Arxivar per Abril 21, 2010

Roses amb espines

Posted in General with tags on Abril 21, 2010 by Natàlia Muñoz

Un any més arriba Sant Jordi, diada festiva, popular, entranyable , plena d’entusiasme, d’amor. Un dia farcit de la cultura que ens regalen els llibres i de la tendresa i el colorit que exhibeixen les roses. Els carrers de totes les poblacions catalanes estaran inundats de gent ( si la meteorologia ho permet) que contemplarà les parades mentre rumia quina serà la novel•la més entretinguda o la flor més encisadora. Tot és ben fàcil, perquè es fa quasi sense pensar. És una d’aquelles coses que els éssers semblen portar inscrit al cervell de forma innata. La tradició mana comprar roses i llibres i la maquinària del consumisme s’ha de mantenir en funcionament. No gosaria jo ara, posar en tela de judici aquesta festa tan nostra i tradicional i no em sembla malament que, els qui ho vulguin, comprin llibres i roses fins i tot per al gos.
Ara bé, m’agradaria que a les persones que opinem com jo, no se’ns titllés de mentideres. Us preguntareu perquè dic això i es que, justament ahir, parlant amb un amic meu, va sorgir el tema de sant Jordi i li vaig comentar que a mi no m’agradaria que em regalessin una rosa. Ell es va mostrar absolutament escèptic i per més que vaig donar-li els motius i explicacions no s’ho podia creure. Això em va fer pensar bona part de la nit, entre d’altres coses perquè em vaig anar a dormir a les tres de la matinada, i vaig arribar a la conclusió de que hi han certs estereotips, que fins i tot persones de ment tan oberta com el meu amic, no es poden treure del damunt. A totes les noies els hi agrada que els hi regalin una rosa. Estereotip i prou!

El que a mi m’agrada és que pensin en mi qualsevol dia sense que sigui una data marcada en vermell en un calendari. Que em regalin un somriure pel pur plaer de fer-ho i sense que cap tradició ho mani. Que em portin a un camp i em regalin visualment totes les roselles dels sembrats i les malves dels marges dels camins a la primavera, els camps daurats de blat madur a l’estiu, les fulles seques i els boscos amb aroma a bolet a la tardor i les primeres flors d’ametller a la sortida de l’hivern. Per mi, res de flors decapitades en ares del consumisme o la tradició. Res de llibres un cop a l’any, quan, com tothom sap, els llibres s’haurien d’adquirir amb força més freqüència.

Però el que de veritat em fa detestar que em regalin roses és que, aquestes ,són una mentida. Van associades al perdó fàcil, al penediment reiteratiu i a la sang, doncs elles mateixes amb les seves espines són traïdores.

“Masses vegades ha plorat ella, masses vegades ha patit i no ha trobat consol, masses cops hauria desitjat una paraula amable o un gest afectuós i no ha arribat. I després un dia, perquè la tradició ho dicta, arriba ell amb una rosa i li dona. No li parla quasi, no cal, perquè la rosa ho diu tot i ell, de fet, no te gaire cosa a dir. Ella agafa la flor, la mira i no diu res, en gest mecànic la posa en un got amb aigua i pensa que és tard, molt tard i que les seves llàgrimes intestines no les pararà cap rosa de pètals de seda. Ella li donarà un llibre, de fet no sap ni el títol, l’ha comprat sense mirar gaire. La qüestió és que ell no s’enfadi. Serà un dia de treva, a l’endemà ja s’haurà acabat el dia de les tradicions.”

No vull que em regalin roses. No vull espines que m’enquistin l’ànima. No vull gestos buits de significat. Vull mirades que comuniquin, petons que fonguin, paraules que confortin i carícies que toquin el meu cor.

Roses no. Gràcies.