Arxivar per Juliol, 2010

L’ESTUPIDESA HUMANA : PRIMERA PART

Posted in L'estupidesa humana on Juliol 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Amb aquest post, vull iniciar un sèrie d’escrits que versin sobre l’estupidesa humana. No els faré consecutius i per això mateix m’he estimat més obrir una nova categoria. No pretenc que ningú es pugui arribar a sentir ofès pels meus comentaris i si, malgrat tot, això succeeix , demano disculpes des d’aquest mateix moment.

Abans de començar a fer exposició de les meves fermes creences respecte a aquest tema, vull fer una introducció a l’apassionant món de l’estupidesa humana. Per aquells que no ho sàpiguen, val a dir que, s’ha escrit molt sobre el tema i, fins i tot, hi ha una sèrie de lleis fonamentals que ens introdueixen de ple en l’objecte del debat.

Lleis fonamentals de l’estupidesa humana

  • La Primera llei  fonamental: ” Sempre e inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d’ individus estúpids que circulen pel món”.
  • La Segona llei fonamental: ” La probabilitat de que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”.
  • La Tercera llei Fonamental: ” Una persona estúpida és una persona que causa dany a una o vàries persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per a ell, o inclòs obtenint un perjudici”.
  • La Quarta llei Fonamental: ” Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com una costosíssima errada”.
  • La Quinta llei Fonamental: ” La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat”.

Categories fonamentals de persones

Es creu que tots els éssers humans estan inclosos en una d’aquestes quatre categories fonamentals;  els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.

Com succeeix amb totes les persones humanes, també els estúpids influeixen sobre altres persones i situacions amb resultat e intensitat diferent. Alguns estúpids causen danys limitats, però altres  arriben a ocasionar danys terribles. La capacitat de fer mal d’un estúpid depèn de dos factors principals: el factor genètic i el grau de poder que tingui a la societat.

Però, per què els estúpids són tan perillosos i funestos per la societat? Per què l’estupidesa te un poder tan gran? Bàsicament , perquè a les persones raonables els hi resulta molt difícil imaginar i comprendre el comportament de l’estúpid.

Una persona intel·ligent pot entendre la lògica d’un malvat, ja que, les accions d’un malvat segueixen un model de racionalitat; racionalitat perversa, si es vol, però racionalitat a fi de comptes. Com que el malvat no es prou intel·ligent per obtenir fites personals per ell mateix, es concentra en fer mal als altres i fer-los  ser menys que ell. Això, òbviament, no és just, però és racional i si és racional es pot preveure.

Amb una persona estúpida tot això és impossible. Un estúpid persegueix sense raó, sense un pla concret i ho farà en els moments i els llocs més inesperats. No hi ha manera de preveure quan una criatura estúpida llançarà el seu atac. Davant d’un individu estúpid un es troba completament desarmat.

Com que no es pot preveure el comportament d’un estúpid, és igualment complicat planejar qualsevol contraatac. Però hi ha un altre aspecte que s’ha de tenir molt en compte.  La persona intel·ligent sap que és intel·ligent. El malvat  és conscient de que és malvat. Un incaut està penosament tancat dins del sentit de la seva pròpia candidesa. Però l’estúpid no sap que és estúpid i això, justament, és el que contribueix a donar major força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora.

Amb un somriure als llavis, l’estúpid, pot aparèixer de sobte i tirar per terra els teus plans, destruir la teva pau, complicar-te la vida i la feina, fer-te perdre diners, temps, bon humor, i tot això, sense malicia, sense remordiments ni raó. Estúpidament.

Generalment es tendeix a creure que l’estúpid  només es fa mal a ell mateix, però això és confondre estupidesa amb candidesa. Ni les persones incautes, intel·ligents i malvades aconsegueixen moltes vegades detectar les repercussions i la transcendència que les accions d’un estúpid poden causar.

Carlo Cipolla va dir:

“Tinc la convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, de que els homes no són iguals. Alguns són estúpids i altres no ho són.”

Jo afegiria què, els  que no ho són,  cada cop costen més de trobar.

Avui ho deixo aquí. En propers escrits seguiré fent incursions en el tema i fins i tot m’atreviré amb exemples concrets i  histories reals de persones estúpides.

Anuncis

Allò que la perfecció amaga

Posted in general with tags on Juliol 4, 2010 by Natàlia Muñoz

EL deixeble borratxo

Un mestre zen tenia centenars de deixebles. Tots resaven puntualment a l’hora, llevat d’un que era borratxo.
El mestre va anar envellint. Alguns dels alumnes més virtuosos començaren a discutir qui seria el nou líder del grup, aquell que rebria els grans secrets de la Tradició.
La nit abans de la seva mort, però, el mestre va cridar el deixeble borratxo i li va transmetre els secrets ocults. Una autèntica revolta es va armar entre els altres.

–Quina vergonya! –cridaven pels carrers. Ens hem sacrificat per un mestre extraviat que no reconeix les nostres qualitats.

Tot escoltant el rebombori que hi havia fora, el mestre agonitzant va comentar:

–Havia de passar aquests secrets a un home a qui conegués bé. Tots els meus alumnes eren molt virtuosos i només mostraven les seves qualitats. Això és perillós, la virtut sovint serveix per a amagar la vanitat, l’orgull, la intolerància.

“Vaig triar l’únic deixeble que coneixia molt bé, ja que podia veure el seu problema: la beguda”.

Paulo Coelho


Quantes vegades, al observar a una persona, ens fixem massa en l’aparent perfecció, en el virtuosisme excels i en aquells trets que la fan semblar un cúmul d’ingents vàlues. Sovint ens deixem enlluernar per les que suposem són magnífiques qualitats, que fan semblar als portadors d’elles  éssers superiors, complerts i dignes de la nostra admiració i confiança.

En contraposició, tendim a rebutjar i a prejutjar a aquelles persones què, com a carta de presentació, no amaguen les seves febleses i/o defectes. Masses vegades en advertir en una persona un tret que no és considerat ètica o socialment correcte, tendim a pensar que és millor no tenir gaires tractes amb ella o que l’evidència d’aquest defecte, problema o feblesa no deu ser més que la part visible de tot un munt de vicis, debilitats, imperfeccions i problemes.

Quantes vegades el més pur, més vertader i més net no s’amaga darrere d’allò aparentment perfecte…!