Arxivar per Març, 2010

La vida de les paraules

Posted in General with tags on Març 31, 2010 by Natàlia Muñoz

Què és una paraula? Des d’un punt de vista sintàctic, gràfic, morfològic i semàntic tots sabem el que és. Pronunciada, escrita, pensada, imaginada, de qualsevol manera, la paraula esdevé un vincle de comunicació amb els altres  i fins tot amb un mateix. Totes les paraules tenen un significat i malgrat això, tinc la sensació molesta de que ja no respectem el seu significat. Fem us frívol i superficial de les paraules. Ignoro si la causa és falta de coneixement, de sensibilitat o que senzillament no atorguem a cada determinada paraula el significat pel qual va ser creada. Els encomanem la nostra buidor. Quan avui diem “m’agrades” sovint volem dir “et vull fotre un polvo”, quan li diem a algú “Guapa/o” el que pensem és en lo lletja/lleig que és, però que volem quedar bé. Un “t’ho juro” acaba transformant-se en “no me’n recordo” i un “ t’estimaré sempre” en “les coses canvien”. Em produeix fonda desesperació quan alguna persona em diu coses maques, quan em fa promeses i esperona la meva il•lusió amb paraules plenes de sentiment, perquè ja no sé si les puc valorar en la mateixa proporció que las he entès.
Vaig llegir fa un temps un llibre de la Carme Martin Gaite, crec recordar que es titulava “Fragments d’interior”. En aquesta novel•la hi ha un fragment que diu:
“Les paraules com a tal, són eternes però no el sentiment que les va fer néixer”.
És indubtable que a l’emoció d’un sentiment per necessitat li seguirà un altre de diferent. Però jo em pregunto: què és una paraula sense sentiment? Encara que aquest sentiment que les faci néixer sigui efímer, al menys, siguem capaços de posar-lo en cada paraula. Somnio amb paraules vestides d’emocions, arrebossades de sensacions veritables, en definitiva fetes des del cor. En la vida de les paraules hi ha els bocins de les nostres vides.

Més enllà

Posted in General with tags on Març 28, 2010 by Natàlia Muñoz

Quan l’ànima assoleix l’eternitat,
no tota matèria es dissipa,
no tot el que s’ha viscut
es torna efímer i evanescent.
No tot és fredor pètria,
ni silenci involuntari,
ni postrada quietud.
Hi ha un hàlit de força que no se’n desprèn,
un batec que viu i perdura,
un sospir mut que trenca barreres.
Quan el cor dicta,
les frases darreres,
no tot és misteri ni tot són cadenes.
Quan l’alba tanca l’última escletxa,
no tot és foscor ni pell freda.
Encara queda una claror
que il•lumina a mitges
i filtra un dèbil raig de llum
més enllà de les tenebres.

L’escarràs

Posted in General with tags on Març 27, 2010 by Natàlia Muñoz

Avui rellegint alguns fragments de “L’auca del senyor Esteve” del Santiago Rusiñol, m’ha cridat l’atenció una cosa que diu el senyor Pau:
“Doncs jo sóc l’escarràs. Tot lo que no volen fer els altres ho faig jo. Ho fa el senyor Pau. Si aquest casament té família, sap qui la portarà a coll, la família? El senyor Pau. Si per desgràcia no en tingués, sap a qui donarien la culpa? La donarien al senyor Pau. Un servidor és…el factòtum, la dida seca, la llevadora, el llibre Major i l’escombriaire.”
Darrerament em sento d’aquesta mateixa manera. En el meu cas no és què, el que no volen fer els altres ho vulgui fer jo, però ho acabo fent. Em dic a mi mateixa que serà l’últim cop que m’agafen, però no tinc remei, invariablement un cop i un altre m’hi trobo enganxada de nou. També faig acumulació de culpes. En aquestes últimes setmanes estic al mig de tots els fregats, i si es trenca algun plat, les mirades van cap a mi. No li trobo la lògica i em pregunto, si he agafat una mena de virus estrany que m’assenyala amb el dit dient: “ha estat ella, ha estat ella…” Si s’ha de fer alguna feina delicada, jo sóc la més idònia perquè tinc més prudència i si s’ha de fer una feina bruta, jo sóc la més indicada perquè sóc igual de bruta que la feina mateixa. En fi… per sort he trobat al senyor Pau i m’he adonat que no sóc l’únic escarràs que corre per aquí.

El reflex devorador

Posted in General with tags on Març 26, 2010 by Natàlia Muñoz

Avui vull compartir un mini relat meu que ha estat publicat en el recull de “100 Microrrelats de terror Homejatge a Edgard Allan Poe”. La presentació oficial del llibre es fa avui divendres al Fnac  Parquesur de Leganés. Com que el llibre ha estat editat en castellà, m’he permès la llicència de fer una adaptació al català.

“El reflex devorador”
Va haver quelcom en aquell despertar del dia que el va fer diferent a la resta. Al contemplar la seva imatge en el mirall de cos sencer, després d’una estimulant dutxa matinal, va comprendre que alguna cosa no acabava de rutllar. El rostre que reflectia el mirall li tornava una expressió sinistra. Ella va relaxar els músculs i va fer un lleu assaig de somriure, però la cara del mirall no es va immutar el més mínim. Una fredor pètria li va recórrer tot el cos. Va elevar les mans fins a les seves galtes i se’n va adonar, horroritzada, que els seus braços s’esvaïen. Tota ella es desfeia en petits filaments que trigaven només dècimes de segon en deixar d’existir. Una última ullada al mirall, abans d’evaporar-s’hi del tot, li va permetre observar que allà continuava la seva imatge, intacta, vívida i amb un lleu assaig de somriure.

ZillahWells
The Raven

Les vaques nuclearitzades

Posted in General with tags on Març 24, 2010 by Natàlia Muñoz

Avui, em ve de gust deixar de banda les meves reflexions interiors i abordar un tema quelcom més terrenal i si es possible donar-li un toc d’humor, cosa aquesta, certament improbable, donat el meu escàs sentit del mateix.
Dies enrere tots hem quedat prou assabentats de les polèmiques que hi han hagut en diferents municipis, arran de la futura adjudicació d’un magatzem de residus nuclears. Tinc un amic que defensa a capa i espasa la causa antinuclear i sempre està ben disposat a explicar a tots els companys els greus perjudicis que comporten les centrals nuclears. Ahir vaig llegir un article que parlava extensament de l’energia nuclear i de les reticències absurdes que té Espanya alhora d’apostar per aquest tipus d’energia, energia que el columnista definia com barata i neta. I per fer més vàlida la seva postura explicava que França, com un dels països més nuclearitzats del món, confiava plenament amb l’energia nuclear i convivia amb ella de forma totalment natural. Afegia que era fàcil veure el camps que envoltaven les centrals nuclears franceses, amb grups de vaques lleteres plàcidament pastant i a la zona de Bordeus el raïm que produeix el preuat vi, creix als peus d’una central nuclear.
Tot això vist així, no té més importància. És un article més. Però de cop vaig pensar en el meu amic, l’antinuclear i vaig caure en una paradoxa divertida , al menys per mi, que com he dit, tinc un sentit de l’ humor més aviat àcid. Ell, va sovint a Andorra a comprar formatge i llet fets a França, perquè creu que ambdós productes són de superior qualitat que els d’aquí. La setmana passada va pujar a Andorra i va portar la seva càrrega de formatge i llet. Però ara tinc un dubte. Li hauré de dir que està menjant formatge i llet provinent de vaques nuclearitzades? Sent ell, com és, un antinuclear convençut, em podrà perdonar si no li dic? Tots els antinuclears deuen menjar formatge francès? I…algú sap què en pensen les vaques?

UN DIA QUALSEVOL

Posted in General with tags on Març 23, 2010 by Natàlia Muñoz

“Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera. ”

Miquel Martí i Pol

Un dia qualsevol. Sí, i tant. I que la mort m’arreplegui dempeus. Temerària i provocadora davant de la fi absoluta. Vestida de les coses senzilles i d’abraçades perennes. Guarits tots els dolors per la medicina instantània de l’adéu… Alliberada de tota turpitud, jo tampoc giraré mai més el cap per mirar enrere.

La mirada freda

Posted in General with tags on Març 22, 2010 by Natàlia Muñoz

Vull aprendre a mirar sense sentir. No deixar mai més que les traïcions i les decepcions penetrin en mi. Tancar els ulls és impossible i mirar cap a una altra banda no em funciona bé, doncs allà on fixi la mirada sempre hi ha alguna cosa que m’entendreix i em traspassa. Vull aprendre a mirar sense emocionar-me. Les ensenyances no m’expliquen certes coses i hauré de ser autodidacta. Vull posar gel en la meva mirada, una capa de fredor que atrapi i destrueixi en un instant qualsevol espurna de sentiment que s’acosti. I caminar entre la gent i observar sense por i sentir que tinc el control ple de les meves emocions. Vull aprendre a mirar sense morir.