És fosc. La nit tèbia m’abraça. Ara, la lluna és un somriure penjat al cel. Imagino que l’agafo amb les mans i la poso a sobre dels meus llavis. Somriure fals…La nit és tèbia però tinc fred. Imagino una pell càlida i segura que em vesteix de tendreses infinites. Mentida…Per fi, la trobada de dues mirades, un instant, un batre de pestanyes, un petó. Somni…somni…