Arxivar per Abril, 2010

De fora vindran i bé que ens…

Posted in General with tags on Abril 29, 2010 by Natàlia Muñoz

La Generalitat podrà obligar a llogar vivendes buides a quasi la meitat dels municipis catalans.

Aquesta ha estat una noticia que fa un temps, ja va ser proposta i que ara ha tornat a posar-se damunt la taula i segons sembla, amb la intenció de que tiri endavant. La Generalitat basa la seva actuació en la “forta i acreditada demanda”  de vivenda i així justifica el lloguer obligatori dels pisos buits.

No vull entrar a debatre si molts d’aquests pisos són susceptibles de ser llogats amb caràcter d’obligatorietat perquè, posem el cas, pertanyen a potentats que inverteixen en bens immobles i ja els està bé que els obliguin a ser més persones o si, pel contrari, els pisos pertanyen a gent que ha estat tota la vida sacrificant-se per pagar-los i tenir un coixinet en el futur o deixar-los en herència als  seus successors.  La qüestió és que la Generalitat està adoptant una posició altament dèspota i dictatorial. No se’m acut cap altra manera de titllar una mesura en la qual s’intervé la propietat privada.

De fet, tot això no seria tan tràgic i fins i tot podria resultar anecdòtic si no fos perquè paral·lelament a que aquesta noticia veiés la llum, va sortir una altre que deia que prop de 180.000 joves estan sense pis a Catalunya. Només joves, perquè em de recordar que amb la crisi són moltes les famílies que han perdut la seva vivenda i estan allotjades a casa de familiars. Ara bé, resulta que tenim quasi 300.000 pisos buits. D’aquests una part són habitatges de renda lliure i pertanyen a especuladors i a bancs i caixes, però una bona part, i aquí bé on em maten, pertanyen a la generalitat i són de protecció oficial.

M’encanta la actitud dels mandataris.

“ Obliguem als propietaris de pisos buits a llogar els seus habitatges. Hi ha molta demanda de vivenda. Serà la solució definitiva. Li prenem al propietari i li donem al llogater o, el que seria el mateix ,fem com Robin Hood, li prenem al “ric” i li donem al pobre. Ara bé, els nostres pisets de protecció oficial  els deixem aquí ben calentonets i arrecerats, a les nostres butxaques. Després de tot perquè els hem de llogar mentre hi hagin pisos de pringats a qui els podem obligar a llogar-los per decret llei?”

Dic jo que seria un bon exemple que fos el govern el primer a treure al mercat del lloguer tota la  cartera de pisos que te. Resulta vergonyós que amb l’excedent de pisos que hi ha a Catalunya s’hagin de recórrer a mesures que expropien a les persones, el dret de decidir sobre les seves propietats.

Lletres, cançons, persones…

Posted in General with tags on Abril 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Hi ha lletres per les quals no calen afegits. Músiques que arriben al cor i deixen la llavor del seu missatge. Cançons fetes per perdurar més enllà de l’eufòria del moment. Persones que amb la seva presència donen sentit als dies.

Les lletres, les cançons i les persones estem unides per lligams infinits, fetes i desfetes mil cops, adaptades i reeditades per agradar, per conquerir…per sentir.

CAMINS

Camins que ara s’esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
Ara són dos fills del sol en aquest desert

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous

No és senzill saber cap a on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

Camins que ara s’esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous

Sopa de cabra


Avui no col·laboro

Posted in General with tags on Abril 24, 2010 by Natàlia Muñoz

Hi ha dies de rebel·lió. Dies amb ganes d’aturar el món i mantenir-lo en stand-by  una eternitat. Dies, on la peresa, és indòmita i envolta i posseeix. Hi ha dies farcits de necessitats impossibles de saciar. Dies que turmenten i sacsegen les fibres més íntimes de l’ànima. Dies… Dies en que només una paraula pot fer esclatar la vida. Una paraula, aquella paraula…Dies en que senzillament es deixa d’existir per uns segons, per unes hores…

Que s’aturi el món un moment. Com diu en el poema Miquel Martí i Pol, persevero tossuda: no col·laboro.

Aquella paraula…

No col·laboro

..Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il·lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D’aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col·laboro.

Miquel Martí i Pol,   La pell de violí

Roses amb espines

Posted in General with tags on Abril 21, 2010 by Natàlia Muñoz

Un any més arriba Sant Jordi, diada festiva, popular, entranyable , plena d’entusiasme, d’amor. Un dia farcit de la cultura que ens regalen els llibres i de la tendresa i el colorit que exhibeixen les roses. Els carrers de totes les poblacions catalanes estaran inundats de gent ( si la meteorologia ho permet) que contemplarà les parades mentre rumia quina serà la novel•la més entretinguda o la flor més encisadora. Tot és ben fàcil, perquè es fa quasi sense pensar. És una d’aquelles coses que els éssers semblen portar inscrit al cervell de forma innata. La tradició mana comprar roses i llibres i la maquinària del consumisme s’ha de mantenir en funcionament. No gosaria jo ara, posar en tela de judici aquesta festa tan nostra i tradicional i no em sembla malament que, els qui ho vulguin, comprin llibres i roses fins i tot per al gos.
Ara bé, m’agradaria que a les persones que opinem com jo, no se’ns titllés de mentideres. Us preguntareu perquè dic això i es que, justament ahir, parlant amb un amic meu, va sorgir el tema de sant Jordi i li vaig comentar que a mi no m’agradaria que em regalessin una rosa. Ell es va mostrar absolutament escèptic i per més que vaig donar-li els motius i explicacions no s’ho podia creure. Això em va fer pensar bona part de la nit, entre d’altres coses perquè em vaig anar a dormir a les tres de la matinada, i vaig arribar a la conclusió de que hi han certs estereotips, que fins i tot persones de ment tan oberta com el meu amic, no es poden treure del damunt. A totes les noies els hi agrada que els hi regalin una rosa. Estereotip i prou!

El que a mi m’agrada és que pensin en mi qualsevol dia sense que sigui una data marcada en vermell en un calendari. Que em regalin un somriure pel pur plaer de fer-ho i sense que cap tradició ho mani. Que em portin a un camp i em regalin visualment totes les roselles dels sembrats i les malves dels marges dels camins a la primavera, els camps daurats de blat madur a l’estiu, les fulles seques i els boscos amb aroma a bolet a la tardor i les primeres flors d’ametller a la sortida de l’hivern. Per mi, res de flors decapitades en ares del consumisme o la tradició. Res de llibres un cop a l’any, quan, com tothom sap, els llibres s’haurien d’adquirir amb força més freqüència.

Però el que de veritat em fa detestar que em regalin roses és que, aquestes ,són una mentida. Van associades al perdó fàcil, al penediment reiteratiu i a la sang, doncs elles mateixes amb les seves espines són traïdores.

“Masses vegades ha plorat ella, masses vegades ha patit i no ha trobat consol, masses cops hauria desitjat una paraula amable o un gest afectuós i no ha arribat. I després un dia, perquè la tradició ho dicta, arriba ell amb una rosa i li dona. No li parla quasi, no cal, perquè la rosa ho diu tot i ell, de fet, no te gaire cosa a dir. Ella agafa la flor, la mira i no diu res, en gest mecànic la posa en un got amb aigua i pensa que és tard, molt tard i que les seves llàgrimes intestines no les pararà cap rosa de pètals de seda. Ella li donarà un llibre, de fet no sap ni el títol, l’ha comprat sense mirar gaire. La qüestió és que ell no s’enfadi. Serà un dia de treva, a l’endemà ja s’haurà acabat el dia de les tradicions.”

No vull que em regalin roses. No vull espines que m’enquistin l’ànima. No vull gestos buits de significat. Vull mirades que comuniquin, petons que fonguin, paraules que confortin i carícies que toquin el meu cor.

Roses no. Gràcies.

Les al•lèrgies primaverals

Posted in General with tags on Abril 19, 2010 by Natàlia Muñoz

Primavera, flors, pol•len, exuberància, abelles, colors, explosió de vida…Què bucòlic! Bé, potser no tant per aquelles persones que pateixen de les reincidents al•lèrgies primaverals. Rinitis, esternuts, llagrimeig, picors, etc. són carta de presentació habitual en la fisonomia de molta gent. De vegades trobar la causa que provoca l’al•lèrgia és ben complicat i el pobre pacient ha de patir un peregrinatge de proves mèdiques a més de fer de rata de laboratori i experimentar amb un inesgotable llistat de medicaments, que de vegades, enlloc de guarir l’al•lèrgia del pobre incaut/pacient, li provoquen una de nova.

Des de fa un temps , m’estic adonant compte de que jo també pateixo alguna estranya variant d’al•lèrgia primaveral. Primer vaig pensar que era allò tan típic de “la primavera la sang altera”, però ho vaig descartar de seguida perquè, entre altres coses, la meva sang més que alterada el que estava era emprenyada. De fet, podia sentir com la serotonina viatjava per les meves arteries. Tampoc tenia cap impuls d’establir lligams romàntics de cap mena, més aviat al contrari.

Després de molt temps de donar voltes al tema, de molts patiments (tingueu en compte que no he anat al metge per precaució) i de fer multitud de proves, algunes d’elles traumàtiques, ho reconec, he descobert per fi quin és l’origen de la meva al•lèrgia. De fet, ara fa uns quants dies els símptomes que pateixo s’han agreujat. Frustració, impotència, ànsies desmesurades de practicar boxa, ganes d’entaforar-me a casa i no sortir, etc. són algunes de les característiques principals que provoca la meva malaltia primaveral.

I què puc fer? Com s’arregla això? Quina culpa tinc jo de ser al•lèrgica a un bon grapat de persones? Polítics, jutges, bisbes, pederastes,lladres de guant blanc, corruptes,criminals de gènere, premsa rosa, televisió “basura”, professors ineptes, el veí de davant, el noi aquell de la classe…i una llarguíssima llista que no ve al cas especificar, estan entre els agents al•lèrgens que malmeten el meu sistema immunitari i alliberen al meu cos grans dosis d’histamina.

A més, darrerament aquesta al•lèrgia ha deixat de ser estacional i encara que de forma més benigna, s’ha instaurat en la meva persona tot l’any. De fet, els símptomes s’agreugen. Ara també tinc una marcada sensació de fàstic i rebuig. No hi ha medicina que guareixi això. I dic jo que, eliminar els agents al•lèrgens no serà possible….

Matem al gras! És pel bé comú.

Posted in General with tags on Abril 13, 2010 by Natàlia Muñoz

A classe de filosofia, dies enrere, ens van plantejar una hipotètica situació i teníem de pensar com actuaríem davant del supòsit i donar la nostra fidedigna opinió.

La situació hipotètica és la següent:
Un grup terrorista ha lligat a cinquanta persones a la via del tren, òbviament amb la retorçada intenció de que, en passar el tren, les mati. D’altra banda, un dels terroristes va dalt del tren i apunta amb una pistola al cap del perplex maquinista. Si intenta aturar el tren li volarà el cap.

I per arrissar més el rinxol, a l’andana hi ha un senyor, que anomenarem X, que misteriosament sap tot el que està succeint al tren i a la via (Imagino que algú li haurà explicat pel mòbil). De cop, al costat del senyor X arriba un altre senyor, un senyor amb aspecte beatífic i gros, molt gros, quasi obès. El senyor X se’l mira, fa uns càlculs ràpids i arriba a la conclusió de que la massa corporal de l’home gras és suficient per aturar el tren abans que arribi al punt fatídic on són lligades la cinquantena de persones. Hi ha un petit detall, però, i és que, el senyor X , sospita que l’home gras no es prestarà voluntari per llençar-s’hi a la via qual màrtir abnegat.

I ara, arribem al punt on havíem d’exposar la nostra decisió. Què faríem? Donaríem una lleugera empenta al senyor gras ( o no tant lleugera donada la seva massa corporal) i salvaríem la vida de cinquanta persones? Deixaríem que la vida seguís el seu curs sense intervenir per res i permetre que morissin cinquanta innocents?

Val a dir que vaig tenir molt clara la meva postura des del començament. La meva sorpresa va venir quan tots vam exposar les nostres conclusions a classe i em vaig adonar que només tres o quatre persones havien pensat com jo. I què vaig decidir jo? Doncs senzillament que no li tocaria ni un pèl al pobre home gras. Considero que ningú no es Déu per decidir qui ha de morir i qui ha de viure. També penso que cada vida és única e insubstituïble i des d’aquest punt de vista té el mateix valor una sola vida que cinquanta. A més, si jo empenyo al gras a la via, jo estic cometent un assassinat, són les meves mans les que es taquen de sang. No podria viure amb aquest càrrec de consciència. Si moren les cinquanta persones, serà una gran tragèdia, però els responsables hauran estat els terroristes, no pas jo. En fi, resulta que la infinita majoria de la classe va tenir molt clar que el millor era “pelar al gordo” i a més estaven disposats a fer-ho amb la seguretat d’estar fent un acte heroic i valent.

Què en faríeu vosaltres? Sortiria amb vida el gras?

LLegint al Sören

Posted in General with tags on Abril 10, 2010 by Natàlia Muñoz

“La vida només pot ser compresa mirant cap a darrere, però ha de ser viscuda mirant cap a endavant.”

Sören Aabye Kierkegaard

Avui estic melancòlica, pensativa i complicada. Deixo una frase d’un literat i filòsof danès. És una frase curta, però tanca dins ella tot un món. Espero que us agradi.