Ensinistrant l’animal rentable

Treballant a classe de filosofia un text de Raoul Vaneigem ( un dels inspiradors del pensament de la corrent contestatària de maig del 68) m’ha sorprès el contingut del mateix i m’ha fet reflexionar sobre certs punts, que donada la meva inexperiència i ignorància, encara no havien passat pel meu cervell.

El text ens planteja de forma una mica sarcàstica si l’escola d’avui, ha perdut la rigidesa  i el caràcter autoritari que presentava als segles XIX i XX. En aquella època , el Raoul Vaneigem, ens presenta una escola repel·lent que presumia d’educar pel sentit del deure i l’austeritat i no pas per plaer i passió. I alhora, ell mateix arriba a la conclusió que sota l’aparença de modernitat, la vida dels estudiants d’avui dia segueix sotmesa a molts dels arcaismes del passat.

El Vaneigem veu als estudiants com potencials animals i a l’escola com l’eina que ha de servir per ensinistrar aquests animals i aconseguir que siguin dòcils i rentables. Segons ell, un cop el nen/estudiant traspassa la porta de l’escola, queda condemnat a perdre la vida exuberant, innocent i  la necessitat innata dels nens de conèixer coses per ells mateixos. Jo aquí afegiria que la capacitat i la necessitat d’un nen/estudiant per descobrir coses i adequar-les a la seva filosofia innata, es tindria que respectar. Tan bon punt un nen/estudiant posa els peus a l’escola, d’alguna manera, se li comença a inculcar una forma d’aprendre, de pensar i de racionar estereotipada i comuna amb la resta. D’aquesta manera se’l priva d’allò que la natura li ha atorgat, ja que difícilment serà recuperable, un cop hagi passat per tot el procés de pulimentació que l’escola representa.

Així doncs, estic d’acord amb el Raoul Vaneigem quan diu que, aquesta capacitat de coneixement inherent al nen/estudiant un cop arriba a l’escola es tindria de potenciar enlloc d’esterilitzar-la. Ell diu que és terrible veure com les mirades estudiantils lluentes en un principi, es van apagant. Fa una dissertació una mica excessiva sobre totes les coses que li esperen a un noi/estudiant a l’escola i la seva asseveració final  és que el noi/estudiant és tractat com un fetus que suplica  ajuda i assistència. No hi estic d’acord en aquest punt i potser fins i tot crec que ell mateix es contradiu. Per una banda pretén deixar clar, què l’escola és una eina per sotmetre als estudiants, llavors penso que si l’estudiant està sotmès, difícilment se’l pot acusar després de suplicar ajuda i assistència. En tot cas, aquest serà el resultat de l’obra que l’escola haurà fet en ell.

Ell conclou dient, que per a molts dels promotors d’aquest sistema educatiu, aquesta és la millor manera de que els nois/estudiants afrontin les regles fixades que regeixen el món i la pròpia existència. I finalment es pregunta perquè els joves han d’acceptar una societat sense alegria ni futur, una societat que els adults es resignen a suportar amb resignació i malestar. Jo li contestaria que potser ho acceptem perquè no hi ha altres possibilitats d’elecció. També perquè després del procés educatiu, l’escola ja ens ha ensenyat a ser submisos i resignats i acceptar totes les regles preestablertes.

En definitiva, ha fet de nosaltres uns animals rentables.

Anuncis

9 Respostes to “Ensinistrant l’animal rentable”

  1. Jo no hi estic d’acord. L’escola fa uns animals rentables dels que pot sotmetre, és absurd pensar que pots sotmetre a tothom o que l’escola seria una eina perfecte per produir la submissió. La cosa que segur és veritable és que les escoles pretenen “uniformitzar” als nens que hi entren, veient-los “a traves d’unes ulleres estereotipadores”, generalitzant molt i no particularitzant gaire, essent en certa forma unes eines de producció en massa de gent no necessariament educada, però segurament escolaritzada. És obvi que cada nen reaccionarà d’una manera diferent a l’escola, alguns s’adonen que poden aprendre tal com l’escola proposa, alguns que no, alguns l’estimen, alguns l’odien, alguns es queden indiferents.

    El problema és, com tu dius, que per a la majoria no hi ha alternatives. Els rics ja es podran permetre pagar als seus fills professors particulars o tot tipus de coses alternatives que ajudin al nen a coneixer les coses per si mateix, però una persona qualsevol que a penes tindrà prou per viure decentment, ni per error.

    • Si, jo tampoc estic d’acord en gran part de les coses que es diuen en aquest text. M’he limitat a transcriure el que diu el senyor Vaneigem aquest. Però el més sorprenent de tot és que ens facin treballar aquest tipus de filosofia i que en traiem la part positiva. No hi ha gaire postiva aquí per rascar. En el que sí que estic d’acord és en que l’escola tindria de potenciar molt més la il•lusió dels alumnes. Jo que estic fent batxillerat, veig sovint com el desencís fa abandonar a molts dels meus companys. El sistema educatiu està estereotipat, les escoles segueixen uns paràmetres que no ajuden a que els alumnes desenvolupin el seu talent, la seva imaginació i les seves ganes de continuar estudiant.

    • Doncs jo no entenc a què es refereix això de treure la part positiva. La part positiva de què?? Del text? De l’escola? Del sistema? D’alguna altra cosa?

      Pensa també que hi ha gent que no té gaire imaginació o ganes d’estudiar. Diuen que el modelatge principal del cervell humà es fa durant els primers anys de vida, per tant l’escola no pot fer més que continuar el treball que els pares del nen van encetar. Si els pares no es preocupen gaire, per no dir gens, és poc probable que el nen surti llest.

      • En una societat com la d’avui dia, en la qual els nens es deixen a les guarderies amb mesos de vida, difícilment, els pares que treballen fora de casa per subsistir, poden dedicar gaire temps a modelar el cervell dels seus fills. Això és penós i podem dir que s’ha de treure temps sigui com sigui, podem dir que amb organització i ganes els pares poden dedicar temps als seus fills per orientar-los en el dur camí de la vida, però a l’hora de la veritat la realitat és molt diferent. Tal com està el món laboral avui dia, no es pot conciliar la vida laboral i la personal, al menys la gran majoria no ho pot fer. No es tindria de deixar la tasca d’ educar i formar exclusivament a les escoles, però malauradament cada cop és més freqüent que sigui així. Els mateixos docents es queixen d’aquesta qüestió. I òbviament ells no són les persones idònies per donar segons quin tipus de formació.
        D’altra banda quan el professor de filosofia ens diu que traguem allò més positiu del text, és ambigu, sempre és ambigu, però ell es refereix a què diu de bo el text, quines de les coses que s’expressen són visibles avui dia i per tant vigents encara. En què estem d’acord i en què en desacord.
        Recorda que aquest és el mateix professor que ens va plantejar el dilema d’empentar o no empentar al gras a la via del tren i gaudeix posant-nos les coses difícils.

      • No sé jo, això dels nens…

        Respecte al teu professor de filosofia, és un bon profe si us fa pensar! 😉

  2. Unes reflexoins molt interessants. De fet és veritablement preocupant veure com a les aules deixem d’aprofitar recursos a l’abast per a mantenir viva la necessitat innate dels alumnes respecte a l’aprenentatge. Si ferem servir la seua pròpia mitivació, la que ja tenen de manera intínseca, ens seria molt mes rentable aconseguir uns bons resultats i canalitzar tota la seua energia per aconseguir les nostres metes, però el sistema s’encarrega de fer dels mestres uns ensinistradors de xiquets autòmats que acaven odiant l’escola.
    No tots, però. Toquem fusta!!!

    • Exacte Joana. En això estic totalment d’acord amb tu. No hem de generalitzar mai, però és evident que molts dels nanos que fracasen a l’escola no ho farien si es posés al seu abast eines que els hi servissin d’estímul.

  3. punçet Says:

    Jo com a professor de primaria que sóc, crec que hi ha bastant de cert en el que aquest text diu. Una altra cosa és que no ens agradi o que tingués de ser d’una altra manera. És lamentable que per manca de recursos , no necessariament econòmics, no puguem treure tot allò que tot alumne és capaç de donar.

  4. anomenatinutil Says:

    Cert, necessitem esperit de superació. Preguntes sense respondre que els nens mateixos tinguin la curiositat de buscar. Crec que la major victòria d’un professor és que un nen obri un diccionari o una enciclopèdia pel seu compte per buscar quelcom que ell va deixar a l’aire.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: