Més enllà

Quan l’ànima assoleix l’eternitat,
no tota matèria es dissipa,
no tot el que s’ha viscut
es torna efímer i evanescent.
No tot és fredor pètria,
ni silenci involuntari,
ni postrada quietud.
Hi ha un hàlit de força que no se’n desprèn,
un batec que viu i perdura,
un sospir mut que trenca barreres.
Quan el cor dicta,
les frases darreres,
no tot és misteri ni tot són cadenes.
Quan l’alba tanca l’última escletxa,
no tot és foscor ni pell freda.
Encara queda una claror
que il•lumina a mitges
i filtra un dèbil raig de llum
més enllà de les tenebres.