta línia i apunten que el glutamat afecta a parts del nostre cervell que regulen la sensació de gana i sacietat. També pot  afectar la producció de l’hormona del creixement  que és la responsable de que tinguem més múscul i no excés de greix.

Què diuen altres estudis?

El glutamat és doncs, un aminoàcid que actua com receptor gustatiu del sabor umami. A dia d’avui, un gran nombre de restauradors i investigadors gastronòmics consideren l’umami  una font d’experimentació i noves aplicacions i per això es declaren defensors del glutamat i afirmen que no hi ha cap risc pel nostre sistema nerviós ja que, la barrera hemato-encefàlica  impedeix l’absorció del mateix i el 95% del glutamat ingerit l’utilitza l’intestí com a font d’energia.

No obstant, continus i més recents estudis segueixen afirmant la directa relació d’un alt consum de glutamat i els problemes d’obesitat, lesions a la retina,  augment de casos de glaucoma , càncer i fins i tot desordres mentals. La FDA (Food and Drug Administration) sempre ha negat els efectes nocius del glutamat i ha donat el vist i plau a la seva comercialització.

 

 

Jo, com sempre us dic, no vull asseverar el que aquí he explicat. Em limito a exposar-ho i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.  Considero que potser fora bo fer una ullada a les etiquetes de tots els productes que consumim a diari i  fer recompte de les  quantitats d’additius que introduïm en el nostre organisme.   El que sí que vull remarcar és que, tractant-se d’additius alimentaris, sempre és millor prescindir d’ells.