Pensant pensaments

He fet un recull d’alguns pensaments que reflexionen sobre el fet mateix de pensar. Segur que amb algun estareu totalment d’acord i algun altre no us farà gens el pes, però tots ells, al menys mentre els llegim, compliran fidelment allò que prodiguen; estimular el pensament.

“Pensar és com viure i morir. Cada un ha de fer-ho tot sol.” Joshia Royce.

“El problema de moltes persones és que pensen d’acord amb les seves esperances o amb les seves pors, molt més que amb les seves ments.” Walter Duranty.

“Penso i penso durant mesos, durant anys; noranta-nou vegades de cada cent, la conclusió és falsa. La que fa número cent em dona la raó.” Albert Einstein.

“Molts homes tenen bons pensaments, bones idees, bones intencions, però pocs arriben a traslladar-los a l’acció.” John Hancock Field.

“Porta cada pensament fins al final. Aleshores porta’l una mica més enllà.” Werner Kirst.

“No hi ha gaire gent que pensi més de dues o tres vegades l’any. Jo he obtingut una reputació internacional pensant una o dues vegades cada setmana.” George Bernard Shaw.

“Si aconsegueixes que algú pensi que està pensant t’ho agrairà molt. Si realment aconsegueixes que pensi, t’odiarà.” Elbert Hubbard.

“Vivim un temps que estem orgullosos de les màquines que pensen, i que ens sembla sospitós qualsevol home que ho intenti.” Howard Mumford Jones.

“La probable raó per la qual algunes persones se senten perdudes mentre pensen és perquè han entrat en un territori que no els és familiar.” Desconegut.

“La gent que no te temps, no pensa. Com més penseu, més temps tindreu.” Desconegut.

I acabo amb unes línies del Josep M. Espinàs : Els catalans no donem gaire importància al fet de pensar. “En aquesta amanida hi falta un pensament de sal.” Un pensament és una mica de, i només els bons paladars el troben a faltar.

Penseu bé.

Gen Terminator

Llavors que no generen noves llavors i esdevenen armes de destrucció massiva o un nou i sofisticat “cavall de Troia”.

El Terminator és  bàsicament un mecanisme suïcida genèticament dissenyat que es pot activar per un estímul exterior específic. Com a resultat les llavors de la següent generació s’autodestrueixen per autoenverinament. L’agent desencadenant més utilitzat es l’antibiòtic tetraciclina aplicat a les llavors. La versió principal del Terminator consisteix en un conjunt de 3 gens nous insertats dins d’una planta; una altra  versió reparteix aquests 2 ó 3 gens entre dos plantes que es creuarien per pol·linització. El resultat final sempre és que la següent generació produeix una llavor morta.

Amb Terminator no només s’asseguren que els agricultors no puguin tornar a plantar amb èxit llavors de la seva collita, sinó que a més pretenen tenir als agricultors enganxats a les  seves llavors i a la utilització dels  seus productes químics.

El 50% dels cultius al tercer món és realitzen amb llavors guardades de collites anteriors i més de la meitat dels agricultors del món són pobres i no poden comprar llavors cada temporada de sembra, però cultiven prop del 20% dels aliments del món.

Monsanto, amb seu a St. Louis,  és l’empresa propietària d’aquest gen auto exterminador patentat com SPT (Sistema de protecció tecnològica) i el va comprar a l’empresa Delta&Pine Land. Hem de recordar que Monsanto és una de les empreses que ha creat i segueix creant més controvèrsia a nivell mundial degut al perill potencial o real dels seus productes sobre la salut humana, animal, vegetal i medi ambient en general. A l’octubre de 1999 i degut a una forta pressió mundial, Monsanto va anunciar que no comercialitzaria les llavors Terminator, però recentment ha fet pública la seva intenció de fer-ho.

A més a més i després de tres anys de maduració,  ara ens arriba des de la Unió Europea el “projecte Transcontainer”. Indignant que els mateixos que en el seu dia es van oposar aferrissadament al   “Terminator” ara responguin amb una tecnologia que atacaria al Terminator amb dues variants de llavors genèticament modificades ; “zombie” i “ exorcista”.

Ja no ens deixen ser lliures ni per plantar les nostres llavors ni per decidir què volem menjar. Vivim una llibertat que ens lliga i ens restreny a tots els nivells i que pot ser…ens acabi matant poc a poc.

Allò que reconeixem com a guapo, ha d’agradar per força?

Fa uns dies, enmig d’una plàcida e instructiva conversa  que vaig mantenir amb un amic, de cop, va sortir un tema que va crear una enfurismada discussió (sempre dins dels marges del respecte i la cordialitat) no exenta  de controvèrsia. Tot va sorgir, com passa moltes vegades, d’una absoluta imbecil·litat. Jo li deia que reconeixia que una imatge que m’havia mostrat era guapa, però que a mi, no m’agradava . En aquest punt va començar la polèmica, doncs ell manté que si a una determinada cosa o persona la trobem guapa ens ha d’agradar per força i per la mateixa regla de tres, si quelcom no ens agrada de cap manera ho podem trobar guapo.

Jo vaig discrepar de ell totalment. Li vaig dir que reconeixia els mèrits de la imatge i podia arribar a admetre que era maca. La meva percepció visual i el meu sentit de l’estètica, així m’ho indicaven, però malgrat aquest reconeixement  no m’agradava la imatge. Sóc de l’opinió de que allò que trobo guapo no m’ha d’agradar necessariament i potser una altra cosa, tot i veure la seva carència de bellesa, em pot arribar a agradar.

El meu amic, tossut i de idees fermes, com ell és, no va baixar del burro i va defensar aferrissadament el seu punt de vista. Em va titllar de superficial i de contradir-me perquè, segons ell, jo havia dit que una cosa em semblava guapa i a la vegada em desagradava, punt aquest que vaig rebatre, ja què, el que jo vaig dir va ser que podia “reconèixer que una cosa era guapa” ( es força diferent reconèixer que una cosa és guapa i dir que una cosa ens assembla guapa) . Jo el vaig acusar de tancar-se en un criteri absolutista i no voler valorar altres opcions.

Vaig arribar a posar-li un exemple:

Si ens referim a persones;  la majoria de la gent troba molt guapo al Brad Pitt, jo reconec que és maco, te unes faccions atractives, ara bé, no m’agrada.

També ens podem referir a flors: una orquídia és una bellesa de la natura, una flor maca i sofisticada, no obstant, no m’agrada. Sempre trobaré més del meu gust les senzilles margarides que omplen les praderes.

Aquesta diatriba  quasi s’ha convertit en una lluita de poders entre tots dos. Per això demano la vostra col·laboració i que comenteu quin és el vostre punt de vista en aquesta qüestió.  Prometo donar detalls de com acaba la disputa.             

Un descans mental amb ironia

Després  d’alguns posts on he abusat de la paciència dels lectors, avui, us presento un post lleuger i sense més pretensions que entretenir durant uns minuts. Avui no intento fer-vos pensar ni reflexionar.

En aquest món , sovint tenim la sensació de que les coses van al revés i de que allò més inversemblant succeeix. He recopilat un grapat de noticies que han sortit a la premsa d’arreu del planeta en aquests últims temps.

Preocupat per la genètica, Darwin es va casar amb la seva cosina: Abans de prendre aquesta decisió, el naturalista anglès investigà tots els pros i contres de unir-se en matrimoni amb la seva familiar, però sobre tot, la qüestió d’engendrà fills amb ella. La parella va tenir deu fills, dels quals tres, van morir per infeccions. El més irònic del tema, és que ell, que va dedicar tota la seva vida al estudi de  la descendència genètica; no prengués consciència del que podria passar en casar-se amb la seva cosina.

Ratolins assassinen a 100 gats: Molts ho anomenen “La venjança dels rosegadors”, i es què a Canadà va passar aquest fet sense precedents coneguts. En un alberg d’animals, varies rates es van dedicar a rosegar els cables elèctrics de l’establiment, cosa que va provocar un incendi al l’edifici. D’acord amb el cap de seguretat de l’establiment, Ian McConachie, el fet va resultar irònic, doncs el més normal hagués estat que els gats haguessin sigut els que provoquessin la mort dels rosegadors. Les pèrdues i danys del incident van ser aproximadament de 250 mil dòlars i van morir 100 gats i 3 gossos.

Home s’ofega en una festa de salvavides: Després d’haver complert un any sense enregistrar la mort de cap persona, un grup de persones dedicades a salvaguardar la integritat física de les persones a les platges de Nova Orleans, en van reunir en una celebració què, malauradament, va acabar en tragèdia. Al voltant de cent homes i dones, entre ells salvavides, no van ser capaços d’evitar la mort d’una persona, que es va ofegar a la piscina del lloc on es celebrava la reunió.

Xai  que necessità un “sweater” de llana per sobreviure: Irònic però cert. Un petit xai va ser abandonat i rescatat per voluntaris de  Manor Farm Country Park a Anglaterra. L’animal, de nom Jack Frost, es trobava tremolant degut a les baixes temperatures de l’època. Per evitar que morís, el personal que el cuidava, va idear col·locar-li una “capa extra” de llana. Li van adequar un sweater de llana per cobrir-lo.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

En algun indret remot de l’univers, amb incomptables sistemes solars disseminats, guspirejant, hi va haver una vegada un astre en el qual uns animals intel·ligents descobriren el coneixement. Va ser l’instant més altiu de la «Història Universal»; però, malgrat tot, fou només un instant. Després que la natura hi alenés unes quantes vegades, l’astre es petrificà i aquells animals intel·ligents hagueren de morir.

Algú bé s’hauria pogut inventar una faula com aquesta, però tot i així no hauria il·lustrat suficientment la manera deplorable, imprecisa i fugissera, inútil i arbitrària, com es presenta l’intel·lecte humà en el si de la natura. Hi va haver una eternitat durant la qual no va existir, i quan per a ell tot s’acabi no s’haurà esdevingut res, perquè per a aquest intel·lecte no hi ha una altra missió que condueixi més enllà de la vida humana. No és sinó humà, i solament aquell que el posseeix i el crea el considera de manera tan patètica com si al seu voltant giressin els eixos del món. Tanmateix, si poguéssim entendre’ns amb un mosquit, ens assabentaríem que també sura per l’aire amb aquesta mateixa passió i creu que és el centre ambulant d’aquest món. A la natura no hi ha res, per rebutjable i insignificant que sigui, que amb una lleu bufada del poder del coneixement no s’infli immediatament com una bóta, i de la mateixa manera com qualsevol camàlic vol tenir qui l’admiri, així fins i tot l’home més superb, el filòsof, creu que per totes bandes els ulls de l’univers tenen la seva mirada telescòpica posada en els seus actes i pensaments.

És ben curiós que sigui l’intel·lecte el que provoqui tot això, quan tan sols ha estat afegit precisament com a recurs dels éssers més infeliços, delicats i peribles, per aferrar-los un moment a l’existència, de la qual, altrament, sense aquest afegitó, tindrien tota mena de motius per fugir-ne tan de pressa com el fill de Lessing. Aquella supèrbia vinculada al coneixement i a la sensació, boira enlluernadora que es diposita sobre els ulls i els sentits dels homes, fa que s’enganyin en relació amb el valor de l’existència, perquè implica la valoració més afalagadora sobre el coneixement mateix. El seu efecte més comú és l’engany, si bé també els efectes més particulars duen en ells una part del mateix caràcter.

Extret de  “Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral” de Friedrich Wilhelm Nietzsche

Som, doncs,  un animal orgullós i vanitós. Ens pensem que tot gira al nostre voltant com si fóssim el centre i la culminació de la realitat. Però no som res de tot això. Només un instant en la història de la realitat, un element marginal i insignificant. Som animals infradotats per a la vida: no tenim urpes ni ullals, som lents i febles. El nostre únic recurs per a la supervivència és l’intel.lecte. La característica principal de l’intel.lecte és la seva capacitat per fingir. La consciència és només una ficció, un invent, en el qual ens tanquem sense voler (ni poder) saber què hi ha a fora.  Això és el que ens ve a dir Nietzsche, però, te raó?

Segons això la mentida està instaurada en la llavor mateixa de la vida i forma part congènita de tots nosaltres. Tot en l’ésser és fingit i l’intel·lecte mateix es presta al joc de la manipulació i l’engany. No puc o no vull estar d’acord amb els plantejaments de Nietzsche.

I si malgrat tot, certament, aquesta vida i tot el que l’envolta és un miratge, una mentida més no pot fer més mal, així que…DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.

D.O. Pla de Bages, el vi.

Sóc del Bages i he crescut i madurat envoltada de les vinyes de la D.O. Pla de Bages. Trepitjant els camins que les envolten i compartint amb elles el pas de les estacions. Ensumant els raïms dolços preparats per la collita i gaudint del procés de recol·lecció. Les vinyes tenen una vida que captiva. No hi ha res comparable a l’espectacle que suposa veure néixer un nou dia al costat de les vinyes, mentre els aromes frescos del matí ens envaeixen i quasi es poden veure filaments de boira que es desprenen de les fulles. O potser, esperar que arribi la nit, que la lluna plena il·lumini els camps i arrenqui espurnes lluents dels fruits que creixen, acostar-s’hi poc a poc i tocar els ceps retorçats dels quals neix la vida i la força de la terra. Més que tocar-los, estimar-los i deixar-nos seduir qual parella d’amants que s’uneixen en un acte d’amor místic.

Del vi se’n ha parlat des de que l’home te memòria. Avui dia estan científicament demostrats els efectes beneficiosos que el vi te sobre la salut. El consum moderat de vi ajuda a mantenir un cor saludable i un estudi fet a l’Hospital Clínic de Barcelona, pels doctors Alvaro Urbano Marquez i Ramon Estruch, titulat  “ Vi i malalties cardiovasculars”, així ho afirma. Els  polifenols i el resveratrol, substàncies que es troben al vi, són capaces de reduir l’arteriosclerosi i prevenir el colesterol. El vi també és antioxidant i anticancerígen.

En un altre context, el vi, és fidel company de festes, de celebracions, de comiats, de gresques…fins i tot de borratxeres. El que és cert, però, és que el vi no deixa indiferent a ningú, fins i tot a persones abstèmies com jo, ens empeny a coneix-se’l. Per la majoria dels amants del vi, l’últim instant suprem de la vida del sensual líquid és aquell en el qual penetra la boca i de pas els sentits, per després lliscar coll avall, enervant al seu pas, cos i ànima. Jo puc prescindir perfectament d’aquest últim moment, doncs, ja porto dins meu l’empremta que la terra de la Vila d’Artés ha escrit en mi.

Us convido a que visiteu la pàgina de la denominació d’origen Pla de Bages.

Consell Regulador de la Denominació d’Origen

Què s’ha escrit del vi?

Plató: Els joves es tindrien d’abstenir de veure begudes alcohòliques fins l’edat de divuit anys ja que no és bo afegir oli al foc.

Humphrey Bogart: El món sencer te més o menys tres gots de vi de retràs.

Plinio: L’home deu al vi ser l’únic animal que beu sense set.

Jean Marie Gourio: L’aigua condueix l’electricitat però si li afegim vi ja no te dret a fer-ho.

Salvador Dalí: Qui sap degustar no beu mai vi, sinó que degusta secrets.

Baudelaire: Per no sentir l’horrible pes del temps sobre les esquenes, ens hem d’embriagar sense treva. De vi, de poesia o de virtut, a lliure elecció. Però embriaguem-nos.

Oscar Wilde: Per conèixer l’origen i la qualitat del vi, no cal beure’s tot el barril.

Wiston Churchill: El vi m’ha donat més del que m’ha pres.

Victor Hugo: Déu només va fer l’aigua, l’home va fer el vi.

Dita Provençal: Un dia sense vi és un dia sense sol.

Dita popular: Res pot ser més freqüent que un got de vi ocasional.

Dita del meu avi: Hi ha tants tipus de vi i efectes que aquest produeix com llengües que el tastin.

Vinyes, raïm, vi… Sang, passió, anhels, intensitat, vermell, olor de terra, caràcter, força, alegria,luxuria, embriaguesa, amor, tempesta, un petó…

Què és el vi per vosaltres?

La clau de la felicitat

Què és la felicitat?

A què aspirem realment quan desitgem la felicitat?

Si fem un repàs al que han opinat els considerats grans filòsofs i pensadors, al llarg de la història, veurem que ni ells mateixos es posen d’acord en el significat del concepte “felicitat”.

Epicur, com a pare de l’hedonisme, creu que la felicitat prové dels plaers, gaudir-ne de la calma espiritual  (ataràxia) i evitar els dolors (aponia).

Aristòtil identifica la vida feliç amb la bona vida i, per ell, una cosa és la conseqüència de l’altra.

Sao Yung és concloent i diu què la seva felicitat radica en el fet de ser humà i no animal.

Sèneca opina què tota vida feliç és perfecta i per tant una vida feliç no ha de tenir cap carència.

Kant defensa  què la felicitat és un ideal de la imaginació i no pas de la raó.

Nietzsche diu què l’asseveració de que l’home aspira a la felicitat és un miratge de la moral.

Froid està convençut  que la felicitat és una cosa merament subjectiva.

Erik From pensa que ser feliç consisteix en aprendre a “ser” .

Palop creu què aquell que espera que la felicitat vingui dels altres sempre serà un desgraciat.

R. Polín conclou que la felicitat és troba en les coses que es projecten i es pensen de cara al futur.

Pels estoics, la felicitat no es busca ja que està en mans del destí.

Pels humanistes,  la felicitat és l’excel·lència  absoluta en l’art de viure.

Totes aquestes interpretacions referents a la felicitat em semblen, ara mateix, rebuscades i complicades. Les puc entendre totes i cadascuna. Segurament en totes elles hi ha una part de certesa i malgrat tot, quan més miro dins meu, més m’allunyo del significat de totes elles. La felicitat total, complerta, és una utopia. La felicitat són moments, porcions de temps, retalls guanyats a la vida. D’altra banda algú creu que l’home podria subsistir en un estat de felicitat eterna? Tot allò que acaba esdevenint una constant deixa de satisfer-nos. L’ésser humà no està preparat per assolir la felicitat plena. Està física i mentalment incapacitat. Necessita estigmatitzar els seus sentits amb diferents sensacions totalment oposades.

Un riure, la pluja, una flor que s’obre, un petó, un sentiment, una paraula, un nadó, la lluna, els teus ulls, una mare, un amic, un amor…

I per vosaltres, què és la felicitat?