Arxivar per Setembre, 2010

L’ ESTUPIDESA HUMANA – L’estúpid egoista

Posted in L'estupidesa humana on Setembre 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Tenir a prop un/a estúpid/a és un exercici sacrificat i dur. Quan aquest estúpid ,a més a més, és algú de qui no podem prescindir, la situació es torna desesperança. Quan dic “que no podem prescindir”  no em refereixo a no voler prescindir, sinó a no pogué. Avui vull parlar de l’estúpid més complert de tots, del més nociu i perniciós. De l’estúpid egoista.

Un estúpid egoista viu expressament per la seva pròpia satisfacció i considera una obligació que tots aquells que l’envolten l’adorin i se sentin agraïts de servir-ho. S’alimenta d’energies i d’afectes i engreixa, com la lluna en les nits de pleniluni, a costa de l’esforç i dedicació  de la família. Però ell ho devora tot, guarda dins del cos fins l’últim bocí que rep i ho transforma en combustible. Combustible necessari per tornar a reclamar, exigir, ordenar i atemorir.

L’estúpid egoista generalment és violent. No hi ha res pitjor que un ésser sense consciència i que a sobre ho vulgui tot per ell.

L’estúpid egoista no coneix les il·legalitats i considera que està per sobre de la llei i no dubtarà en cometre actes inapropiats i sentir-se orgullós pel fet d’actuar al marge de les normes. Tampoc respecta a la resta de la gent, la veurà com esquerrans d’un joc i la utilitzarà a plaer i amb total impunitat moral.

L’estúpid egoista no té amics, agafa i desa a les persones a conveniència. Amb els desconeguts és gentil perquè els examina i avalua les possibilitats d’obtenir rèdits.  Tant bon punt hagi extret el benefici deixarà de ser gentil. Però l’estúpid egoista no s’adona compte de que és un indesitjable. Ell actua a impulsos de la seva estupidesa, fa i desfà sense remordiments, sense ser conscient que, al seu pas, va deixant un camp de batalla farcit d’insatisfacció i frustració. Insatisfacció i frustració és el que senten les persones que topen amb un estúpid egoista, fins i tot aniré més enllà i diré què, l’exposició perllongada als efectes d’un estúpid d’aquesta mena pot acabar amb l’equilibri emocional d’un ésser sensible i ,fins i tot, el pot deixar reduït a una closca buida sense ànims, esperança ni consol.

L’estúpid egoista mai demana perdó, seria absurd pensar el contrari. Ell creu que és perfecte i que és la resta de la humanitat la que s’equivoca i la que comet actes rebutjables.

L’estúpid egoista és Narcisista i, per això mateix, no estima a ningú. Viu complagut en mirar-se el melic i creu que gaudeix de tots els drets. I malgrat tot, l’estúpid egoista mai no és feliç. És un ésser descontrolat amb rampells de criatura consentida. Vol “ipso facto” tot allò que li ve de gust i no mesura les conseqüències dels seus desitjos. Un cop aconsegueix allò desitjat ho arraconarà a un costat. Un estúpid egoista pot tenir una família esplèndida, una llar acollidora, una feina ben remunerada i  llibertat absoluta , però no establirà lligams amb cap d’aquestes coses, només les utilitzarà, les exprimirà i les assecarà , perquè mentre ho fa s’omple de pseudo-felicitat.

“L’estupidesa fa amb l’ànima el mateix que el temps fa amb el cos; el podreix.”

Així doncs, quanta putrefacció ens envolta! Fins i tot , és més que possible que estem salpicats de vestigis d’estupidesa puntual. No vull adreçar-me a tercers i serà millor que parli només per mi. Però, sí, sí…fins i tot els que no entrem en el prototip d’estúpids declarats, tenim moments concrets en els què ens comportem com veritables estúpids. Potser, i només dic potser, aquests breus balls, lligats a l’estupidesa momentània, ja ens corquen part de l’anima.

Anuncis