Matem al gras! És pel bé comú.

A classe de filosofia, dies enrere, ens van plantejar una hipotètica situació i teníem de pensar com actuaríem davant del supòsit i donar la nostra fidedigna opinió.

La situació hipotètica és la següent:
Un grup terrorista ha lligat a cinquanta persones a la via del tren, òbviament amb la retorçada intenció de que, en passar el tren, les mati. D’altra banda, un dels terroristes va dalt del tren i apunta amb una pistola al cap del perplex maquinista. Si intenta aturar el tren li volarà el cap.

I per arrissar més el rinxol, a l’andana hi ha un senyor, que anomenarem X, que misteriosament sap tot el que està succeint al tren i a la via (Imagino que algú li haurà explicat pel mòbil). De cop, al costat del senyor X arriba un altre senyor, un senyor amb aspecte beatífic i gros, molt gros, quasi obès. El senyor X se’l mira, fa uns càlculs ràpids i arriba a la conclusió de que la massa corporal de l’home gras és suficient per aturar el tren abans que arribi al punt fatídic on són lligades la cinquantena de persones. Hi ha un petit detall, però, i és que, el senyor X , sospita que l’home gras no es prestarà voluntari per llençar-s’hi a la via qual màrtir abnegat.

I ara, arribem al punt on havíem d’exposar la nostra decisió. Què faríem? Donaríem una lleugera empenta al senyor gras ( o no tant lleugera donada la seva massa corporal) i salvaríem la vida de cinquanta persones? Deixaríem que la vida seguís el seu curs sense intervenir per res i permetre que morissin cinquanta innocents?

Val a dir que vaig tenir molt clara la meva postura des del començament. La meva sorpresa va venir quan tots vam exposar les nostres conclusions a classe i em vaig adonar que només tres o quatre persones havien pensat com jo. I què vaig decidir jo? Doncs senzillament que no li tocaria ni un pèl al pobre home gras. Considero que ningú no es Déu per decidir qui ha de morir i qui ha de viure. També penso que cada vida és única e insubstituïble i des d’aquest punt de vista té el mateix valor una sola vida que cinquanta. A més, si jo empenyo al gras a la via, jo estic cometent un assassinat, són les meves mans les que es taquen de sang. No podria viure amb aquest càrrec de consciència. Si moren les cinquanta persones, serà una gran tragèdia, però els responsables hauran estat els terroristes, no pas jo. En fi, resulta que la infinita majoria de la classe va tenir molt clar que el millor era “pelar al gordo” i a més estaven disposats a fer-ho amb la seguretat d’estar fent un acte heroic i valent.

Què en faríeu vosaltres? Sortiria amb vida el gras?

Anuncis