Persones

Avui, vull parlar de persones. No de totes les persones, no de qualsevol persona. Vull parlar de persones excepcionals, tangibles i alhora etèries. Persones que, quan les miro als ulls, em revelen mons paral•lels, que quan marxen del meu costat deixen flaires a frescor i novetat, que quan sento les seves veus no són paraules només el que expressen si no essències que la gran majoria d’éssers ja han perdut. Parlo d’esperits envoltats de carn i sang que veuen més enllà de la superficialitat vana, del consumisme exacerbat, de la decadència de l’anima… Persones sorgides d’espais extra terrenals, potser d’últims reductes habitats per la raó i que, en arribar a aquest món són desposseïts de tot rastre de seny i tractats com dements. Persones que es refan cada dia perquè sempre moren el dia anterior, esgotats de fer front a la infelicitat i a la insatisfacció. Éssers que es fragmenten en milers de trossos a cada minut, davant de la seva incapacitat de controlar un pedaç de món que se’ls defuig de les mans com aigua. Persones que poden ser tendres i suaus com ales de papallona però endurides per fora com la pedra més freda. Éssers que no esperen res, però que ho desitgen tot, que dels somnis fan un escut i amaguen el patiment que els hi provoca mantenir el seu cor en un estat de letargia absoluta. Jo les reconec perquè la seva mirada transporta una càrrega d’escepticisme extrem, perquè la seva boca adopta un gest oprimit per tal de callar i no alliberar el torrent de paraules que s’estimen més ignorar i així no donar-li caràcter de realitat i sobre tot, perquè en les seves mans càlides es pot saciar la set de camins llunyans. Persones, en definitiva, que donen ganes de submergir-se dins d’elles i en un darrer i fràgil sospir, entrar a formar part de la seva genealogia infinita de vida, misteri i mort.