L’escarràs

Avui rellegint alguns fragments de “L’auca del senyor Esteve” del Santiago Rusiñol, m’ha cridat l’atenció una cosa que diu el senyor Pau:
“Doncs jo sóc l’escarràs. Tot lo que no volen fer els altres ho faig jo. Ho fa el senyor Pau. Si aquest casament té família, sap qui la portarà a coll, la família? El senyor Pau. Si per desgràcia no en tingués, sap a qui donarien la culpa? La donarien al senyor Pau. Un servidor és…el factòtum, la dida seca, la llevadora, el llibre Major i l’escombriaire.”
Darrerament em sento d’aquesta mateixa manera. En el meu cas no és què, el que no volen fer els altres ho vulgui fer jo, però ho acabo fent. Em dic a mi mateixa que serà l’últim cop que m’agafen, però no tinc remei, invariablement un cop i un altre m’hi trobo enganxada de nou. També faig acumulació de culpes. En aquestes últimes setmanes estic al mig de tots els fregats, i si es trenca algun plat, les mirades van cap a mi. No li trobo la lògica i em pregunto, si he agafat una mena de virus estrany que m’assenyala amb el dit dient: “ha estat ella, ha estat ella…” Si s’ha de fer alguna feina delicada, jo sóc la més idònia perquè tinc més prudència i si s’ha de fer una feina bruta, jo sóc la més indicada perquè sóc igual de bruta que la feina mateixa. En fi… per sort he trobat al senyor Pau i m’he adonat que no sóc l’únic escarràs que corre per aquí.