Avui no col·laboro

Hi ha dies de rebel·lió. Dies amb ganes d’aturar el món i mantenir-lo en stand-by  una eternitat. Dies, on la peresa, és indòmita i envolta i posseeix. Hi ha dies farcits de necessitats impossibles de saciar. Dies que turmenten i sacsegen les fibres més íntimes de l’ànima. Dies… Dies en que només una paraula pot fer esclatar la vida. Una paraula, aquella paraula…Dies en que senzillament es deixa d’existir per uns segons, per unes hores…

Que s’aturi el món un moment. Com diu en el poema Miquel Martí i Pol, persevero tossuda: no col·laboro.

Aquella paraula…

No col·laboro

..Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il·lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D’aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col·laboro.

Miquel Martí i Pol,   La pell de violí