Matem al gras! És pel bé comú.
A classe de filosofia, dies enrere, ens van plantejar una hipotètica situació i teníem de pensar com actuaríem davant del supòsit i donar la nostra fidedigna opinió.
La situació hipotètica és la següent:
Un grup terrorista ha lligat a cinquanta persones a la via del tren, òbviament amb la retorçada intenció de que, en passar el tren, les mati. D’altra banda, un dels terroristes va dalt del tren i apunta amb una pistola al cap del perplex maquinista. Si intenta aturar el tren li volarà el cap.
I per arrissar més el rinxol, a l’andana hi ha un senyor, que anomenarem X, que misteriosament sap tot el que està succeint al tren i a la via (Imagino que algú li haurà explicat pel mòbil). De cop, al costat del senyor X arriba un altre senyor, un senyor amb aspecte beatífic i gros, molt gros, quasi obès. El senyor X se’l mira, fa uns càlculs ràpids i arriba a la conclusió de que la massa corporal de l’home gras és suficient per aturar el tren abans que arribi al punt fatídic on són lligades la cinquantena de persones. Hi ha un petit detall, però, i és que, el senyor X , sospita que l’home gras no es prestarà voluntari per llençar-s’hi a la via qual màrtir abnegat.
I ara, arribem al punt on havíem d’exposar la nostra decisió. Què faríem? Donaríem una lleugera empenta al senyor gras ( o no tant lleugera donada la seva massa corporal) i salvaríem la vida de cinquanta persones? Deixaríem que la vida seguís el seu curs sense intervenir per res i permetre que morissin cinquanta innocents?
Val a dir que vaig tenir molt clara la meva postura des del començament. La meva sorpresa va venir quan tots vam exposar les nostres conclusions a classe i em vaig adonar que només tres o quatre persones havien pensat com jo. I què vaig decidir jo? Doncs senzillament que no li tocaria ni un pèl al pobre home gras. Considero que ningú no es Déu per decidir qui ha de morir i qui ha de viure. També penso que cada vida és única e insubstituïble i des d’aquest punt de vista té el mateix valor una sola vida que cinquanta. A més, si jo empenyo al gras a la via, jo estic cometent un assassinat, són les meves mans les que es taquen de sang. No podria viure amb aquest càrrec de consciència. Si moren les cinquanta persones, serà una gran tragèdia, però els responsables hauran estat els terroristes, no pas jo. En fi, resulta que la infinita majoria de la classe va tenir molt clar que el millor era “pelar al gordo” i a més estaven disposats a fer-ho amb la seguretat d’estar fent un acte heroic i valent.
Abril 13, 2010 a 9:48 pm
Jo provaria de matar als terroristes. Ja sé que no l’has posat com a opció, però és la única que té logica. Si surt bé, si no, doncs serà que el rescat no havia de ser/ocórrer…
Abril 13, 2010 a 9:52 pm
En realitat, potser el teu raonament és millor que el meu, ja que ningú no té cap dret de decidir sobre la vida d’un altre, però és que tampoc et pots quedar amb les mans creuades mirant com uns malparits volen fotre a uns possibles innocents perquè sí! 😐
Abril 13, 2010 a 10:08 pm
Jo també vaig valorar la possibilitat de carregar-me als terroristes ( suposant que fos possible), però aquesta alternativa no entrava dins de les opcions. Només es poden fer dues coses, empenyer al gras a la via o deixar que tot segueixi el seu curs.
Abril 13, 2010 a 10:15 pm
Doncs el problema estava clarament mal formulat. Segur que la solució correcta era [intentar de] matar als terroristes!
Abril 13, 2010 a 10:21 pm
Això li haurem de dir al professor de filosofia. Li encanta posar-nos les coses ben complicades. El que sigui per tal de comprovar fins on arriben els nostres valors.
Abril 13, 2010 a 11:26 pm
Jo preferiria viure amb el càrrec de consciència de matar a un i salvar-ne 50, que 50 es morin per inacció meva. Seria com haver matat.
Un dia el meu germà em va plantejar una qüestió similar: imagina’t que per trobar la cura del càncer cal que mori una persona. Estaries d’acord? I ara ve on comencen les discrepàncies: I si aquesta persona fossis tu?
Abril 13, 2010 a 11:43 pm
Imagina’t que mates al gras, inútil, i llavors t’apareix el professor de zillahh dient-te “L’home que acabes de matar era un geni a punt de descobrir la solució per a les fonts d’energia del futur.” 😀
Abril 13, 2010 a 11:46 pm
jajaja Ahse, ara m’has fet riure. No, no, el inutil és molt solidari, ell no empentaria al gras, es llançaria ell mateix.
Abril 14, 2010 a 12:14 am
Doncs això no serviria de res, perquè l’inútil és un nen baixet i no gaire corpulent (segons ell mateix, almenys), i els bloggers ens quedariem sense anomenats inútils.
Abril 23, 2010 a 12:04 am
El tren s’enriuria de mi si provés d’aturar-lo jo sol!!
Abril 13, 2010 a 11:43 pm
És això. Si l’home gras fossis tu ja veig que no faria falta que ningú t’empenyés. Series el màrtir voluntari, no?
Abril 14, 2010 a 7:37 am
Si l’homenet gras té un pes suficient per parar el tren en sec, dubto que la persona de l’andana tingués la força suficient com per moure’l ni un centímetre. I si la té és que és Superman i ja tenim el problema resolt 🙂
Abril 14, 2010 a 10:36 am
A mi em sembla que si em trobés en aquesta situació, ni se m’ocorreria aquesta possibilitat, no seria una de les idees que passarien pel meu cap en aquell moment i per tant no empitjaria a l’home gras. Si hi hagués la possibilitat de tornar a repetir l’acció havent-ho pensat, crec que mai tindria el valor d’empenyer ningú cap a la mort, però no tinc la seguretat de no equivocar-me.
Abril 14, 2010 a 4:16 pm
Realment fabulos, penso exactament com tu zillahh
Fantastic!
Abril 15, 2010 a 4:38 pm
Uf! Quin dilema!
Sens dubte jo tampoc hauria sacrificat al grassonet… més que res per que no em veig prou fort o valent per fer-ho! En aquell moment estaria en un atac d’histèria! Provaria de trucar a algú que pensés ia ctués per mi o, simplement, tancaria els ulls, apretaria els punys i esperaria que tot passés!
Molt bon post!