La indolència de les Ventafocs

La majoria de nenes en algun moment de la seva infància s’han quedat embadalides escoltant el contes de formoses princeses que eren molt desgraciades. Totes patien molt però tenien dues coses de les que donar gràcies; la primera, era que tenien l’habilitat d’atreure a tota mena d’animalons, així, no era gens difícil observar a Blancaneus envoltada de cérvols i amb ocellets que li sortien fins i tot del monyo i la segona, era que totes elles eren guapes, què dic guapes…eren unes massisses.

Om és pregunta, per què nassos enlloc de romandre aguantant les escridassades de les germanastres, els mastegots de la madrastra, rentant-li els calçotets als set nans ( que encara que el conte no ho diu, podeu estar segurs, que la Blancaneus ho feia), o mossegant pomes enverinades, aquella colla de beneites no fotien el camp i es buscaven la vida treballant a canvi d’un sou i d’una vida més digna. Oh, clar, clar..era molt més còmode esperar que vingués el príncep encantat ( que més que encantat era un emparrat) i les rescatés. Us heu adonat que mai, mai, mai, el valent xicot que les salvava de totes les penúries era un pagès o un noi amb la butxaca buida? Anda que no eren llestes les punyeteres!

Ara bé, no penseu que aquests contes no tenen conseqüències. Malauradament, en tenen. Un grapat d’aquelles nenes (afortunadament no totes) que van créixer escoltant aquests contes, van començar a somniar amb l’arribada del seu príncep blau i es van posar a dormir mentre arribava. Després han plorat perquè la granota es va transformar en gripau.

Per això faig una crida ara i des d’aquí. Prou de llegir aquests contes als nostres infants!

Per sort, les nenes d’avui dia no volen créixer pensant que la seva funció a la vida és esperar l’arribada d’un príncep estirat. Saben, que per molts petons que facin a una granota, aquesta, continuarà sent granota i que de les bèsties del món només poden esperar-se bestialitats. Les nenes d’avui dia somnien amb ser les conductores de les seves vides i ser elles mateixes les que triïn al seu home ideal.

Aquest no, aquest tampoc, aquets…mmmm

Anuncis

8 Respostes to “La indolència de les Ventafocs”

  1. Hahaha! Quin post més bo!!

    Jo mai no m’he quedat embadalida amb contes d’aquests. No sé si és que no me’n llegien o no en llegia gaire, o si és que sempre em fixava en les mancances dels herois i m’enrabiava no entenent perquè els molt poc desenvolupats sempre guanyaven totes les batalles, mentre un drac ferotge o un mag ple de poders sempre havia de perdre, només perquè eren “malvats”. Són més il·lògics aquests contes, no? Injusts i frustrants! Els princeps blaus sempre havien de anar fent trampes – és a dir, jugant brut -, mai no tenien cap altra qualitat que ser blaus i “macos”, alguns fins i tot eren directament tontos, i encara així, sempre guanyaven!! Per no dir res d’això de terminar el conte amb un casament després del qual no hi ha més que felicitat pura i dura.

  2. Això mateix Ahse. Tu ets de les nenes llestes que no es van quedar esperant el príncep blau i atontant. I això que dius del final del conte i tanta felicitat pura i dura…No se…Si tornéssim al cap de cinc anyets al conte, que t’hi jugues que la princesa s’ho estaria muntant amb el jardiner i el príncep probablement s’hauria decidit a sortir de l’armari?

    • Ostres! Quan era nena segur no m’estava preguntant amb qui se la muntaria la princesa després de 5 anys… Més aviat crec que m’estava imaginant les possibles baralles entre els 2 desgraciats i els seus fills. Ara que ho dius, tampoc seria estrany que després de 5 anys la princesa s’ho estigui muntant amb el jardiner, que segur aquest tindria un cos més treballat i fort que el poc espavilat “blau” que sempre necessitava ajudes de fora per guanyar una batalla, i essent ella de poc criteri (o molt llesta) què en podriem esperar! Respecte al tal princep, jo crec que la cosa més probable seria trobar-lo amb el nas vermell sota una taula, mort de borratxo. 😀

  3. anomenatinutil Says:

    Uhmmmm… a mi no em miris, que jo sóc dels que té les butxaques buides, o sigui que si m’haig d’escarrassar per la princesa, ella també haurà de fer un esforç per mi…

  4. Jo és que… em quedo amb la que al final decideix passar del príncep i viure independentment, amb la que sap el que vol i el que no, i amb la que mira d’aquella manera que… si, definitivament jo em decanto per la princesa.

    I també opto per ser princesa, …del meu món. Sense prínceps blaus que m’acceptin, sense esperar, sense posar bona cara i sentir-me ridícula, sense no ser com vull…

    Totes som princeses. Totes podem ser aquella princesa que volem.

  5. diurff: és que voler ser princesa no és dolent, tot depèn dels transfons que tingui la princesa, ( de fet la persona, independenment del que sigui)de les seves conviccions i principis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: