La vida de les paraules

Què és una paraula? Des d’un punt de vista sintàctic, gràfic, morfològic i semàntic tots sabem el que és. Pronunciada, escrita, pensada, imaginada, de qualsevol manera, la paraula esdevé un vincle de comunicació amb els altres  i fins tot amb un mateix. Totes les paraules tenen un significat i malgrat això, tinc la sensació molesta de que ja no respectem el seu significat. Fem us frívol i superficial de les paraules. Ignoro si la causa és falta de coneixement, de sensibilitat o que senzillament no atorguem a cada determinada paraula el significat pel qual va ser creada. Els encomanem la nostra buidor. Quan avui diem “m’agrades” sovint volem dir “et vull fotre un polvo”, quan li diem a algú “Guapa/o” el que pensem és en lo lletja/lleig que és, però que volem quedar bé. Un “t’ho juro” acaba transformant-se en “no me’n recordo” i un “ t’estimaré sempre” en “les coses canvien”. Em produeix fonda desesperació quan alguna persona em diu coses maques, quan em fa promeses i esperona la meva il•lusió amb paraules plenes de sentiment, perquè ja no sé si les puc valorar en la mateixa proporció que las he entès.
Vaig llegir fa un temps un llibre de la Carme Martin Gaite, crec recordar que es titulava “Fragments d’interior”. En aquesta novel•la hi ha un fragment que diu:
“Les paraules com a tal, són eternes però no el sentiment que les va fer néixer”.
És indubtable que a l’emoció d’un sentiment per necessitat li seguirà un altre de diferent. Però jo em pregunto: què és una paraula sense sentiment? Encara que aquest sentiment que les faci néixer sigui efímer, al menys, siguem capaços de posar-lo en cada paraula. Somnio amb paraules vestides d’emocions, arrebossades de sensacions veritables, en definitiva fetes des del cor. En la vida de les paraules hi ha els bocins de les nostres vides.

Advertisements

7 Respostes to “La vida de les paraules”

  1. La paraula és una manera de comunicar coses als altres. Ser hipòcrita és una manera de mentir als altres. Perquè es fa, jo no en tinc idea. Què necessitat té un lleig o una lletja de sentir a algú dient-li que és maco o maca? Que el tal lleig o lletja no sap que és una mentida? I com es pot imaginar algú que dient mentides quedaries bé?? No és justament al contrari!? 😐

    Jo quan em venen amb paraules maques acostumo posar-me paranoica – penso que volen manipular-me per aconseguir qui sap quina cosa.

  2. anomenatinutil Says:

    Con a humans amb sentiments, tenim la necessitat de creure’ns les paraules. No tenim res més en el que recolzar la nostra integritat sentimental.

    • Jo no crec que tinguem necessitat alguna de creure’ns les paraules, inútil! Et fixes en això que la gent fa i ja no et cal cap paraula per saber de què van.

  3. Estic d’acord a restituir el valor original a les paraules, crec que és una errada utilitzar paraules que no corresponen al sentit que volem donar, si per exemple fem servir “amor” per qualsevol tipus de relació, no serà estrany que hi hagi qui no cregui en l'”amor” donat que el que veu que fa qui utilitza l’expressió no li agrada. D’aquesta manera es poden perdre valors que no són tals i a la llarga s’acaba no creient en cap valor per una deducció equivocada.
    Quant al “maco-a” etc crec que són expressions fetes, a mi aquestes no em molesten, com tampoc em molesta dir maco a un lleig i no sóc hipòcrita senzillament l’apreci em pot fer veure maco el que no és. Això, si és que hi ha alguna manera de destriar què és la bellesa o la lletjor.

  4. Ashe: Efectivament estem arribant al punt en el qual les paraules ens inspiren significats totalemnt oposats al seu significat. Per això quan et diuen coses maques desconfies. Aix`p és el que em passa a mi casi sempre. Hem desvirtuat allò que era genuí.

    Anomenatinutil: És molt maco això que has dit, “No tenim res més en el que recolzar la nostra integritat sentimental” i vull creure en aquestes paraules.

    Lolita Lagarto: Efectivament el “maco/a” no deixa de ser una expressió feta i també la definició del que és lleig o bonic és relativa. Tens raó. Ara bé, jo personalment, m’estimo més que em diguin un simple “hola” sense afegir-hi floritures que potser són meres formalitats.

  5. Una reflexió filològico-existencialista sobre la metafísica del llenguatge, que de ben segur hauria fet furor als debats cristians medievals on es debatia si el verb contenia dins seu el poder del misticisme o no!

  6. Segurament la hipocresia moral que està vivint la nostra societat ens ha conduit ha fer un us buit de contingut de les paraules. La falsa modèstia o el “voler quedar bé”, ens condueixen a parlar per parlar, i deixar d’utilitzar la paraula com una eina comunicativa i plena de sentiment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: