La vida de les paraules

Què és una paraula? Des d’un punt de vista sintàctic, gràfic, morfològic i semàntic tots sabem el que és. Pronunciada, escrita, pensada, imaginada, de qualsevol manera, la paraula esdevé un vincle de comunicació amb els altres  i fins tot amb un mateix. Totes les paraules tenen un significat i malgrat això, tinc la sensació molesta de que ja no respectem el seu significat. Fem us frívol i superficial de les paraules. Ignoro si la causa és falta de coneixement, de sensibilitat o que senzillament no atorguem a cada determinada paraula el significat pel qual va ser creada. Els encomanem la nostra buidor. Quan avui diem “m’agrades” sovint volem dir “et vull fotre un polvo”, quan li diem a algú “Guapa/o” el que pensem és en lo lletja/lleig que és, però que volem quedar bé. Un “t’ho juro” acaba transformant-se en “no me’n recordo” i un “ t’estimaré sempre” en “les coses canvien”. Em produeix fonda desesperació quan alguna persona em diu coses maques, quan em fa promeses i esperona la meva il•lusió amb paraules plenes de sentiment, perquè ja no sé si les puc valorar en la mateixa proporció que las he entès.
Vaig llegir fa un temps un llibre de la Carme Martin Gaite, crec recordar que es titulava “Fragments d’interior”. En aquesta novel•la hi ha un fragment que diu:
“Les paraules com a tal, són eternes però no el sentiment que les va fer néixer”.
És indubtable que a l’emoció d’un sentiment per necessitat li seguirà un altre de diferent. Però jo em pregunto: què és una paraula sense sentiment? Encara que aquest sentiment que les faci néixer sigui efímer, al menys, siguem capaços de posar-lo en cada paraula. Somnio amb paraules vestides d’emocions, arrebossades de sensacions veritables, en definitiva fetes des del cor. En la vida de les paraules hi ha els bocins de les nostres vides.