Deixa’m somiar. Malgrat que els somnis no alimentin el cos ni omplin de calidesa el cor…Deixa’m viure moments d’evasió i obrir les ales i enlairar les molècules del meu ésser. Dius que els somnis maten la realitat. Dius que els somnis m’enganyen i m’allunyen de tot allò tangible. Deixa’m somiar perquè…si perdo els somnis, què em queda?
Avui toca recomanar un llibre de lectura. Fa pocs dies l’he acabat de llegir i m’ha deixat una sensació francament agradable, a més de proporcionar-me un bon grapat d’hores de fantasia, màgia i profundes sensacions.
El nom el vent és una novel·la de fantasia escrita per Patrick Rothfuss, escriptor nord-americà i professor adjunt de llengua i literatura anglesa a la Universitat de Wisconsin. Va ser publicada per primera vegada a Estats Units en 2007 i al maig del 2009 a Espanya.
El Nom del Vent és la primera novel·la de Rothfuss. La crítica del seu país ha equiparat la seva obra amb la de grans escriptors com a J.R.R Tolkien, Ursula K. Li Guin i George R.R. Martin, però destacant la seva originalitat. Forma part de la trilogia “Crònica de l’assassí de reis” que consta de dues novel·les més encara no publicades titulades “la por de l’home savi” i “Les portes de pedra” (títol de l’última no definitiu).
L’obra es desenvolupa en un món imaginari i narra la història de Kvothe (pronunciat “cuouz”), mag, músic, aventurer i un personatge llegendari. Usant el nom de Kote per ocultar la seva veritable identitat, regenta una apartada posada cridada Roca de Guia acompanyat de Bast, el seu aprenent. Fins que un dia Devan Lochees, un autor interessat a escriure les biografies de les figures més importants del seu temps i conegut com a “Cronista” li reconeix i li suplica que li reveli la seva veritable història, al que Kvothe finalment accedeix, amb la condició de fer-ho en tres dies.
“He robat princeses a reis agònics. Vaig incendiar la ciutat de Trebon. He passat la nit amb Felurian i he despertat viu i entenimentat. Em van expulsar de la Universitat a una edat a la qual a la majoria encara no els deixen entrar. He recorregut de nit camins dels quals uns altres no s’atreveixen a parlar ni tan sols de dia. He parlat amb déus, he estimat a dones i he escrit cançons que fan plorar als bards.
Em dic Kvothe. Potser hagis sentit parlar de mi.”
No calen paraules quan tenim la música per extasiar els sentits. Tanca el ulls i visiona amb els ulls de l’ànima tot allò que el cor amaga.
月との愛はなく ならない成長
“La lluna i l’amor quan no creixen, minven”
Avui us presento una meravella de la natura. La taràntula de la foto es diu “kiki” i és una Aphonopelma seemani femella adulta. Pertany a la família Theraphosidae, és coneguda també com aranya zebra de Costa Rica i des de fa quatre anys viu amb mi. És un animaló pacífic, discret i molt net. S’alimenta de grills i no necessita gaires atencions. Mantenint un grau d’humitat adient al seu terrari en té suficient. Les femelles d’aquesta espècie poden arribar a viure vint-i-cinc anys i fan d’una a dues mudes anuals, depenent de la seva edat, muden més sovint quan són joves i estan creixent. Veure com es desempalleguen de l’exosquelet vell per donar pas al nou, a més de tot un espectacle pels que hem tingut la sort de contemplar-lo, és un moment molt perillós en la vida d’una taràntula. Amb la muda de l’exosquelet són capaces de regenerar qualsevol membre o part del seu cos que hagi patit danys o amputació. Així poden regenerar des de potes, fins a quelícers.
Aquests fabulosos animals són un prodigi de la natura i és possible que en un futur, aprenguem coses del mecanisme que els hi permet la regeneració dels seus membres i les puguem aplicar a teràpies regeneratives en humans.
Sóc conscient de la fòbia que molta gent té a les aranyes, però potser és perquè hi ha un gran desconeixement del tema. Us convido a que intenteu mirar-les amb una miqueta de tolerància.
Avancem i degenerem. Prosperem i retrocedim. Creixem i minvem. Tenim i llancem. Humanitzem i maltractem. Multitud i solitud. Estimem i oblidem. Sentim i ignorem. Toquem i embrutem. Vivim i destruïm.
Miro al voltant i no hi ha promeses. La multitud ha perdut el nord. Massa immersos en el circ de viure sense pensar en necessitats alienes. Domesticats per la materialitat vana i supèrflua. Trepitjant indolentment tot el que degoteja esperança. L’evolució no s’atura. Les generacions es succeeixen i un bri d’amor ja no és suficient. Ser ésser humà és delicte perquè només l’ésser humà es deleix destruint. El raciocini ens abandona, la degeneració ens domina.
Una mà sense una altra mà, no farà futur. Jo poso la meva mà…
“No hi ha ni pot haver més que dues vies per la investigació i el descobriment de la veritat”
Francis Bacon afirma que, només de dues maneres es pot arribar a l’ assoliment de la veritat i està convençut que aquestes dues vies són: la primera, segons ell, és la que partint de l’ experiència i dels fets i derivada dels principis generals, jutja i estableix un seguit de lleis secundàries. La segona és la que a partir de l’experiència i dels fets dedueix les lleis i les eleva progressivament als principis generals. En Bacon opina, que aquesta última és la vertadera però que mai no s’ha posat en practica.
Totes dues maneres semblen molt semblants a simple vista, però si ens aturem a analitzar-les és fàcil veure que els camins per arribar a cadascuna són bastant oposats. La primera passa ràpidament pels fets i l’experiència, la segona fa de ells un estudi profund. Parlant de forma clara, el que en Bacon vols dir és que podem veure la veritat com una fita a aconseguir i arribar a ella, o bé de la manera més ràpida possible i sense parar gaire atenció, ni treure un aprenentatge de tot allò que trobarem en el camí que ens conduirà a la veritat, o bé podem assolir aquesta mateixa veritat d’una forma més lenta i treien un aprenentatge intens de tot el procés que ens ha portat a la veritat.
Bacon diu que tot el procés que ens fa arribar a la veritat es basa en lleis familiars a la naturalesa i les divideix en: Prenocions de la naturalesa i Interpretacions de la naturalesa. Les prenocions es derivarien d’un reduït numero de fets i estimulen més la imaginació, les interpretacions és recullen de fets molt variats i diversos i no impressionen tant l’esperit com les prenocions. Al meu entendre, Bacon conclou dient que malgrat tot, en el camí que duu a la veritat es poden establir certs errors d’interpretació i que amb el pas del temps poden esdevenir ja part de la naturalesa mateixa i del esperit. Crec que amb això ens està dient que no sempre el camí a la veritat estarà lliure de senyals errònies, encara que estiguin integrades en un concepte que ens assembli fiable.
Jo senzillament penso que la veritat és relativa, utòpica i subjectiva. La realitat és modelable i cadascú l’adapta a les seves necessitats del moment. La veritat és un medicament pel cos i l’ànima. De vegades és amarg i costa de pair. De vegades és dolç i ens eleva els sentits. Però sempre és necessari per guarir de la ignorància i la falsedat. Si pensem que estem envoltats de ignorància i falsedat, és fàcil veure on ha quedat el concepte de la veritat.
Un pany de llàgrimes. Res de llàstima perquè detesto la compassió.
No obstant, vull fer un crit silenciós, obrir la carn de l’esperit amb les mans damunt del teclat, tastar cadascuna de les sensacions desesperants que brollen de la meva pell. No entenc les paraules. No entenc el moviment dels llavis. No conec la gent. El sol escalfa radiant el meu front, llueix el riure i el cor vol esclatar de joia i a l’hora, es projecta l’ombra a l’esquena i refreda i oprimeix i glaça allò que començava a reviure. No entenc els silencis. Puc estimar des de cada una de les fibres del cos i odiar amb cada cèl·lula del mateix. Però el meu reflex s’ha perdut per sempre de la teva mirada. No tornaré a sentir la teva presència. Fet d’humilitat, de senzillesa, vestit d’austeritat i farcit d’amor. Impossible esborrar les teves ensenyances. Necessari preservar el teu record. Com un ocell màgic i viatger, avui, has aixecat el vol. Sempre. Allà on estiguis. Sempre.
Quina pregunta més absurda deuen pensar alguns. I malgrat tot és així. Reflexionem . Tots en un moment o altre de la nostra vida hem pretès imposar el nostre criteri, no perquè sigui més fidedigne, si no perquè és el nostre criteri. Però hi ha aspectes de la vida en què el fet de voler canviar la forma de ser o de pensar d’una altra persona va més enllà. Avui, ara, em vull centrar en el concepte de parella. Ridícul, direu, i més encara sí qui exposa el tema és una persona de disset anys, sense experiència ni món. Però abans d’engegar-me, llegiu-me.
“Ella era vital, natural, intel·ligent. A ell li agradava veure-la relacionar-se amb la gent. Era oberta i sociable. A ell li va encantar descobrir que a ella li agradava jugar a tenis i mirar partits de futbol. Era encisadora, riallera i caminava de forma molt femenina i sensual. Ell, senzillament, va embogir per ella. Tan bon punt la va veure és va sentir atret i en descobrir com era veritablement, es va enamorar. No va ser gens fàcil conquistar-la. Van fer falta molts mesos perquè ella confiés en ell i un any i mig perquè acceptés tenir relacions formals.
Passat un temps ella havia perdut la seva vitalitat, ja no era una persona oberta i menys encara sociable. El seu rostre havia adoptat un posat seriós, el somriure havia fugit dels seus ulls. No jugava a tenis mai, de fet no sortia gaire ni tenia il·lusions. En el seu cap només habitaven les paraules que havien esdevingut el verí de la seva ànima d’un temps ençà:
– Amor, no està bé que quedis tan sovint amb els teus amics, recorda que ara em tens a mi. Sóc el teu xicot.
– Maca, no trobes que et passes una mica quan rius d’aquella manera i hi ha homes al davant? Poden pensar que els provoques. Sigues més discreta.
– Escolta! Tu trobes normal anar pel carrer movent d’aquesta manera el cul?
– Que ja no tens dotze anys per anar a jugar a tenis. O perquè ho fas? Perquè tots et vinguin a mirar les cames? No m’agrada. No vull que ho facis més.
En un gest desmotivat va acabar de ficar la seva última pertinença a la maleta. Un cop sortís per la porta no tornaria mai més a aquell lloc, però sabia que es deixava enrere un tros de vida.”
En voler canviar allò que pertany a una persona, allò que té una essència i que com a tal ens agrada, traïm els sentiments, la confiança i l’amor. Ens aboquem a l’oblit.
Estimar no és sols acceptar a un altre tal com és, si no demostrar-li com ens agraden les seves virtuts i com respectem les seves falles.
Treballant a classe de filosofia un text de Raoul Vaneigem ( un dels inspiradors del pensament de la corrent contestatària de maig del 68) m’ha sorprès el contingut del mateix i m’ha fet reflexionar sobre certs punts, que donada la meva inexperiència i ignorància, encara no havien passat pel meu cervell.
El text ens planteja de forma una mica sarcàstica si l’escola d’avui, ha perdut la rigidesa i el caràcter autoritari que presentava als segles XIX i XX. En aquella època , el Raoul Vaneigem, ens presenta una escola repel·lent que presumia d’educar pel sentit del deure i l’austeritat i no pas per plaer i passió. I alhora, ell mateix arriba a la conclusió que sota l’aparença de modernitat, la vida dels estudiants d’avui dia segueix sotmesa a molts dels arcaismes del passat.
El Vaneigem veu als estudiants com potencials animals i a l’escola com l’eina que ha de servir per ensinistrar aquests animals i aconseguir que siguin dòcils i rentables. Segons ell, un cop el nen/estudiant traspassa la porta de l’escola, queda condemnat a perdre la vida exuberant, innocent i la necessitat innata dels nens de conèixer coses per ells mateixos. Jo aquí afegiria que la capacitat i la necessitat d’un nen/estudiant per descobrir coses i adequar-les a la seva filosofia innata, es tindria que respectar. Tan bon punt un nen/estudiant posa els peus a l’escola, d’alguna manera, se li comença a inculcar una forma d’aprendre, de pensar i de racionar estereotipada i comuna amb la resta. D’aquesta manera se’l priva d’allò que la natura li ha atorgat, ja que difícilment serà recuperable, un cop hagi passat per tot el procés de pulimentació que l’escola representa.
Així doncs, estic d’acord amb el Raoul Vaneigem quan diu que, aquesta capacitat de coneixement inherent al nen/estudiant un cop arriba a l’escola es tindria de potenciar enlloc d’esterilitzar-la. Ell diu que és terrible veure com les mirades estudiantils lluentes en un principi, es van apagant. Fa una dissertació una mica excessiva sobre totes les coses que li esperen a un noi/estudiant a l’escola i la seva asseveració final és que el noi/estudiant és tractat com un fetus que suplica ajuda i assistència. No hi estic d’acord en aquest punt i potser fins i tot crec que ell mateix es contradiu. Per una banda pretén deixar clar, què l’escola és una eina per sotmetre als estudiants, llavors penso que si l’estudiant està sotmès, difícilment se’l pot acusar després de suplicar ajuda i assistència. En tot cas, aquest serà el resultat de l’obra que l’escola haurà fet en ell.
Ell conclou dient, que per a molts dels promotors d’aquest sistema educatiu, aquesta és la millor manera de que els nois/estudiants afrontin les regles fixades que regeixen el món i la pròpia existència. I finalment es pregunta perquè els joves han d’acceptar una societat sense alegria ni futur, una societat que els adults es resignen a suportar amb resignació i malestar. Jo li contestaria que potser ho acceptem perquè no hi ha altres possibilitats d’elecció. També perquè després del procés educatiu, l’escola ja ens ha ensenyat a ser submisos i resignats i acceptar totes les regles preestablertes.
En definitiva, ha fet de nosaltres uns animals rentables.
Zillahh 