Arxivar per Agost, 2010

L’ESTUPIDESA HUMANA : El dramàtic cas de l’estúpid i les rates.

Posted in L'estupidesa humana on Agost 17, 2010 by Natàlia Muñoz

Tal com vaig prometre, i amb una mica de retard, us presento la primera mostra de fins on pot arribar l’estupidesa humana i les greus conseqüències que aquesta pot reportar.

Dono fe que tot el que a partit d’ara exposaré és una  explicació fidedigna de com van succeir els fets.   Per raons òbvies he omès els noms reals de les persones, però tota la resta ha sigut escrupolosament respectada.  Val a dir, que he sigut espectadora en primera persona de tots els fets  que a continuació detallaré.

Aquell 8 d’abril,  els veïns ja van tenir la certesa.  Les rates campaven pels jardins i patis. Fins a aquell instant només havien vist restes sospitoses de la possible presència dels rosegadors, però fins i tot la troballa d’aquelles restes havia provocat la discussió entre el veïns. Uns asseguraven que aquells cilindres petits i negres   eren deposicions de dracs, altres deien que sense cap mena de dubte pertanyien a fems de raps penats i la resta es mantenien fermes en la teoria que allò eren cagades de rata. Aquesta última possibilitat, tot i que no compartida per tots els veïns, era prou empipadora com per no prendre mesures i cadascú va optar per intentar caçar a la bèstia de la manera que els hi proporcionava més confiança. Uns van optar per pastilles enverinades, altres per trampes d’aquelles que segaven literalment el cap de la pobre víctima i altres, els més morbosos, per trampes en les quals l’animaló  quedava atrapat i conscient.

El 8 d’abril, doncs, un dels veïns van cantar “victòria, hurra, yuju”, o com més gràcia us faci i va mostrar a la resta de veïns una caixa metàl·lica, dins la qual, una rata de considerables proporcions es bellugava neguitosa i mirava, amb ulls envermellits per la frustració, a aquella colla de beneits  que la contemplaven.  Malgrat tot, la rata, no va haver de fer gaires esforços per seguir observant als seus potencials admiradors. De cop i volta es veure submergida, trampa inclosa, en una galleda d’aigua i en menys de dos minut havia exhalat el seu últim sospir. Aquest fet va donar caràcter de realitat a les suposicions que indicaven la presència de les rates en l’ indret.

Tots els veïns estaven alertats , tots menys el veí que vivia a la casa de la cantonada. Aquest propietari i la seva dona i dues filles, ocupaven una casa cantonera en la zona. Eren gent d’una posició econòmica benestant i aquest fet els feia inflar-se de forma ostensible cada cop que sortien al carrer. Om, quasi bé endevinava en les seves esquenes, el plomall desplegat d’un paó reial.  Marxaven al matí i no tornaven fins al vespre i tenien una mainadera que cuidava de les dues filles. Estaven encantats amb la mainadera, segons ells mateixos deien, aquesta, era tan bona, que fins i tot les nenes li deien “mama”.

Així que, el veïns, i per consideració a les dues nenes de la casa de la cantonada, que sovint sortien al jardí a jugar, van decidir parlar amb el propietari i fer-li saber de la presència indesitjable dels rosegadors. Quan el pare de les nanes va ser posat sobre avís del tema, es va mostrar força escèptic.

-I ara!! Rates al meu jardí? No ho crec pas.

Els veïns el miraven sorpresos i observaven, amb ulls com plats, el jardí de la casa de la cantonada, mentre intentaven esbrinar quin curiós mecanisme evitava que les rates campessin per aquell jardí i no pels altres.

Al cap d’uns dies va ser el veí econòmicament benestant el que va anar a empaitar a la resta de propietaris i els va dir:

–          Qui deia que hi havien rates?  He fet venir a un amic meu que és el cap de desratització de l’Aeroport del Prat. Ha mirat amb ulleres especials, ha passat un estri molt sofisticat i ha ensumat.  Aquest amic ha sigut taxatiu. Aquí no hi ha ni hi ha hagut mai rates. Ja us vaig dir que això era impossible. No posaré trampes ni verí. Ho tenim tot molt net.

Un cop va tractar a la resta de veïns de  bruts i mentiders, va marxar tan tranquil, bellugant la seva  figurada cua i remugant en veu baixa coses que sonaven sospitosament a ofensa.

A l’endemà una  rata vella i grossa va caure en una de les trampes. Era d’aquelles trampes que tallaven el cap, però degut al considerable volum de la bèstia només li va aixafar una mica el coll, cosa que, indubtablement, li devia proporcionar una llarga agonia.  Alguns dels veïns encara parlaven d’aquesta última captura quan un crit esgarrifós els va fer callar de cop. Al crit va seguir immediatament un atac de plors esglaiadors. Els plors venien de la casa del veí de la cantonada.

Hores més tard es van assabentar de la cruenta realitat. Mentre  les dues  nenes de la casa de la cantonada jugaven al jardí, una d’elles havia sigut mossegada per una rata. La mainadera, a qui les nenes anomenaven “mama”, encara havia trobat a la rata enganxada de la cuixa de la nena i després d’haver-li donat un parell de cops d’escombra havia aconseguit que el rosegador fugís.

Quan els veïns van anar a visitar als compungits pares de la nena atacada e interessar-s’hi per l’estat de la petita, van ser fets fora de males maneres. El veí econòmicament benestant els va dir que fins que no havien fet arribar les rates al seu jardí no havien quedat tranquils.

Anuncis