Arxivar per Juny 15, 2010

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Posted in General with tags on Juny 15, 2010 by Natàlia Muñoz

En algun indret remot de l’univers, amb incomptables sistemes solars disseminats, guspirejant, hi va haver una vegada un astre en el qual uns animals intel·ligents descobriren el coneixement. Va ser l’instant més altiu de la «Història Universal»; però, malgrat tot, fou només un instant. Després que la natura hi alenés unes quantes vegades, l’astre es petrificà i aquells animals intel·ligents hagueren de morir.

Algú bé s’hauria pogut inventar una faula com aquesta, però tot i així no hauria il·lustrat suficientment la manera deplorable, imprecisa i fugissera, inútil i arbitrària, com es presenta l’intel·lecte humà en el si de la natura. Hi va haver una eternitat durant la qual no va existir, i quan per a ell tot s’acabi no s’haurà esdevingut res, perquè per a aquest intel·lecte no hi ha una altra missió que condueixi més enllà de la vida humana. No és sinó humà, i solament aquell que el posseeix i el crea el considera de manera tan patètica com si al seu voltant giressin els eixos del món. Tanmateix, si poguéssim entendre’ns amb un mosquit, ens assabentaríem que també sura per l’aire amb aquesta mateixa passió i creu que és el centre ambulant d’aquest món. A la natura no hi ha res, per rebutjable i insignificant que sigui, que amb una lleu bufada del poder del coneixement no s’infli immediatament com una bóta, i de la mateixa manera com qualsevol camàlic vol tenir qui l’admiri, així fins i tot l’home més superb, el filòsof, creu que per totes bandes els ulls de l’univers tenen la seva mirada telescòpica posada en els seus actes i pensaments.


És ben curiós que sigui l’intel·lecte el que provoqui tot això, quan tan sols ha estat afegit precisament com a recurs dels éssers més infeliços, delicats i peribles, per aferrar-los un moment a l’existència, de la qual, altrament, sense aquest afegitó, tindrien tota mena de motius per fugir-ne tan de pressa com el fill de Lessing. Aquella supèrbia vinculada al coneixement i a la sensació, boira enlluernadora que es diposita sobre els ulls i els sentits dels homes, fa que s’enganyin en relació amb el valor de l’existència, perquè implica la valoració més afalagadora sobre el coneixement mateix. El seu efecte més comú és l’engany, si bé també els efectes més particulars duen en ells una part del mateix caràcter.

Extret de  “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral” de Friedrich Wilhelm Nietzsche

Som, doncs,  un animal orgullós i vanitós. Ens pensem que tot gira al nostre voltant com si fóssim el centre i la culminació de la realitat. Però no som res de tot això. Només un instant en la història de la realitat, un element marginal i insignificant. Som animals infradotats per a la vida: no tenim urpes ni ullals, som lents i febles. El nostre únic recurs per a la supervivència és l’intel.lecte. La característica principal de l’intel.lecte és la seva capacitat per fingir. La consciència és només una ficció, un invent, en el qual ens tanquem sense voler (ni poder) saber què hi ha a fora.  Això és el que ens ve a dir Nietzsche, però, te raó?

Segons això la mentida està instaurada en la llavor mateixa de la vida i forma part congènita de tots nosaltres. Tot en l’ésser és fingit i l’intel·lecte mateix es presta al joc de la manipulació i l’engany. No puc o no vull estar d’acord amb els plantejaments de Nietzsche.

I si malgrat tot, certament, aquesta vida i tot el que l’envolta és un miratge, una mentida més no pot fer més mal, així que…DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.